L'acte constitutiu del regne de Mallorca figura a les disposicions per les quals el rei d'Aragó Jaume I regulà la seva successió el 21 d'agost de 1262. Acomodant-se als antics costums del dret patrimonial, però també per complaure la seva dona Violant d'Hongria —que defensava apassionadament els interessos del seu infant preferit, llur fill menor Jaume—, aquell sobirà havia resolt de dividir els seus Estats. Tot i reservant al primogènit l'essencial, amb Aragó, Catalunya i València, féu la seva part al més jove. Aquesta va comprendre les illes de Mallorca i Eivissa, conquerides recentment als musulmans, i les possessions que la Corona d'Aragó havia conservades a la França Meridional en el tractat de Corbeil de 1258, és a dir, la senyoria de Montpeller amb les seves dependències: baronia d'Aumelas i vescomtat de Carlat, els comptats de Rosselló i Cerdanya, el Conflent i el Vallespir, el port de Cotlliure. En resum, territoris que no pertanyien a l'herència tradicional de la casa d'Aragó i de Barcelona. Tots aquests dominis foren concedits en plena sobirania al jove infant, que es va comprometre només a mantenir en el Rosselló la moneda i els Usatges de Barcelona. Una altra restricció a la seva independència va concernir la forma de successió per a la seva nova dinastia: en el cas que arribàs a extingir-se en la seva línia directa i masculina, els seus Estats tornarien a Aragó.

A una època en què la concepció nacional de l'Estat encara no existia, una partició d'aquesta mena no podia sorprendre, i menys que qualsevol altra banda en els dominis de la Corona d'Aragó, confederació de regnes els lligams dels quals no eren més que dinàstics. De fet, no hi hagué cap protesta contra la decisió del sobirà. Els dos prínceps hereus juraren conformar-se a aquest arranjament, que fou confirmat pel testament del Conqueridor el 26 d'agost de 1273.

(Del llibre L'art en el regne de Mallorca, 1964)

* * *

El seu nom era Ramon Llull, i no feia gaire que havia complert els trenta anys. Son pare, mort feia poc, era un home de bona posició a Barcelona, que havia anat en aquell estol comandat pel jove rei de Catalunya-Aragó, anomenat més tard el Conqueridor, que va prendre l'illa de Mallorca als bel·licosos musulmans. Amb un germà seu va decidir d'establir-se a l'illa que acabava d'esser conquistada; hi va portar des del continent la seva muller, i va comprar una casa a la Ciutat, on molt prest va néixer el seu únic fill.

La terra era barata a Mallorca, i el pare de Ramon en va adquirir en certa quantitat, sens dubte amb la intenció de fundar una de les famílies mallorquines dirigents del futur. Ramon fou educat amb la cura escaient a un noi de bon llinatge. Semblava destinat a esser un cortesà, puix que a l'edat de catorze anys va entrar com a patge al servei del rei i es va fer company dels dos fills d'aquest: Pere i Jaume. Quan Jaume arribà a l'edat escolar, Ramon, que era uns deu anys més vell, fou nomenat preceptor seu, i va néixer entre ells una amistat que el jove, dotat d'esperit pràctic, pogué aprofitar més tard.

L'estiu de l'any 1256, el Conqueridor va fer públic que el seu fill Jaume heretaria el regne de Mallorca, i Ramon, essent mallorquí de naixença, acompanyà el príncep hereu en una visita al seu futur reialme. Poc temps després, emprengué un seguit de viatges més prolongats, bé amb el rei, com a senescal seu, bé per comanda reial. Va trescar tot el regne de Catalunya-Aragó, estès ràpidament més enllà del que ara és la frontera francesa; va esser a Perpinyà i a Montpeller; a Corbeil, on assistí a les esposalles de la princesa Isabel amb el fill de Sant Lluís; i a Castella, amb el rei de la qual el Conqueridor mantenia una política amistosa.

Aquests viatges varen contribuir molt a eixamplar l'experiència de Ramon. El seu caràcter agradable i cordial li hauria assegurat certament bona acollida a qualsevol banda on anàs. Però, complit com era en tot el que feia, tenia evidentment massa poques coses a fer, i la vida frívola que portava li va resultar desmoralitzadora. Mentre creixia en virilitat, mostrava tots els signes de convertir-se en un cortesà dissolut.

(Del llibre Foll d'amor. La vida de Ramon Llull, 1966)

* * *

Aquest llibre arriba amb un retard de dos anys, degut exclusivament a les dificultats de programació de l'Editorial Moll, que d'altra banda no són més que una conseqüència de l'escassa capacitat d'absorció del mercat del llibre en el nostre país, que s'ha demostrat aquests darrers temps d'una manera molt eloqüent. Això fa que alguns fets —l'anècdota del llibre— hagin quedat allunyats en el temps. No obstant, la seva tesi segueix intacta, i això ja és una prova del seu interès.

El llibre neix d'una gran insatisfacció: la insatisfacció de l'autor davant la societat mallorquina. Va prendre cos com a resultat de la seva tasca periodística al diari mallorquí Última Hora, on durant una sèrie de mesos féu aparèixer les respostes anònimes —de la gent del carrer— sobre els temes més diversos, els més importants dels quals, degudament ampliats, es recullen en aquest llibre.

(Fragment del "Pròleg" al llibre Gent de carrer, 1971)