La narrativa de Calders arrenca d'una motivació "transcendent": d'una arrel d'ironia, més afable que càustica, però obedient a reserves morals ben concretes. Dir-ne "humor" no seria una etiqueta bastant." [...] Les referències a Poe, Pirandello i Kafka, que els crítics hi han insinuat, no són rebutjables. Les narracions de Calders no hi tenen res a veure, en la superfície ni en la contextura; però probablement hi tenen molt a veure quant a la intenció, quant a les intencions més íntimes.

(Joan Fuster: Literatura catalana contemporània. Barcelona: Curial, 1971, p. 382)
 

* * *
 

Si la literatura fantàstica ha establert els seus propis codis, la narrativa de Calders es distingeix precisament per la manipulació d'aquests codis. La literatura fantàstica es basa en l'especulació sobre els límits de la versemblança, mentre que la literatura de Pere Calders es caracteritza per la transgressió constant i intencionada d'aquest límits.

(J. Melcion: Dins Pere Calders: Cròniques de la veritat oculta. Barcelona: Empúries, 1986, p. 72)
 

* * *

Al cap de dos anys de la publicació de L'ombra de l'atzavara, aparegué la novel·la més pura del pur Pere Calders, Ronda naval sota la boira, una obra important, però encara menys compresa i acceptada, al seu dia, que l'anterior. [...] Allò que feia Calders —i ja ho feia també poc o molt a L'ombra de l'atzavara—, malgrat el seu caràcter de "crònica" i els seus elements autobiogràfics i de problemes generals d'exili— era una evasió de la novel·la. Car ell no es podia subjectar, com a escriptor de creació, a les servituds de les novel·les modèliques habitualment demanades pel públic i per la crítica "realistes". Calders s'evadia de la novel·la i amb Ronda naval sota la boira ens donava un tipus de novel·la que en moments posteriors i en d'altres literatures ha esta acollit amb interès i ha donat el qualificatiu d'antinovel·la.

(Joan Triadú: "Pròleg", dins Pere Calders: Ronda naval sota la boira. Barcelona: Edicions 62, 1986)
 

* * *

Calders conclou que el concepte de realisme històric s'ha vist superat. Tal com la fotografia fa molt de temps que va deslliurar el pintor del deure de representar fidelment la realitat, d'igual manera, també, la literatura fa molt que ha estat alliberada pel cinema de l'obligació de divulgar els fets. Ara l'autor és lliure d'expressar qualsevol cosa de qualsevol manera, i d'evadir del tot el realisme, i "buscar altres noms a les coses per veure si es poden expressar amb una altra profunditat o una altra dimensió". [...] La fantasia és, de mena, una via d'escapatòria, lliure i sense entrebancs, per a fugir de la vida real, i la jugada de Calders de juxtaposar-la als conceptes diametralment oposats de l'encarcarada legislació burocràtica, el materialisme i la superficialitat de perspectiva, constitueix una consistent i reeixida font d'humor. [...] Calders contempla la condició humana com l'únic tema digne de consideració en literatura, i això ha estat el seu afany i la seva joia en el transcurs de la seva carrera: projectar llum sobre la varietat i diversitat de la humanitat per bé que no ho faci des d'una posició realista. Els seus personatges, els petits homes que conformen la massa anònima de la població de la nostra civilització, habiten un món on res no és segur. Alguns es veuen condicionats per l'entorn, manipulats per aquells que controlen i, com a resultat, fallen a l'hora de respondre quan la fantasia es precipita dins la seva grisa rutina, oferint-los la possibilitat d'escapar i la invitació de veure la vida des d'una nova perspectiva. D'altres són homes amb somnis que han estat esmicolats per una realitat cruel. El pessimisme inherent, però, d'aquestes visions es veu mitigat per l'humor de l'autor, i pel seu dolç tractament dels personatges, que mai no són obertament ridiculitzats o culpats per tots els seus errors excessivament humans. Pel que fa a això, Calders es mostra com un autèntic filantrop literari.

(Amanda Bath. Pere Calders: ideari i ficció. Barcelona: Edicions 62, 1987, p. 29, 215, 241)
 

* * *
 

L'autor ha insistit en la base "real" dels seus contes i en la seva disposició personal cap a les "veritats ocultes", a més de la seva creença en la sort, la predestinació, la casualitat. [...] Naturalment, es tracta d'una captació del "real" fèrriament subjecte al punt de vista i que s'expressa, en el pla literari, en un sentit antitètic al vuitcentista. Una mirada, doncs, no pas orientada a l'explicació del món com una construcció orgànica (amb causes i efectes lògics) sinó dirigida a tractar de "veure les coses tal com són" (no tal com s'ordenen segons una visió prèvia concatenada, sinó amb totes les seves escletxes), que vol dir, sobretot, tal com ell les veu, és a dir segons la fal·làcia narrativa, tal com ell les vol veure o tal com vol que les veiem en el pla de l'escriptura". [...] Cal dir que sobre la incomprensió de l'esmentat procediment —sobre l'artifici de la mirada ingènua— s'han bastit la majoria dels malentesos sobre l'obra de Calders; des de la irritació que han suscitat en els medis "engagés" les seves opinions sobre l'actualitat artística (quan ha parlat del mitjó de Tàpies o de la -cito- "celebrada època urinària d'Andy Warhol i de l'etapa fecal de Piero Manzoni") a —la reacció contrària— l'enfavament beat de programes televisius de gran audiència i llarga durada.

(Maria Campillo: "La mirada de Pere Calders", dins Margarida Casacuberta i Marina Gustà (eds.): De Rusiñol a Monzó: humor i literatura. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1996, p. 108-109).