Antoni Prats es va donar a conèixer amb Epigrammata, Premi Vila d'Ondara 1980, i, com ja destacava ben intencionadament Joan Valls en el proemi de l'edició, és "un conjunt poètic d'ampla temàtica i amb aspectes que van des de la joia del paisatge mediterrani fins a les obagors del dolor humà i de les mil tragèdies que proliferen al món d'avui, passant-hi, a l'ensems, per unes expansions de caire oníric que hi revelen llur missatge de tendresa i bonhomia", no exempt de detalls de tendresa que donen un toc molt personal al poemari.

(Tomàs Llopis. Introducció a Solatges, 2001)

* * *

Els poemes de "Mirall o miratge" ens acaren a la insuficiència de l'ésser humà davant la complexitat de l'existència [...] Enfront d'aquesta immensitat anihiladora, Prats aixeca la possibilitat de la paraula [...]. Fràgil, esmunyedissa..., també fugaç però capaç de revelar la veritat, encara que siga només durant un moment tan breu que "no dura més que un pressentiment./ Tal és l'instant de la nuesa buida". A "El guany escàpol", aquest enfrontament de l'home i l'existència es concreta en la tensió dialèctica entre el desig humà de la plenitud [...] i l'avanç inaturable del temps, que tot ho torna efímer. [...] Resta, però, el pòsit de l'experiència viscuda, "el perfil trencadís de les hores guanyades". [...] A "Homo viator", el poeta s'enfronta al repte d'omplir de sentit el pas de l'ésser humà per la vida. Un procés d'assumpció de la pròpia, i moridora, identitat [...] i a la vegada un procés d’obertura. [...] Poemes dits amb un to antièpic i a la vegada exempt de dramatisme [...]. Poemes desplegats des de la llum de la paraula (la reflexió), però que transiten en la ratlla de l'horitzó, en veïnatge constant amb el misteri. 

(Carles Mulet Grimalt: "Poesia a la ratlla de l'horitzó", Saó, núm. 237, febrer de 2000, p. 54) 

* * *

Cada baula és una experiència o una anècdota vital que ens marca, que configura la nostra perspectiva, que condiciona les expectatives amb què ens proveïm per poder fer front al futur i, al seu torn, també al pasta. La "gràcia" del llibre d'Antoni Prats rau en el fet que les anècdotes personals transcendeixen amb escreix l'espai forçosament limitat del individu (el poeta); esdevenen, així, experiències vitals amb una projecció col·lectiva. [...] Val a dir que el poeta es fa ressò també d'altres experiències universals extrapolables, com ara la paternitat [...] o la crisi sobre el transcendent o religiosa [...] Per acabar amb una conclusió existencial que rebla el clau d'un poemari que reivindica l'amor i el dolor com a parts substancials i indestriables de la vida. 

(Juli Capilla: "Crònica d'una biografia", a Levante. Posdata, 3 de novembre de 2006, p. 5)

* * *

El poeta no es resigna a un paper exclusivament contemplatiu, ja que vol circular per senderes i camins poc transitables, vol també viure "l'aventura", tal com s'indica ben explícitament en el títol de la segona part del llibre. [...] No hem de tenir por, per tant, al risc d'estimar, ni de l'amistat, ni tampoc del refugi seré i sovint intranscendent de les celebracions familiars mentre més enllà de les parets de la llar es viu la conflictivitat del món extern, ni tampoc témer l'eixida i el viatge pel món. 

(Josep Antoni Fluixà: "Antoni Prats i la plàcida joia de la maduresa", dins La joia, 2010, p. 12)

* * *

L'obra de Prats podem considerar-la com una elegia inacabada, una reflexió al pas del temps, a la precària recerca de la felicitat, a la inestable projecció de la nostra vida, sempre limitada per l'inevitable. I ho ha fet amb paraules redones, amb llibertat mètrica i figures retòriques majoritàriament semàntiques que culminen en una simbologia general que caracteritza l'obra global del poeta.

(Emili Rodríguez-Bernabeu: "L'obra poètica d'Antoni Prats", dins El llarg solatge. Antologia, 2013, p. 20)

* * *

La memòria, els flaixos dels records d'allò viscut i d'allò que li ha contat, la gent que va conèixer [...]. Més endavant hi trobem la pena, i no hi ha pena més gran i el poeta ens ho afirma amb la cruesa de qui ho ha viscut, que la dels pares que han soterrat algun fill. Una pena que a Antoni Prats el fa membre d'un club de literats ferits per un dels tràngols més dolorosos que pot viure un ésser humà, i que en la nostra tradició literària el conformen gent com ara Vicent Andrés Estellés o Joan Margarit, dos autors que compartixen amb Antoni Prats, també, una manera d'entendre el fet poètic. [...] Sobre aquesta gran pena que el tenalla en les hores fosques, trobem poemes d'una lucidesa, d'una honestedat i d'una capacitat per a commoure el lector aclaparadora.

(Manel Alonso Català. A Sons de Xaloc.cat, 20 de juliol de 2014)

* * *

L'ombra radiant del desassossec amara molts poemes de Prats, alguns d'ells molt bells, de factura clàssica, tensos per continguts, com els inèdits fins ara "Miratges" i "El frec de la bellesa". I malgrat el desassossec i la ferida ontològica, malgrat les pèrdues i els dols, tot Vora l'esfinx és l'esforç del jo líric pratià per l'il faut tenter de vivre. Com ha dit la crítica, darrere del dolor de L'Esfinx intenta venir La joia. Ho llegim també en uns versos nous i paradoxals que afegix al final del poema "Venècia, 1997": l'aigua "nega", és clar, però alhora i consecutivament "purifica i salva". Almenys l'esperança —fins i tot cristiana— és allí, costosa i espriuana.

(Pere Císcar: "La poesia completa d'Antoni Prats", a La Lectora, 13 de novembre de 2022, p. 1)