Lluís-Anton
Baulenas
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Biografia

Lluís-Anton Baulenas i Setó neix a Barcelona, el 1958, en una família típica del barri de Sant Andreu. Es llicencia en Filologia catalana i es dedica a la docència; primerament a l'ensenyament privat i, més tard, al mateix institut de secundària on havia estudiat d'alumne. Li agrada la llengua; fins i tot fou pioner en la redacció d'un manual destinat a l'alumnat de COU en una època en què bona falta feien aquestes publicacions. Segons l'autor, la professió de docent és una etapa que forma part del passat, del qual ha mantingut, tanmateix, l'interès per la llengua. A més a més, el fet d'haver après una tècnica constitueix un bon pòsit per a l'exercici de la seva tasca literària. Com ell mateix diu:

«Jo sóc de llengua, sóc un tècnic en aquest sentit i, per tant, doncs, no m'ha deixat més empremta (estudiar Filologia catalana) que tenir una curiositat enorme per un mitjà d'expressió que és el de la llengua.»

Sense precedents literaris familiars, s'inicia en el món de la literatura a través del teatre (com a actor, autor i director teatral) i des d'aquesta plataforma és com veu possible traslladar públicament a l'exterior el que significa escriure i publicar, i trencar, doncs, la barrera cultural i classista que podia suposar, per a un jove com ell, perdre la vergonya i superar l'atreviment d'escollir aquesta professió:

«El teatre em va permetre de descobrir que jo podia "crear" alguna cosa i que aquesta cosa podia fer-se realitat. Fins en aquell moment, jo, com la majoria de la població, sobretot si ets de barri, pensava que els "creadors" eren els altres. Uns altres. Era normal i acceptat. Gràcies al teatre vaig descobrir que jo també podia crear. És, doncs, gràcies al teatre, que sóc escriptor.»

Aquests orígens teatrals els trobem en l'adaptació que va fer de l'obra Els darrers oficis, de Boris Vian, representada al Llantiol i a diversos bars de Barcelona, durant la temporada 1986-1987, o amb la interpretació, el mateix 1987, dels seus propis textos (Històries negres) en alguns bars del barri de Gràcia i en locals underground.

És en aquest any 1987 que pren la decisió de deixar la docència per dedicar-se exclusivament i professionalment a la literatura.

A l'hora d'analitzar la seva trajectòria personal, cal tenir en compte la valentia amb què deixa una feina estable per dedicar-se de ple a escriure, amb tot el que suposa de risc llençar-se a l'aventura de fer i de viure d'escriptor:

«Tinc fama d'una certa vocació de risc perquè em presento a molts premis, i en part és una qüestió de caràcter. Jo sóc així. [...] Però això d'optar als premis també va molt lligat amb la meva opció personal de viure de la literatura i, concretament, de la literatura en llengua catalana, cosa molt complicada.»

Els anys següents significaran, per a Baulenas, la irrupció de ple en el món literari català, tant en l'àmbit de la narrativa com en el del teatre, si bé, com tots els començaments, seran difícils. És per això que compagina la seva feina d'escriptor amb col·laboracions habituals a la premsa escrita i amb altres tasques relacionades amb l'art d'escriure com, per exemple, l'actualització d'autors clàssics medievals catalans (Ramon Llull, Ausiàs March, Francesc Eiximenis...) o la traducció, tasca que continua exercint encara ara i per la qual ha estat prou reconegut, tal com ho indica el premi Josep M. de Sagarra de traducció que obtingué el 1989 amb Donar al Cèsar, de Marguerite Yourcenar.

També ha traduït Cal dir-ho? d'Eugène Labiche; Dos en un balancí, de William Gibson; El llarg viatge d'un dia vers la nit, d'Eugene O'Neill, a més d'obres de Jean Cocteau, Albert Camus, Boris Vian, Sam Abrams, Friedrich Dürrenmatt...

Fins al 1994, tot i que guanya premis (considera que la millor manera de promocionar-se és presentar-se als premis literaris o bé demanar ajuts a la creació), publica i obté crítiques força favorables —tant per l'estil, com pels temes o el domini de la llengua—, li costa sortir de l'anonimat i fer-se un lloc; a més, l'escassa promoció editorial dels seus llibres no l'ajuda gaire a fer-se conèixer.

