Hora serena

Quan veus un infant i penses:
Aquests braços cap a tu,
aquestes mans indefenses!

Quan en uns ulls t'emmiralles,
o sents l'eco d'un gemec
en el dring de les rialles,
o bé, al fons de ta feblesa
trobes un racó diví
de bondat no mai malmesa,
com qui obirés un per què
a la claror de l'aurora,
recobrés la humana fe.

En els camins de la vida
una veu consoladora
entre cel i terra ens crida,
i en aquell moment feliç
sents el caliu de la sang
i t'adones que respires,
net de la pols i del fang
de les hores que patires.
Quan t'estremeixen la carn
totes aquestes vivències
i oblides els jocs d'engany
i els llibres de les ciències
i només saps la bondat,
de vegades he pensat:
Oh, si místics i poetes
poguessin forjar una vida
a la llum d'aquells moments!

Uns altíssims pensaments
em penetren aleshores,
i em sento lliur, i curat
dels tropells d'aquelles hores
de la pugna i la mentida;
i conec que hi ha en la vida,
que és com dir en la humanitat,
alguna deixa sagrada
que mai ningú desfarpa,
i que si fos de durada,
tan sols poder-hi pensar
baixaria el cel ací
a la terra gloriosa,
que sovint fem llastimosa
de no saber confegir
una teoria invicta
de pensaments que ella ens dicta
en unes hores així.

6 de novembre 1946, Pedralbes

(Del llibre Jornades líriques, Barcelona: Edicions 62, 1981, p. 48-49.)

* * *

Invocació

Filla de l'oci, inspiració divina!
El teu alè fecunda l'esperit.
Perquè som dòcils o bé il·luminats
perquè ens havem desdit de l'orgull de puixança
trobem de sobte afilerats
els exèrcits del ritme i de la dansa.

Altres lleure tindrem per a fer la lloança
del treball i les seves virtuts: del mall i la llima,
de la suor i de l'esforç,
de la raó activa i del braç que torç.
Ara no és l'hora de l'ànsia a les dents i del verdet a la galta.

Beneïm el treball. Però hi ha una joia més alta:
la de l'oci fecund, que treballa dins nostre,
o ens dicta un consell, o una estrofa d'immortalitat,
o ens desbrossa un camí que s'havia esborrat.

Ajaguts damunt l'herba dels prats o el sauló de la platja,
de cara al bell sostre
del cel nu, o bé anant de viatge,
quan encara ignorem la figura d'aquella ciutat
vers la qual fem camí, o bé alguna vegada,
quan s'afina el sentit en la convalescència
de la carn castigada
l'oci baixa a nosaltres. I mig en l'absència,
pressentim la frescor d'un oregi immortal;
hi ha en tot l'aire claror de diumenge,
i esdevenen un tàlem la copa d'un arbre o el llit del malalt.

Plens els ulls de les gales etèries,
copsem aleshores la dolça revenja d'humanes misèries,
i oblidats del demà, desesmats de la història,
gaudim de la sesta sublim sense pena ni glòria,
submergits en la pau, que si fos duradora
ja seria com l'alba serena de l'eternitat.

D'aquests ocis anava creixent la ciutat somniada.
I és per això que en aquesta porxada
invoco l'oci en tot el que té de sagrat.

(Del llibre Jornades líriques, Barcelona: Edicions 62, 1981, p. 93.)

* * *

Concert

Gemegava el pedal i cantaven les tecles
sota unes mans blanc-verdes. Poblaven el saló
les veus del goig i de la passió
que un músic d'altre temps va sotmetre a les regles
que fan el patir amable, i que fan l'amor pur.

Recolzat contra el mur
el cap jove —plovia
sobre els tells al defora— jo gaudia
de l'hora i de la música. I no existia el temps,
ni tan sols la ciutat, però a l'ensems
era tota en les notes que pulsaven
les seques mans potents. I reposaven
després.

        En el silenci algú va dir:
Com és que no es detura
la nostra vida en un moment així?

Obrírem el balcó. Ja no plovia;
tot era calma llibertat i altura
es veia lluny el llambregar del riu,
i una altra veu molt dolça que es fonia
deia en el pur silenci: Ara que ve l'estiu...
i parlaven les tecles quan la veu defallia.

(Del llibre Jornades líriques, Barcelona: Edicions 62, 1981, p. 102.)