El Cingle verd ofereix, a mesura que hom el va llegint, unes perspectives cada cop més amples de continguts i de suggerències. Des del poema en prosa i àdhuc alguna vegada en vers, o la reflexió sobre la teoria de l'expressió poètica, o sobre la condició de l'home i del ciutadà, fins a allò que en rigor podríem anomenar assaig literari. […]

Una lectura, al capdavall, vitenca i apassionant, múltiple i rica, invitant sovint a la reflexió, emocionant a través del record, fascinant per mitjà de la suggerència. Fet i fet, El Cingle verd, essent la visió d'un món i del món, un inventari de vivències i d'experiències, respon a la pregunta Que sais-je? És a dir, què sé jo de mi mateix, de la creació artística, de la meva terra i de la terra dels homes. Tal volta, doncs, el rètol que a fi de comptes millor li escauria fóra el d'assaig sense cap qualificatiu, en el sentit pur i originari amb què el va entendre i el va escriure el senyor Michel de Montaigne.

(Josep M. Llompart: "El llibre del poeta", Noticias, 24 de desembre de 1982)

* * *

Arran del precipici és un llibre que planteja els anys de formació, donant a la vegada les claus dels interessos del seu autor: la Grècia autèntica i la creada i recreada per ell, la Drova; el temps històric de la seva generació i el temps personal; les idees i els volers verbals; i sobretot el fons popular de la cançó, el romanç, la contalla, el gir o el vocable recuperat de la infància.

Un dels trets remarcables en la narrativa de Piera és no només la fragmentació a favor de la reiteració i reelaboració de temes, sinó també la pauta amb variants que presenta cada llibre. Concretament, Arran del precipici comença amb capítols sobre l'experiència pròpia en diversos talls cronològics, per prendre després la forma d'un diari de formació, la vita novissima del jove que busca lectures, mestres i itineraris, passant per l'estructura de text de viatge, fins al diari del present fet d'experiències menudes l'any 1981 on es passa revista a les amistats de joventut. En llibres posteriors, l'estampa, la postal o el poema en prosa també hi tenen cabuda. De fet, cartes, fragments de poemes, notes íntimes, diàlegs, descripcions es combinen per donar a la fi la visió polièdrica de l'espai de l'escriptura, amb precisions tan interessants i eliotianes com la d'indicar la necessitat de llegir els escriptors menors de la pròpia tradició per trobar l'itinerari personal; els models reals: Dickinson o Pla; la importància de la llengua local per a l'escriptor; i totes les reflexions sobre el paisatge, suma d'herència virgiliana i andalusina que garanteixen la permanència de les paraules.

(Susanna Rafart: "Per les paraules et dic", Avui. Cultura, 5 de juny de 2003)

* * *

Vida i literatura formen part d'un tot que és l'escriptura; es retroalimenten, es reclamen i es necessiten per a existir. Aquesta bella simbiosi viu entre el passat que reviu a través de la ficció (i que es precipita en la narració) i el present que observa i que vol esprémer en cada moment, en cada gest, en cada lectura, on es pot percebre la sensibilitat del poeta.

El conjunt de títols que ha anat publicant durant més de vint anys parlen d'un escriptor total, que ha sabut expressar una concepció del món pròpia, sensual i tel·lúrica, arrelada al present i enfilada al passat, tant en vers com en prosa; un escriptor fidel a si mateix, a un estil de vida i d'escriptura que ens permet identificar una única veu, que es modula i es fa més greu amb el temps. Tot plegat, ens parla d'una obra unitària i compacta que es repeteix, creix, s'eixampla i avança en cada nova entrega, en cada nou títol, deixant un pòsit que perdura perquè naix de la passió més sincera per la literatura i per la vida. Perquè, com el mateix poeta s'interroga, «per què, per què aquesta ànsia obsessiva de ser recordat? Perquè recordar en mi vol dir estimar». I sempre s'estimen els mots que desperten els sentits, que emocionen, que connecten amb la matèria més profunda del ser humà: els records, i que, al capdavall, alimenten l'ànima.

(Anna Esteve: "La memòria, com el desig, s'esborra a poc a poc i es fa ficció. La prosa autobiogràfica de Josep Piera", dins Actes de la II Jornada sobre els Escriptors Valencians Actuals. Josep Piera. València: AVL, 2011, p. 66-67)

* * *

La poesia de Piera ara més que mai converteix la memòria i les coses concretes i immediates en matèria íntima. Així, en la primera part reflexions, llocs, ciutats i personatges ens transporten per les diverses ribes de la Mediterrània. Apartat on segurament es localitzen una part dels poemes reeixits. A continuació, fem un salt cap enrere i visitem les vivències de la infantesa i personatges de Beniopa, un poble avui inexistent, i de la joventut, marcada per cançons emblemàtiques de l'època. Ara, els ocis, els somnis d'amor i de llibertat i les ganes de menjar-se el món s'amenitzen amb passatges d'Adamo, Domenico Modugno, Françoise Hardy i Serrat, entre altres. Tanquen pràcticament el llibre els poemes dedicats a l'espai vital de l'autor, la Drova, i canten el goig efímer de la quotidianitat, els canvis cíclics de la natura, el viure arrelat a la natura i a una cultura determinada. També és inevitable que denuncie que aquest món, pervivència d'una manera de viure antiga, segons Piera, recula a la velocitat de la inconsciència i en fa una elegia perquè la identitat i el valor d'un paisatge, d'una geografia i d'una cultura es dissolen irremissiblement sovint sota la vigilància i l'aquiescència de les autoritats competents.

(Francesc Calafat: "Temps compartits", El País. Quadern, 18 de desembre de 2013)