La primera obra publicada és Qui al cel escup (1987), que recull alguns relats pels quals havia guanyat el premi Jacme March l'any anterior i altres de nous. En nou històries protagonitzades per éssers marginats, solitaris, víctimes d'una situació esperpèntica fruit de l'atzar, ens mostra una visió negra i crua de la realitat.

Sus scrofa (1988) (nom que científicament reben els porcs salvatges) és la primera novel·la de Baulenas, que recupera deu anys més tard substituint-ne el títol original pel d'Els caníbals. Novel·la ambientada al món rural, transcorre en un poble fantasmagòric anomenat Viladebocs i habitat únicament per un home, criador de porcs i enterramorts, i la seva filla. La simbiosi que es produeix entre aquest i els porcs que cuida -autèntics protagonistes de la novel·la, superiors als humans- supera la intriga del triple assassinat que es produeix.

A Neguit (1988), Premi la Piga de novel·la eròtica, com a la majoria de les seves obres, Baulenas adopta un to irònic per ridiculitzar un seguit de situacions; potser, però, és més original pel fet d'introduir la sàtira en una novel·la eròtica. La ridiculització que l'autor fa de les oposicions, de les relacions de poder i, sobretot, de l'estupidesa humana dóna a l'obra un clar sentit caricaturesc.

Càlida nit (1990) obté el premi Documenta 1989 i tanca aquesta primera època de l'escriptor. L'obra és un recull de tretze històries que giren al voltant d'un eix que les relaciona: l'ambient nocturn d'un drugstore. Els protagonistes de cadascuna són marginats, solitaris, fracassats, desarrelats... que de seguida podem situar en aquest submón urbà i barceloní. Els tons negres i els tocs d'humor contribueixen a perfilar l'atmosfera d'aquesta nit urbana. Càlida nit recorda, per la temàtica i pel tractament grotesc de la realitat, la primera de les seves publicacions: Qui al cel escup.

La publicació d'una obra menor, el 1990, Rampoines/451, farà de pont entre les dues grans èpoques de l'autor, la de l'inici i la consolidació. Amb aquesta obra s'introdueix, en certa manera, en el terreny de la ciència-ficció (recordem la novel·la Fahrenheit 451) amb l'objectiu de fer elevar la importància del llibre, justament a partir d'un context on tan aquest com la lectura són absolutament prohibits. Aquesta preocupació, fruit sens dubte de la seva sensibilitat com a professor, el porta a plantejar el tema de manera humorística de manera que el jove —i no tan jove— de seguida sap cap a quin bàndol cal decantar-se.

Segons David Castillo, amb el nou canvi de dècada, ja als noranta, neix el nou Baulenas narrador i es consolida de ple amb la publicació de tres grans novel·les: Noms a la sorra (1995), Alfons XIV, un crim d'estat (1997) i El fil de plata (1998). En aquesta nova etapa deixa d'apostar únicament pel to més esperpèntic de les seves obres anteriors per escriure històries de personatges anònims que tenen en comú el fet d'haver estat marcats per la Guerra Civil.

La seva obra literària —més aviat minoritària a la primera època— adquireix ara una projecció extraordinària: queda finalista del Premi Sant Jordi 1994 i 1996 amb les dues primeres novel·les i obté el premi Carlemany de novel·la 1998 i el premi a la crítica narrativa Serra d'Or 1999, amb la tercera, així com el premi Prudenci Bertrana 2000. Aquest fet li aporta publicitat, vendes, millora econòmica, la creació d'un públic lector fidel i, sobretot, unes crítiques unànimement favorables. Finalment, pot fer realitat el seu somni: fer novel·les i viure'n, concentrar-se en la feina d'escriure i no distreure's amb altres tasques.

Tot i que els crítics es refereixen a aquestes novel·les com una trilogia, no era aquesta la intenció de l'autor en escriure Noms a la sorra, la primera de les tres. Tenia un conjunt d'idees sobre la Guerra Civil que volia explicar, sense preocupar-se del nombre de llibres que en podien sortir. Així, mentre en aquesta, a través de les aventures de la protagonista, ens parla de l'exili, lligat amb els grans esdeveniments històrics de l'època: Guerra Civil, dictadura de Salazar, colonialisme i revolta a Angola..., la segona novel·la, Alfons XIV, un crim d'estat, se centra en el tema de terrorisme d'estat des de la perspectiva d'un agent dels serveis secrets del règim franquista, un mercenari (fruit de la misèria de la postguerra (acostumat a obeir, sense cap mena d'escrúpol, les ordres dels seus superiors militars. La novel·la exposa els trets definidors de la doctrina política franquista (cosa que la fa molt interessant per treballar amb els alumnes) i incita a la reflexió per part del lector.

