Imma Monsó
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana


La ceba

PRIMERA PART


L'escenari representa un carrer. A segon terme, l'ample portal d'una antiga masia convertida en botiga de souvenirs. L'interior, un xic elevat, és ple d'objectes tòpicament emblemàtics (falçs, dalles, palmons, morenetes, gaiates, espases d'en Jaume I, porrons, coves, trabucs, garbes, samarres, morters, etc.), alguns dels quals seran emprats.]


ESCENA 1

[Apareix el TIRÈSIES. Té quaranta anys. Ha conservat el seu aspecte de hippy. Du a l'esquena una maleta, un farcell i un para-sol. Du també una gàbia amb colomins blanquíssims, bastó de cec telescòpic i ulleres fosques. Durant el seu parlament, munta un xic de paradeta.]

TIRÈSIES: Distingida concurrència, turistes forasters i nacionals, que el cel, si té aquest poder, aguditzi el vostre enginy i a mi em conservi la vista per tal que tots puguem fer bullir l'olla mentre arriben els temps millors que han de venir, com ens diuen les sangoneres, la mare que els va parir. (Es treu les ulleres.) Per part meva, el vici de menjar calent m'ha inspirat un modus vivendi gairebé tan vell com l'anar a peu: recullo d'arreu històries i fets insòlits i després els narro amb força èxit, mal m'estigui dir-ho, per places i xamfrans. Com a poeta, passo sense parpellejar dels gèneres més tradicionals a la nova lírica postmoderna. Altrament, ofereixo també ungüents, herbetes salutíferes, set règims diferents per aprimar-se, una guia de vins per als qui volen passar per entesos, un curs accelerat de Basic, vídeos eròtics d'importació i un assortiment selecte de penjolls i arracades d'artesania, tot plegat, seguint les tendències actuals del mercat. Finalment, cultivo algunes arts endevinatòries a preus populars, cosa que em permet, de tant en tant, de regalar-me xocolata per fumar. Aquest bastó i aquestes ulleres, ho confesso, són un engany dels més innocents... (Es posa les ulleres.) D'entrada, toca la fibra sensible dels meus auditoris i els predisposa a la credulitat. Podeu així comprendre que, per aquests mons de Déu, em diguin «el Tirèsies». Tranquil·litat, tanmateix, avui no he vingut a contar-vos la història del flautista, tan celebrada per la canalla, ni l'auca del rei David, per dir uns exemples. Tampoc no us penso revelar l'esdevenidor, atès que el deixeu en mans dels capitostos i encara confieu, ai, incauts!, en la seva benvolença i la vostra bona sort. No, avui, la meva musa m'ha dut fins aquesta vila turística, davant d'una botiga on tot sembla indicar que s'ha de produir el desenllaç d'una història sorprenent amb la qual, si s'ho val, espero ampliar el repertori que poso a la vostra disposició. Però, talla el rotllo, Tirèsies, que ja sento passes i veig que s'acosta algú.

ESCENA 2

[La PAULA quaranta anys, rodona i coqueta, du una túnica oriental llampant. Entra amb la TATA-MUDA a coll i la deixa asseguda. Es tracta d'una velleta menuda i fràgil, tota de negre.]

PAULA: Au! Neta, pentinada, berenada, i ara, a veure passar la gent, la Tata-muda...

TIRÈSIES: En efecte, aquesta enormitat és una de les femelles més suggestives que m'he tirat a la cara.

[La PAULA se'l mira.]

TIRÈSIES: Quines mamelles i quin pandero! En època de mosses llises i vaques flaques, no em negareu que dóna gust, contemplar tanta abundor...

PAULA: Qui xerra, per aquí?

TIRÈSIES: Salve, mare Venus! Els anys no fan sinó inflar les teves gràcies i els turments dels teus sospirants.

PAULA: Mi-te'l, l'immortal Tirèsies, qui ho havia de dir! I què parles, tu, de les meves gràcies, si no les veus?

TIRÈSIES: Oblides els meus poders sobrenaturals, Paulota del meu cor. Ai, si tu volguessis...! Mira, t'he dut unes arracades de Calcuta.

PAULA: Bah, quincalla! Si jo volgués què?... Homes, només pensen en dues coses, i la segona és menjar.

