El barri és venerable, noble i silenciós, amb carrers estrets i cases amples, que semblen deshabitades. Entre les volades dels casals, el cel fa vibrar el seu blau lluminós com una llançada. L'herba creix entre les juntes de les pedres, amples com a lloses. Rompen el silenci, de tard en tard, remors de campanes.
Pel barri no hi passa ningú: «Els veritables habitants d'aquests carrers són els gats», ha dit Santiago Rusiñol. Mallorca és un país privilegiats per als éssers gatescos. El gat exigeix el silenci, ordre i netedat, com un filòsof escolàstic: els renous del món no el deixarien meditar. Els gats i els canonges guarden analogies. Així han triat el mateix barri. L'aristocràcia, la burgesia, també anhelen reposar. L'escenari és apropiat. No descriuré una vegada més com és una antiga casa mallorquina; poc més o menys, igual que una lleonesa o una catalana. Bells quadres en els quals, de sobte, no es veu què hi ha pintat; cadires de repòs i llits barrocs, amb cortinatges de domàs. Aquests llits tenen molts matalassos: s'hi dorm molt bé.

(Fragment de Mort de dama. Palma: Gràfiques Mallorca, 1931)

* * *

[...] Avui la feminitat és un producte exquisit i necessari que s'ha de veure i gustar de prop, vull dir amb tota la calma. Els anys, en desenganyar-nos de l'Amor-Curiositat, ens fan apreciar la infinita gamma de l'amor-costum o, si ho preferim, de l'amor-miniatura. "¿Què veuràs a un altre lloc que aquí no vegis?", pregunta Kempis. Els mestres de l'escola holandesa, comprenent-ho així, pintaven amb procediments de miniaturista, o sigui tot el contrari d'aquesta horrible escola de Barbizon que avui està de moda, i no necessitaven cercar temes "interessants" com en la novel·la d'aventures perquè tot el que es mira detingudament és interessant!"

Llegint aquestes pàgines, escrites farà cosa d'un any, Déu em fa mercè d'obrir-me el cor a l'esperança i vaig creient que ha d'existir alguna llei misteriosa que impedeixi separar a l'altre món dos éssers que s'han estimat de veres en aquest. En el llibre VIII de les "Metamorfosis", quan Júpiter vol premiar Filemon i Baucis que l’han socorregut creient-li un captaire, els dóna un mateix final i els transforma en arbres perquè arrelin plegats a un mateix lloc.

—És clar que aquesta llei ha d'existir —deia de vegades el meu protector—. Al Cel no poden esser desatents; i si conviden una senyora casada, per força han de convidar també el marit.

—Suposant que aquest no en sigui indigne per la seva conducta —li replicava jo.

—Si ha estat tan dolent...

Tot el problema, justament, es recolzava en això.

Ja he dit que ell no discutia quasi mai, perquè era, en el fons, caparrut i perquè essent al mateix temps escèptic, li semblava lleig esmenar en una conversa "tots els errors acumulats, com ell deia, durant experiències de segles". Per altra part, ¿qui no ha mantingut conviccions irraonables que a vegades resulten realitats? Fa uns cinquanta anys George Sand tractava d'incultes els mallorquins perquè creien en el contagi de la tisi. Pasteur i Koch han donat la raó a aquells pagesos ignorants. El meu mateix protector, tan lliberal, tenia els seus tabús, els seus dogmes —pocs, però incommovibles— que no podien tan sols esser mencionats. ¿No s'havia negat rotundament, una nit memorable, devora la foganya, a satisfer una curiositat de donya Xima? Es tractava de la Sala de les Munyeques, un punt trist de la història de Bearn, és cert, però, ¡de quants d'altres fets escabrosos no es parla en aquestes Memòries que ell ha ordenat fer públiques!

Segons he pogut aclarir per mitges paraules i per un document traspaperat dins un vell llibre de comptes, a finals del segle XVIII don Felip de Bearn, capità de cavalleria destacat a Aranjuez i un dels joves "lions" de la cort, havent fet amistat amb un aventurer italià que fabricava joguines, es dedicà a vestir munyeques "exposant-ne més de vint" —resa el document— "a la sala de banderes de la mateixa caserna..." "Amb les seves mans —segueix el document— feia tots els vestits i teixia les randes..." Expulsat de l'Exèrcit, malgrat els esforços del Príncep de la Pau, que intentà dissuadir-lo de tan estranya mania, es tancà a Bearn, on passà els darrers anys de la seva vida entregat als seus desvaris. Escrivia moltes de cartes i sembla que estava en correspondència amb personatges de la cort de Carles IV i de Frederic de Prússia. El senyor, no obstant, no menciona aquests fets a les Memòries. Tan sols, en els darrers capítols, unes consideracions generals respecte a l'efeminament, que ell creu una degeneració romàntica, poden fer sospitar que en redactar-los pensava en el seu avantpassat: "Quan jo era al col·legi, escriu, em cridava l’atenció veure com alguns dels meus companys que anaven sovint amb nines cobraren fama d'efeminats. Ja gran, vaig observar que els més virils visitaven les cases públiques per insultar les vestals i llançar els mobles al carrer. A mi em prengueren mania d'ençà d'una nit que vaig desaparèixer amb una al·lota rossa.... La meva conducta es va atribuir a por, perquè vertaderament aquelles disbauxes, a més de desagradables, no deixaven d'esser perilloses, i a manca de companyonia." "Comprendràs, em digueren, que entre homes, lo primer és lo primer..."

"Tal volta tenien raó, però pensant que l'Univers és corbat i que els lluços es mosseguen la coa, arribaríem a la conclusió que un excés de virilitat pot dur a la inversió sexual. És indubtable que en aquestes matèries resulta millor no dogmatitzar. En el segle XVIII hi havia coronells que sabien brodar i que eren, al mateix temps, galants perfectes."

He subratllat jo la darrera frase, i aquesta és potser l'única al·lusió del senyor al fet escabrós. Fet que psicològicament es complica perquè, segons sembla, l'endemà de la visita d'un conegut cavaller de Ciutat, don Felip fou trobat al peu del seu llit i es digué si de mort violenta.

(Fragment de Bearn o La sala de les nines. Barcelona: Edicions 62, 1980)

* * *

La injustícia de la Creació consisteix, precisament, segons César, que existeixin gavines obligades a travessar un mar tempestuós, pobres soldats amb ànima de conradors destinats a un heroisme que no senten... La nit de Pau, si hagués estat segur que Salvador consentia morir, potser s'hauria llançat contra la pista per destruir-se units en una suprema apoteosi. Així el Misantrop hauria sortit a la fi d'ell mateix, realitzant l'abraçada que resulta impossible i estèril amb una dona. El seu amic era llavors, vint anys enrera, un home valerós i suggestionable, ple de fantasia jovenívola. Com havia d'acceptar, ara, la tremenda prova, ja complida la quarantena, llastrat amb fills, honors i milions? El destí els separava definitivament.

(Fragment d'El misantrop. Barcelona: Edicions 62, 1989)