La tercera, El fil de plata, en canvi, és la història d'una amistat entre tres joves que viuen l'esclat de joventut en un ambient de màxima sensació de llibertat, durant la República, als quals la Guerra Civil estronca les vides i en marca el destí. El tema, però, no és la violència que produeix la guerra, sinó un cant a la vida, l'amistat, l'amor i les petites coses de cada dia.

Pel que fa a la seva incursió en el món teatral, si bé ha publicat força obres com No hi ha illes meravelloses (1992), Melosa fel (1993) (premi Ciutat d'Alcoi 1989 i estrenada, en una versió en castellà feta pel mateix autor, amb el títol de Dulce hiel el 1990 (El Pont de Brooklyn (1995) (amb la qual tornà a guanyar el premi Ciutat d'Alcoi 1995) i Trist com quan la lluna no hi és (1995), no ha tingut encara l'oportunitat d'estrenar-les dins els circuits comercials establerts. Tot i així, el 1993 crea la seva pròpia companyia de teatre «Grup íntim de teatre La Darrera» i estrena Un arabesc a la pell (1993), Cabaret d'hule i sofregit (1994) i Kinokabaret (1996), dirigida per Joan Riera.

«Jo vinc del teatre, que és un món molt passional. T'agafa el verí del teatre i no et deixa. Les coses es fan en grup i hi ha grans amors, grans odis i grans emocions. [...] Totes dues coses m'agraden, però en el teatre demano la meva oportunitat, com els toreros. No és tant la meva vocació com l'espina que haig d'arrencar.»

En aquest sentit, ha estrenat Melosa fel i Trist com quan la lluna no hi és. I també és co-guionista amb el cineasta Ventura Pons de l'adaptació del relat seu Bones obres, per a la pel·lícula Anita no perd el tren (2001), amb Rosa Maria Sardà com a protagonista, que es publica en format de novel·la breu el 2015 sota el títol La vostra Anita.

El 2001 publica la novel·la La felicitat, guardonada amb el premi Prudenci Bertrana l'any anterior, que obté un gran èxit de crítica i públic, no sols a l'Estat espanyol sinó també a França. A aquesta novel·la seguirà Amor idiota (2003), adaptada al cinema per Ventura Pons. El 2004 guanya el premi Ramon Llull amb una obra que parla dels camps de concentració durant la Guerra Civil espanyola i que és una de les novel·les més venudes durant el Sant Jordi del 2005, Per un sac d'ossos.

Dos anys més tard publica la novel·la Àrea de servei, adaptada novament a la gran pantalla per Ventura Pons el 2009, amb el títol A la deriva.

El 2008 rep el Premi Sant Jordi de novel·la amb El nas de Mussolini. Ambientada a inicis de segle XX, narra la història d'una jove revolucionària que rep l'encàrrec d'assassinar Primo de Rivera.

Aquestes darreres novel·les consoliden la trajectòria de Lluís-Anton Baulenas a nivell internacional, amb la traducció a una dotzena d'idiomes.

Continua amb la novel·la Quan arribi el pirata i se m'emporti (2013), ambientada al barri del Raval de Barcelona.

Lluís-Anton Baulenas veu la literatura com un servei social, però sempre des del plaer que provoca la lectura: «La literatura pot ser acceptada genèricament com a via per preservar la intimitat personal, per preservar la facultat de pensar sense interferències, propaganda, com a últim racó on pots estar sol i elaborar els teus pensaments. També es poden triar, si es vol, des del plantejament ideològic de l'escriptor, temes que facin reflexionar, però sobretot, com és el meu cas, amb històries, arguments i buscant sempre el plaer de la lectura.» [...] «A mi sempre em sembla que estic fent la mateixa novel·la. Poso una persona en una situació límit i miro si sobreviu».

Cal destacar també l'assaig L'últim neandertal (2014), en què reflexiona sobre el llibre electrònic i la convivència amb el format tradicional en paper.

Col·labora habitualment a la premsa escrita, amb articles culturals i de crítica literària a mitjans com Ara, ElDiario.es, El Punt Avui, El País o El Periódico de Catalunya.

El 2016 rep el premi Ciutat d'Alzira amb la novel·la Amics per sempre.





--------------------