GRIS DE SEMPRE

¿Què traurem de la vida, què traurem
sinó una flama breu i mig somorta,
una pregunta incontestada i morta
que s'esllavissa al buit? Res no sabem

del que hi ha a la procel·losa fita
de l'incert que ens fustiga la temença,
la perdurança de la boira immensa,
grisalla que intueix llum infinita.

D'horabaixa la fe encontra impotent
la tendresa del cèlic pensament,
somni d'esperançada bonhomia.

Em dol tanta foscor, tanta eixutesa,
malgrat l'escampadissa de bellesa
que ens ofrena la còsmica harmonia.

(Poema "Gris de sempre", dins de l'obra Anys i paranys. València: Tres i Quatre, 1983, p. 17).

* * *

Fou el fang en principi,
l'argila en joguineig
de pactes convinguts
al paradís cofat
on n'és la fruita,
la fruita tendra
de la tendra amor.
Fou al fang. No ho oblides.
Palpa't el pit. Oiràs
el batec sord que anima
el ritme universal
o el rellotge burleta
de les tristes discòrdies.
Aqueix fang ara és un
cement pretibat per la tècnica
de les edificacions a tall de rusc.
Potser jo siga
—amb l'alé quotidià que m'encoratja—
poblador ritual d'aquesta mida civilitzada.

(Del poemari Breviari d'un eremita urbà. Gandia: Ajuntament de Gandia, 1975, p. 9).

* * *

LA TARDANÇA

La fàbrica era un monstre de trepidacions.
Els tentacles ferrenys tocaven a arravat.
S'acreixia el teixit per la trama i l'ordim.
Els batecs mesuraven els torns de la suor.
Per manats i menats s'acomplia la tasca
mentre la son plomissa pesava a les parpelles
i una fetor pudent d'oli ranci regia
la jornada duríssima que el destall imposava.
De l'esperança tréiem només un foc follet.
La crònica seguia escalfant estadístiques.
El menestral volia saragüells nous i boina
per vestir decentment: un capítol precís
que minvava una mica la fel incontenible
d'aquelles rebel·lies que anaven mustigant-se.
Caduquem massa prompte i està fent-se-nos tard.
Mentrestant l'esquelet compleix la seixantena.

(Poema "La tardança", dins de La rosa quotidiana. Alzira: Bromera, 1990, p. 30).

* * *

EL PLOR I L'ESTRELLA

Era un lligam de vaga transparència
aquell punt lluminós vist entre llàgrimes.
Del cel negre baixava un rajolí
a clavar-se els ulls de prec i febre.
La nit a la finestra retallava
un batec de corets il·luminats
que l'infant ignorava però veia
com un conhort de solituds futures.
¿Temps d'inici sorgint en la quimera
amb l'esguard tremolós o l'esperança
cercant en la celístia les fites
on ensopeguen els humans desficis?
La nit també es tornava criatura.
La nit tan llangorosa i tan melòdica
per a la gana trista de les bèsties.
La nit espessa d'ombra i rou de gespa.
L'infant plorava a soles i dormia
el món de les persones i dels arbres.
Calia a un àngel de servei bressar-lo,
però l'oblit del cel pesava massa.
Era allò un cop d'avís per a la vida:
plorar a soles, liquar l'estrella
amb l'aigua del dolor, fent suc d'estigmes
un nocturn abandó sense paraules.

(Del poemari Paradís en blanc. Alcoi: Institut Andreu Sempere, 1964, p. 19-20).