Ignasi Mora
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Antologia

LES VEUS DE LA FAMÍLIA

"Als set anys em vaig tornar mut. I mut vaig ser fins que el meu padrí em va, com si diguérem, ressuscitar a la paraula. Sense aquesta mena de malaltia, doncs, hauria estat difícil o pràcticament impossible que arribara mai a conèixer de debò, primer, la iaia, i més tard, el meu padrí, i, per tant, tampoc el meu germà bessó, Gabriel, ni la tia Leocàdia. És a dir, la nostra vertadera família, com el meu padrí ha denominat sempre les tres persones que absorbien merescudament tota la nostra atenció i afecte, i a causa de la qual m'empeny sempre aquest afany de conservar la seua memòria, de contar-la, d'alguna manera com si es tractara d'un deute contragut amb el meu padrí. Sense la pèrdua de la veu, m'hauria fet botiguer, com mon pare, o m'hauria fet funcionari o potser oficinista d'un d'aquests bancs que han acabat per ocupar els millors locals del centre de Gandia. Hauria format part del fofo però alhora compacte magma humà de què consta una ciutat comercial i mitjana, al cor de la qual el meu padrí i jo fèiem la nostra navegació solitària, com un vaixell perdut entre la boira més densa, més oblidadissa. Però, a pesar de la meua dolorosa situació actual. que no farà més que empitjorar a mesura que transcórrega el temps, no he tingut ni tindré mai dubtes en la direcció particular de les meues passes, per molts perills que comporte aquesta vida que defuig les dosis de mediocritat i d'estultícia que componen una vida corrent."

(Del llibre Les veus de la família. Barcelona: Columna, 1992, p. 11-12)

* * *

MELA

"No la podies deixar morir. Tu, allà dalt del món o allà on fóra, havies de mirar cap al minúscul poble de la Vall de Benitalp -poc més de tres-cents habitants- i arrencar Mela de la mort. Jo només havia d'atraure la teua atenció: 'Ei, fixa't ací!, no has de permetre que la meua germana se m'enfuja, has de fer que torne. Pensa que és l'única germana que tinc, i té nou anys, només nou anyets. ¿Què faries tu sense la teua única germana?' Tancat a les golfes on Mela i jo havíem passat tantes hores, volia fer-me l'home -tenia dotze!-, em resistia a plorar per la seua mort, encara que la veu m'eixi afectada en obrir-se pas pel nuc de la gola. 'Pensa que no en tinc una altra, ni tampoc cap altre germà. Ningú amb qui jugar, ningú per a contar les meues coses.' Aquelles paraules eren pedres que llençava a la membrana compacta del cel, un crit d'auxili per a fer-me present davant teu i que no em trepitjares com una bestiola.

Em va trasbalsar tant la mort sobtada de la Mela que, des d'aquell dia, no he parat de parlar-te, sigues qui sigues i estigues on estigues. I avui, després de mussitar-te les meues coses durant tants anys, torne a llançar-te les paraules amb la contundència de les pedres. Avui, la desesperació i la súplica prenen la forma d'una pregària infantil, un torrent de paraules que busquen atraure i fer compassiva la teua atenció. Per això ara et contaré les coses que he sabut de Mela des del dia que et vaig demanar que la salvares de la mort. Com una pregària infantil."

(Del llibre Mela. Barcelona: Edicions 62, 1997, p. 7-8)

* * *

UN CORRENT INTERMINABLE

"26 de desembre de 1998, dissabte
Així que em vaig despertar aquell dia de Nadal, Emília ja es feia el pirri davant l'espill i d'esquena a mi, mentre el vestit de boda s'allargava immaculat al seu llit. Jo no havia vulgut dormir aquella nit al seu costat, encara que ella m'ho havia demanat: 'Vine ací, fillet meu, i estarem més calentets', m'havia dit amb tanta estima com si fóra la meua mare, al cap i a la fi m'havia vist néixer el mateix any que havia entrar a casa a treballar com a fadrina. Però jo m'havia mostrat aspre perquè Emília es casava l'endemà i no podria tornar a dormir mai més amb ella.

M'agradava que Artur vingués a veure Emília le vesperada de diumenge. M'agradava que, mentre ells parlaven, Artur em pujara a la seva guzzi i em deixara conduir-la de parat: jo reproduïa amb la boca el soroll del motor, accelerant sempre després de les voltes i revoltes de la carretera imaginada. Sobretot m'agradava quan venia a la caseta on estiuejàvem, i el fanal de la moto enfocava un eixam d'insectes, com si en la nit no hi cabera ningú més que ells."

(Del llibre Un corrent interminable. Barcelona: Destino, 2000, p. 9)

* * *

LES VEUS DE LA CIUTAT

"Al menjador no hi havia ningú. Quan m'ha dut un plat calent que ha sobrat del migdia, la dona de Paco se n'ha anat al llit. Només m'acompanyaven la pluja que s'abatia fora contra tot i la penombra que el cresol a penes combatia. Mentre em menjava a poc a poc el plat de sopa de peix, tenia la impressió que em trobava en un lloc remot, en el país més llunyà possible. Però em sentia bé, satisfet, com si al menjador mateix haguera fet realitat el gran desig dels últims tretze anys. Sense voler, perquè jo sé que és inútil reflexionar sobre eixes coses, m'he demanat per aquella decisió d'última hora. M'he mantingut tretze anys pensant només en el dia de la meua tornada. Totes les coses, allà a l'Argentina, eren provisionals, allí em trobava de pas, només per a guanyar diners. De sobte, a tres quilòmetres de casa, prenc la decisió de retardar unes hores l'arribada. Inexplicable! Per las altres, però també per a mi. ¿Es tracta de la mateixa rampellada que em va fer embarcar-me cap a l'Argentina? No, no volia preguntes com aquelles. M'hagués estimat més continuar amb la sopa sense pensar en res, mentre la pluja queia i queia, a enormes glopades.

A l'alba, un veí del port cridava desesperat. Els de l'hostal li han contestat alguna cosa des de les habitacions de dalt. Sembla que el port i els marenys s'han inundat i arreu és com un llac. Quan Paco i la dona han entrat al menjador, han descobert a terra el meu cadàver, ja com una barra de gel."

(Del llibre Les veus de la ciutat. Barcelona: Edicions 62, 1999, p. 104-105)



--------------------



Coberta del llibre Les veus de la família.






Coberta del llibre Les veus de la ciutat.
+ ampliar






Coberta del llibre Un corrent interminable.