En totes les persones que he conegut, llevat d’una sola, hi he vist el rostre del mal. Només en Gaietà Ripoll he pogut comprovar l’absència del maligne.» Aquestes paraules semblen estar fetes a mida per encetar una novel·la, però no: es troben a la pàgina 214 d’Inquisitio, la darrera obra guanyadora del Premi Prudenci Bertrana 2006. 

Qui parla és en Llorenç Ramo, un escolapi de la València de principis del segle XIX. Ramo, investit de diversos càrrecs influents dins l’Església, es veu immers en un afer que el desconhorta profundament: l’inici d’un procés inqui- sitorial contra Gaietà Ripoll, un humil mestre d’escola que instrueix els fills dels llauradors de Russafa. El primer d’aquests se sent de seguida vinculat anímicament i intel·lectualment a Don Gaietà, un home amb una personalitat i unes creences que conviden a l’amis- tat, i farà l’impossible per alliberar-lo, cosa per la qual inicia un periple fas- cinant per una València a cavall entre la ruralia i la modernitat. Els protago- nistes existiren realment. 

L’obra és una vertadera joia. Segurament serà qualificada de novel·la històrica —un binomi contra-dictori?—, i si hi ha un mèrit en ella és el de crear-nos la il·lusió que va ser escrita el 1825. I, és clar, això s’aconsegueix amb un gran treball en dos fronts: un llenguatge característic i una medul·la documental sòlida. Pel que fa al llenguatge, l’autor utilitza amb destresa diverses armes: un registre col·loquial realista, sense abusar dels fàcils «xe» o «collons»; una terminolo- gia culta molt encertada, especialment la pertanyent al camp eclesiàstic; una interessant capacitat per fer que els membres del clergat amollen llatinades oportunes i fins i tot iròniques; i, al contrari del que alguns li retreuen, unes estructures literàries treballades, estimulants i mai simplistes o fruit de la improvisació. 

Pel que fa al treball documental, l’obra compleix amb escreix les seues obligacions de gènere. Per a qualsevol que duga la ciutat de València al cor, o al fetge, o on més convinga, la novel·la ha de presentar ensems l’al·licient del reconeixement i el del descobriment. Els ponts, les presons, el riu, els carrers, el mercat, estan retratats amb ull antic, del XIX, no del XXI. Tant és així que se citen espais que han desaparegut, o han canviat de nom, amb tanta naturalitat que en un instant ens veiem passejant pel carrer Cavallers amb els saragüells plens de pols. I, com passa sovint, el relat acaba excitant la nostra curiositat, com per deixar de llegir i fer cap al centre de la capital per resseguir aquells indrets esmentats. 

(Joan Manuel Matoses. “Amb treball, als estels”, Caràcters, núm. 39, abril 2007, p. 20)

* * *

Alfred Bosh és un narrador hàbil, documentat i intel·ligent i hi ha dos aspectes en la com- posició de Les set aromes del món que cal remarcar perquè són dos dels grans mèrits d’aquesta novel·la. En primer lloc, la pluralitat de narradors, que doten l’obra d’una estructura complexa però molt original. Els set escenaris de l’obra tenen, cadascun, un narrador diferent: Justin Dufoy (Soho londinenc), Quislar Agassi (l’harem d’Istanbul), Mustafà, el Traginer (Aràbia Feliç), Mag- dala (Abissínia); Tonjo (Negreria), Monsieur De Chirac (París) i Rosa Fortaleza (Pernambuco). A més, cada narrador explicarà la seva història, la seva imatge de Fèlix, el qual tindrà per a cadascun d’ells un nom dife- rent: Fèlix, Felis Effendi, Al-Filis, Filas, Feli Dafo, Félicien i Fèlix. I com a colofó, la narra- ció queda embolcallada pel re- lat d’un altre narrador, Antoni de Gilabert, nascut a Barcelo- na, que a través de la Rosa Fortaleza descobrirà els secrets de Fèlix i es beneficiarà de la descoberta d’una excel·lent planta de cafè. 

En segon lloc, Alfred Bosch dota cadascun dels relats d’un estil, un ambient i una atmos- fera pròpies: la sensualitat i la màgia d’Istanbul; la poètica persa de l’Aràbia Feliç; l’ances- tralitat de Negreria; la França il·lustrada, racional però tam-bé despietada; la sensibilitat i la musicalitat de Pernambuco... 

(David Caminada. “Una tassa de deliciós café”. Avui. Cultura, 1 d’abril de 2004, p. 9)

* * *

Amb L’avi. Francesc Macià. Una vida de llegenda (Columna, 2000), premi Nèstor Luján de novel·la històrica 2000, Alfred Bosch s’endinsava en un arriscat retrat literari d’un dels grans personatges del passat recent, i en forma de confessions personals, la novel·la ens oferia una imatge tendra i carismàtica de Macià. I amb L’atles furtiu (Columna, 1998) obtenia el prestigiós premi Sant Jordi 1997 i es convertia en un dels novel·listes més reconeguts, acceptats i llegits dels últims anys en novel·lar la vida de Jafudà Cresques, un cartògraf mallorquí de l’Edat Mitjana. 

John Sinclair és el protagonista d’aquesta historia [1714. Set de rei], una de les poques invencions de Bosch per a una novel·la que té una clara pretensió historicista i que comença amb l’anunci de Lluís XIV proclamant el seu nét Felip de Bor- bó com a legítim hereu de la monarquia espanyola. 

(Francesc Guerrero i Borrull. “Bon cap de falç”. Avui. Cultura, 20 de desembre de 2001. P.10)