TIRÈSIES: Què et costaria, fer-me una caritat?

PAULA: Apa, pervertidor... Oh, i aquí, davant de la Tata, i amb tanta gent que passa...

TIRÈSIES: És muda, ella, o no?

PAULA: I els altres?

TIRÈSIES: Deixa'ls que xalin i vine aquí, castissota!

PAULA: Les mans quietes, Tirèsies, que em fas venir ganes...

TIRÈSIES: Quant d'erotisme, en aquestes esferes bessones! Saps com estic, per culpa teva?

PAULA: No, si ja m'agradaria, no et pensis, no sóc una carca, jo, però, si una és decent, què vols fer-hi? Una vol respectar la memòria del seu home. Pensa que hi parlo cada dijous.

TIRÈSIES: Que hi parles?

PAULA: Com amb tu mateix. L'invoco, i la fem petar.

TIRÈSIES: Ho veus? Si fins i tot som del mateix ram, tu i jo...

PAULA: Resigna't, Tirèsies, aquestes carns encara fresques arribaran castes a la tomba.

[Es dedica a treure la pols del gènere tot posant en evidència la seva anatomia posterior.]

TIRÈSIES: D'això en dic fer el préssec. Dones!... Això sí, el cucam us ho ha d'agrair. Un dia et duré a la glòria, Paula, t'ho pronostico perquè ho he llegit.

PAULA: Galindaines!

TIRÈSIES: Tan segura tingués la grossa de Nadal... Mentrestant, paciència, Tirèsies, no perdis el temps i anem per feina. Digues, què fa el teu patró?

PAULA: Com sempre... (Al públic.) Mi-te'l, ja s'ha cansat de fer-me l'aleta...

TIRÈSIES: Tan ceballut, encara?

PAULA: En Morrofort, ceballut? Més que mai!... (Al públic.) Homes!... Passen, tiren l'ham, i si al cap de dos minuts no piques, pleguen veles.

TIRÈSIES: Apa, avisa'l, que el vull veure.

PAULA: Tu, veure'l? Et faràs fotre, pòtol!

TIRÈSIES (branda el bastó): Llenguda!

PAULA (crida): Para el carro, que dels secardins com tu, jo en faig carquinyolis.

TIRÈSIES(crida): Honraràs els ceguets, o no saps els manaments de la llei de Déu?

PAULA (crida): A mi no em cridis, baladrer!


ESCENA 3

[Dins la botiga, apareix en MORROFORT. Té seixanta anys. El negoci a penes justifica que dugui samarra i barretina.]

MORROFORT: Hi hagi pau i prou de gresca!
Per les barbes del Pilós,
o feu moixoni tots dos
o us fotre al cul la llesca!
Què passa, què són tants crits?

PAULA: Em buscava la cotorra.

MORROFORT: Pretenies fer una gorra?
PAULA: Si és que té la vista als dits!

TIRÈSIES: Va, tia, que et fas l'estreta.
No entomaves el refrec?

MORROFORT: Tirèsies, no et conec.
On has perdut la xaveta?

PAULA: El porc!

MORROFORT: Paula, toca el dos.

PAULA (entrant a la botiga). Aquesta ni es ven ni es dóna!

TIRÈSIES: Has de ser meva, matrona!
Un dia...

PAULA: Au, llefiscós! (Surt.)


ESCENA 4

TIRÈSIES: Que et rebrotarà la cornamenta, si amb mi vol posar-s'hi bé?

MORROFORT: Tu, escampa, romancer,
bon vent!

TIRÈSIES: No t'és pas parenta...

MORROFORT: Em va educar la pubilla.

tirèsies: Gelosia... o moral?

MORROFORT: Si me li fas un timbal
et llegeixo la cartilla
i t'hi caso!

TIRÈSIES: Recollons!
Seré bon minyó, t'ho juro.
I perdona.

MORROFORT: Té un duro,
vés de puta i prou raons.

TIRÈSIES: Mira, cinc claus de pela... visca!
Però, digues, parles
en vers, ara?

