Escena II

(Els mateixos i JOAN DE L'ÓS. Vesteix simplement una pell d'ós i du un garrot de la mà: barba i cabellera hirsutes; aspecte digne i entonació jovial.)

JOAN: Molt bon dia tothom.
PRIMER: D'on surt aquest estripaqüentos?
SEGON: Vaia una fatxa d'assotacristos!
JOAN: ¿Sabríeu dir-me si el vostre amo necessita un home?
PRIMER: Per espantar criatures podria ser.
JOAN: O per alguna cosa de més profit, tal vegada.
SEGON: Si volguéssiu llogar-vos per aplegar olives, no ens n'estalviaríeu poca, de feina!
JOAN: Tot podria ser.
SEGON: Jo crec que només de la feresa de veure-us totes les olives caurien a terra.
JOAN: No foren les primeres.
TERCER: Vós no deveu ser de per aquestes terres!
JOAN: (Somniador) No... Vinc de lluny..., molt lluny! Ni ho sé, d'on vinc.
SEGON: (Escarnint-lo) Ja! I aneu lluny..., molt lluny! Ni ho sabeu, on aneu.
(Riallada general.)
PRIMER: Lo que em sembla és que se'ns espera un hivern que serà d'aguantar-nos les orelles si no les volem perdre.
JOAN: (Amb molta senzillesa) Per què ho dieu, això, bon home?
PRIMER: Perquè veig que ja baixen els óssos de la muntanya.
(Altra riallada.)
JOAN: (Molt jovial) Doncs, mireu –vós, l'eixerit–, potser no fóra per demés que comencéssiu a aguantar-vos-les ara que encara fa bon temps.
PRIMER: El què?
JOAN: Les orelles; perquè podria ser que les perdéssiu abans de venir les glaçades.
PRIMER: (Burleta) Que m'ho dieu a mi... vós, el pelut?
JOAN: Feu-ne el supòsit.
PRIMER: ¿No seríeu pas vós qui me les voldria fer perdre?
JOAN: Qui sap!
PRIMER: (Rient) Faria de bon veure!
VEUS: Ben dit, Jeroni!
JOAN: De més grosses de n'han vistes!
PRIMER: (envalentonat) No pas per aquestes terres.
VEUS: Molt ben dit, Jeroni!
JOAN: Es coneix que per aquestes terres no heu vist mai un ase volar.
PRIMER: I a fe que donaríem per veure-ho.
(Riallada més estrepitosa.)
JOAN: (Amb molta calma) Doncs no us caldrà desdinerar-vos. ¿Veieu el cim d'aquell turó on hi voleu les àligues? Ara hi veureu volar un ase. 
(L'agafa pel clatell i carpó i el llença; l'home desapareix com una fletxa per les bambalines. Les dones arrenquen un gran xiscle i fugen en totes direccions. Els homes queden petrificats.)
SEGON: Bufa!!
TERCER: Ira de bet, quina grapa!
JOAN: (Somrient) ¿Hi ha algú que vulgui anar a veure si ha fet bon viatge?
SEGON: (Aterrat) Vaja... Bon home... Déu vos do salut... que nosaltres tenim feina. (Disposant-se a sortir)
TERCER: Anem minyons, anem. (A part) Vet-en aquí un que si el sol li fa nosa, d'una grapada el posa a l'ombra.
SEGON: (Saludant cerimoniosament) Que Déu vos guard de mal... (A part) I a mi de tornar-te a veure les fesomies.
(Tots van saludant fins a terra, al passar per davant de Joan, i desapareixen)
TERCER: (Al SEGON, tot sortint) Reïra, reïra! Jo me'n vaig a donar-ne part al batlle.
SEGON: Sí, sí; que se les manegui amb la justícia!

Escena III

(JOAN sol. Després de mirar-los partir amb llàstima i despreci, s'arronsa d'espatlles i exclama amb amargor:)

JOAN: Sempre lo mateix!... Pertot la burla, pertot l'escarni... i pertot obligat a servir-me de la força, jo que voldria servir-me només de la raó!... (Pausa) Jo sols demano tractar a tothom com a germà, i tothom me tracta com una bèstia; jo els allargo la mà d'amic, i pertot arreu no trobo més que la puntada de peu amb què es treu de casa al gos foll. (Redreçant-se) Oh, però el gos no la du de naixença, la ràbia; sou vosaltres qui la hi poseu al cor; i cada vegada que li allargueu el peu ell vos reganya les dents... i en veient-se aquissat, mossega! No és culpa meva, però heus-e aqui –bèsties amb pell d'home!–, heus-e aquí a què obligueu a l'home amb pell de bèstia!

(De sobte cauen amb estrèpit un parell de pins que queden atrevessats a l'escena.)

(De l'obra En Joan del Ós: Qüento a la vora del foch, 1907)

* * *

Platja. A dreta, formant bastidor, les popes de vàries barques assegudes sobre de pals, amb les veles esteses a assolear-se. –A esquerra la barraca dels palers, rústicament miserable però pintoresca. El mar, que se suosa a dreta dóna volta cap al fons a on se fa visible entre algunes barques d'últim terme.

Escena I

(GIBERT i QUIRZE. Estan recollint i cargolant la corda d'una barca que acba d'entrar. Quirze xiula alegrement l'hime de Riego.)

GIBERT: Calla una mica, si pots.
QUIRZE: Ara ho heu dit tot; si pogués.
GIBERT: Sembles un merlot, com hi ha dena! Ja et tinc ficat a les orelles.
QUIRZE: Potser sí, que vinc de nissaga de merlot.
GIBERT: Per mi, van fer-te xiulant.
QUIRZE: Per mi també. (Xiula) I mireu: si no pogués xiular, i tot lo que xiulo en un dia se'm quedés dintre del pap... no sé si ho pairia. No us diré sino que quan sóc a missa, mentre el rector celebre, Déu Nostre senyor sap lo que pateixo per aguantar-me la xiulera; però això sí, tant bon punt aixequen Nostre Amo, que romp a tocar l'orgue i no hi ha por de que el rector em senti... (Romp a xiular furiosament).
GIBERT: Res, algun mal desig que degué tindre ta mare.

(De l'obra La barca dels afligits, 1916)