MORROFORT: Sí, senyor,
com ho feia el fundador
del meu llinatge, en Carles
de Morrofort, com abans,
quan la raça era pura
i no una abjecta mixtura,
quan tots érem catalans
amb la sang immaculada.
Sí, sóc l'últim català,
es veu, i em volen pelar,
tota aquesta xarnegada!

TIRÈSIES (al públic): Crido l'atenció dels badocs sobre aquesta rara facultat d'etzibar rodolins sense engaitar... (A MORROFORT.) A mi em sembla que ets un pèl exagerat.

MORROFORT: Són una mena de plaga
que deixa la quisca on caga,
i així està...

TIRÈSIES: ... el Principat.

MORROFORT: Gràcies.

TIRÈSIES: I digues, aquesta gent,
ja saben aquella feta
singular?

MORROFORT: Quina, concreta?

TIRÈSIES: Tot allò del teu parent,
home...

MORROFORT: Ah, sí... (Es disposa a narrar.) Tot fent via,
segons diu un vell paper,
el rei en Jaume Primer
es va allotjar un bon dia
a la casa pairal nostra,
molt abans d'estar fotut.
Sí, gent, el rei benvolgut
va dormir sota el meu sostre!
Quan partia, l'endemà,
va i crida el rebesavi,
li posa a la galta el llavi
i diu: «Un fill omplirà
d'alegria aquesta casa.
Podràs dir-li Jaume. Ei,
si vols, com jo, el teu rei.»
I amb la punta de l'espasa,
a la volta del portal,
com inspirat d'en Pitarra
va fer aquella botifarra
amb la corona reial
i la fúlgida divisa:
«Morrofort, baixes de l'hort.»
Li desitjà bona sort
i el deixà d'aquesta guisa.

TIRÈSIES (al públic): Eh, vous comprenez, n'est-ce pas? Do you understand? I catalani siamo un vecchio pópolo...

MORROFORT: Què dius?

TIRÈSIES: Que véns de molt lluny.

MORROFORT: De lluny? L'home de Banyoles ja es deia...

TIRÈSIES: Guau!

MORROFORT: Grinyoles?

TIRÈSIES: No et feia tan bon encuny. Això, noble Morrofort, em fa molt més aspre el deure que m'ha dut aquí.

MORROFORT: A veure, parla.

TIRÈSIES (amb to patètic): Ai, quanta dissort, quanta adversitat t'espera!

MORROFORT: Parla d'un cop, malastruc.

TIRÈSIES: No m'ho facis més feixuc ni surtis de polleguera. Parla l'oracle de l'antic temple de Rodes. Escolta, mortal, el teu fat penós:
deixaràs aquesta terra,
i nu, com una desferra,
vindràs amb mi...

MORROFORT: Com, tots dos?
I on em duràs, tu, pollós?

TIRÈSIES: Ai!

MORROFORT: Digues!

TIRÈSIES: A Badajoz.

MORROFORT: Ta mare, parlant en plata!

[El conjura amb un rast de cebes.]

MORROFORT: Vade retro, uix! Els ossos
et maleeixo, llambric,
pic, repic i dominic,
que la llengua et caigui a trossos!

TIRÈSIES: Encanteris... Saps què et dic? Ja em pots fer un nus a la cua, tros de quòniam.

MORROFORT: Ai, vatua!
Doncs, mira, també me'n ric,
jo, dels teus mals averanys. (Al públic.)
Si mai us vol fer un auguri,
per molt que digui o que juri,
no li feu cap cas. Fa anys,
vint, em va pronosticar
que tindria un fill xarnego.
Per ben poc no me'l carrego,
aquell cop. Un fill què? Ha!

[Li fa una botifarra.]

MORROFORT: Com a nigromant, fatal.
Profecies?... Pacotilla,
que no tinc fill, sinó filla!

TIRÈSIES: Fill o filla, tant se val.

MORROFORT: Aquí et quedes.

TIRÈSIES: Ja te'n vas?
Anem a fer una barreja.

MORROFORT: No, que el gau que la festeja
està a punt de treure el nas
i abans de donar l'amén,
com que no vull cap sorpresa,
li haig d'amidar la puresa
i examinar la patent.

[En MORROFORT surt.]

TIRÈSIES: Quanta ceguesa, en aquesta condició humana, i quanta pertinàcia! Ai, Tata-muda meva, i també ho dic per tu, també... Però, a la fi, mal que et pesi, hauràs de parlar, ja ho crec, que parlaràs.

[La TATA-MUDA l'assenyala amb l'índex i el xic. El TIRÈSIES atén uns clients.]

TIRÈSIES (al públic): Monsieur... Ah, oui, c'est un jeu de cartes catalanes, voyez-vous Maces, falçs, plats i olles... Traditionnelles, bien sûr... Què, no? doncs, au, passa... Com?... Ca, no, no, per aquí nothing de Gaudí... Nothing de nothing... Saionara, maca.


ESCENA 5

[La CATI apareix a la botiga i baixa al carrer. Té divuit anys molt sofisticats i fuma un porro.]

CATI: Ep, endevinaire!

TIRÈSIES: Va per mi?

CATI: Ja no em coneixes?

TIRÈSIES: Per la veu, diria que ets la Cati, que és com dir la filla d'en Morrofort.

CATI: Justa.

TIRÈSIES: Redéu, flairejo un fumerol que no m'és desconegut! T'amorres a la trompeta, ho juraria!

CATI: No et falta nas, no...

TIRÈSIES: Véns a consulta?

CATI: Si em vols fiar... vaig escurada, tu.

TIRÈSIES: Et fio, i pels interessos, compartirem la mandanga.

CATI: Té, cala.

TIRÈSIES: Que Déu t'ho pagui, reina... Ah, quin encens!... Au, exposa el teu problema.

CATI: Porta, golafre... Coneixes el papà, tu? Doncs, figura't: surto amb un xaval que treballa a l'hotel Balmoral, oi? Un morenas... com un tren, està, i funciona com els àngels, n'entens, no? I passa que vol parlar amb el pare. Normal, sí, però resulta que és xarnego! També és mala llet, no?

TIRÈSIES: Ostres consagrades! (Al públic.) Xarnego?... Métèque. (A la CATI.) Cati, maca, que te'n farà carn picada!

CATI: M'ho dius o m'ho jures? I què puc fer per evitar-ho si el gamarús s'hi encaparra, si s'ha preparat a consciència, si ha fet pràctiques de porró i sardanes, si recita Verdaguer i tot? Mira que l'hi he dit, és capaç de badar-te el crani, deixa-ho, quili, que el conec, que et buida els ulls, que t'arrenca els pebrots... i res. Per tu, a l'infern, baixaria, només sap replicar. I diu, visc i treballo a Catalunya, jo! I a hores d'ara, s'està vestint per passar la prova.

TIRÈSIES (al públic): Aquest sisè sentit que gasto m'ho deia: el destí ha engegat la seva piconadora. Qui la podria aturar? (A la CATI.) No pateixis, mona, no hi haurà morts, t'ho vaticino jo.

CATI: Oh, només que me'l desfiguri, ja no me'n podré desfer mai més!

TIRÈSIES: I posats a recitar, pronuncia com Déu mana? Perquè, si pensa fer-li passar bou per bèstia grossa, ho té galdós.

CATI: Aquest és el quid, ves: passar, passaria, si no fos per l'accent... Infernal, una cosa... Ah, mi-te'l!


ESCENA 6

[Pel carrer apareix el GÚMER. Té divuit anys. Va vestit de minyó de muntanya i du una senyera.]

GÚMER (canta): Amunt, catalans,
el cim ens espera,
clavem-hi arrogants
la nostra senyera...

TIRÈSIES: On va, aquest guillat?... És cap allà, el Canigó!

CATI: Gúmer, tio, d'on surts, així?

GÚMER: Què, fatx gotx, no? T'hi txugues quelcom que al teu pare se li cau la bava?

TIRÈSIES: Resplendent, manu! Així que obris la boca, et fa empassar la senyera.

GÚMER: Qui és, aquest ocell de mal agüer?

CATI: Un amic. Gúmer, xato, no ho veus, que no pot ser?

GÚMER: Macasundena, te txuro que el ceballut del teu pare se va a quedar embobat.

CATI: Que no el coneixes, Gúmer, aquí hi haurà sang i fetge%2



--------------------