"[...]. D'una banda, doncs, tenim Víctor Català, una creadora lliure i valenta que, amb una gran decisió escriu una obra personal, que defineix com uns "cants aturmentats i plens". De l'altra, Caterina Albert i Paradís, la dona cultivada i de múltiples interessos, que es guarda com d'escaldar-se de parlar amb amics i amigues barcelonins i estiuejants de res que faci pensar en una "persona que escriu". També ens diu, en aquesta mateixa línia, que mai no hauria signat res amb nom de dona. Separa, doncs, clarament la dona privada, de l'escriptora pública, amb una mena de màscara amb nom propi i masculí —cal tenir present que màscara vol dir persona—, seguint tantes autores cèlebres del segle XIX, com és el cas de George Eliot i de George Sand. Tanmateix, a través de les seves obres, Víctor Català ens acostuma a donar una visió del món i una experiència de la vida des d'un punt de vista femení, en un escenari que, a més, acostuma a ser ginomòrfic, si se'm permet el neologisme. Solitud és un clar exemple del que apunto. D'aquesta obra de gran complexitat, tan rica i suggeridora com original, destacaré dos aspectes que em semblen particularment aconseguits i que demostren que es tracta d'una gran creadora. El primer és que ens trobem amb una novel·la d'un marcat perspectivisme, des d'una mirada que té nombrosos punts de contacte amb la pintura, que va atreure molt Víctor Català, que també pintà i esculpí i que, de fet, sembla buscar un espai de llibertat, d'expressió i de catarsi en la creació. El segon aspecte és el paper central que tenen a Solitud, no només els sentiments en un personatge definit com una ànima calda, sinó sobretot el cos, un cos sacsejat per mil i una sensacions, un cos voluptuós, carnal i sensual, amb uns sentits a flor de pell, literalment: gust, olfacte, tacte, oïda, a més de la vista, anteriorment esmentada. Dos aspectes que, deixant de banda lectures ben pertinents, com la modernista de Jordi Castellanos, i la freudiana de Gabriel Ferrater, assenyalen la plena actualitat de l'obra.[...]"

(Carme Arnau. "Cent anys de Solitud. El centenari d'una novel·la universal", Avui. "Cultura", 28 d'abril de 2005)

* * *

"El corpus estètic de Caterina Albert se sosté en una opció, feta en els seus inicis d'escriptora i que mantindrà tota la vida: escriure en llengua catalana i situar les seves obres en la realitat propera. Anys més tard, en el pròleg, censurat pel franquisme, que havia de figurar al volum de narracions en castellà, Retablo —l'única excepció pel que fa a la llengua—, parla d'aquesta opció i la relaciona amb la seva necessitat de versemblança i d'afinitat emotiva. Explica que en els primers textos fugia de la realitat propera perquè la considerava vulgar i antiestètica. En conseqüència situava les obres en terres fabuloses o llocs desconeguts. Els resultats, però, no li eren satisfactoris. Amb el primer drama rural es va adonar que li era molt més còmode de situar les obres en una realitat palpable, una realitat que, segons afirma, se li va imposar d'una manera irresistible. Llengua pròpia i realitat propera, doncs, li són necessàries per poder ser autèntica."

(Núria Nardí. Fragment de "El paisatge en la narrativa de Caterina Albert", [Conferència] dins: II Jornades d'estudi 'Vida i obra de Caterina Albert i Paradís (Víctor Català), 1869-1966'. Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002, p. 78)

* * * 

"És amb La infanticida que Víctor Català converteix el monòleg en l'expressió autèntica, dura i crua, d'una torbació i d'una tensió física i psíquica que permet que la protagonista s'expliqui i se sinceri emotivament davant d'aquell auditori que, en el seu estat d'embogiment, creu que la contempla. Una dona que reviu angoixadament el desig interromput que encara sent pel Reiner i la por de l'amenaça del pare, en forma d'una simbòlica i fàl·lica falç, que recorda el tractament igualment simbòlic i fàl·lic amb què Guimerà utilitza el ganivet a Terra baixa, o la fitora a La filla del mar.

Escrits en vers o en prosa a finals i inicis de segle, entre 1898 i 1902/1904, els textos teatrals de Víctor Català s'inscriuen en el context precís de la incipient modernització del teatre català. 1898 és l'any del Teatre Íntim —el de la representació d'Ifigènia a Tàurida, de Goethe, traduïda per Joan Maragall i dirigida per Adrià Gual—, el de la publicació de la traducció de Hamlet a càrrec d'Artur Masriera, i també de L'alegria que passa, de Santiago Rusiñol, o de Silenci, d'Adrià Gual, o d'Els primers freds i Els conscients, d'Iglésias, i La fada, de Jaume Massó i Torrents. Som just a l'inici de la modernització de la literatura dramàtica catalana a càrrec d'uns autors que encara no havien estat acceptats globalment pel públic català i que per fer-ho van haver d'atenuar les orientacions ideològiques i estètiques de les propostes dramàtiques. Això no es va produir en els casos de Rusiñol, Iglésias o Gual fins als primers anys del nou segle, quan Víctor Català, encoratjada per la bona acollida de la crítica a Drames rurals, va abandonar la seva trajectòria com a dramaturga."

(Enric Gallén. Fragment de "Víctor Català i el teatre", [Conferència] dins: II Jornades d'estudi 'Vida i obra de Caterina Albert i Paradís (Víctor Català), 1869-1966'. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002, p. 74-75)

* * * 

"Una altra cosa que podia molestar el Noucentisme era el gust dels modernistes per l'estètica de la misèria. A Idil·li xorc Víctor Català presenta una processó de captaires bruts, nafrats, tarats i esparracats, que diríem que recorda la gernació miserable de Divinas palabras, si no fos que l'obra de Valle Inclán és prop de vint anys més recent que els Drames rurals. Coincidien, però, en aquesta afecció per la púrria, que els noucentistes trobaren excessiva i l'acusaven com a deixalla del Romanticisme. A Parricidi és la misèria moral, que fa caure en erro tot un poble i els representants de la Justícia. També ho és a Sobretaula, un apunt de tema insignificant, esplèndidament traçat. I ho és a El Pastor, on la narradora es mostra ben coneixent de les terres empordaneses, com a senyora que n'era, i denuncia als pastors, tot acusant-los de ser un dels mals pitjors d'aquella pagesia. La fi dels tres i La pua del rampí són històries de sengles venjances contra la passió desordenada, o mal encaminada, d'uns brivalls: el primer, un carreter pinxo d'hostals i tavernes, del qual es venja la pròpia condició, que el du a embriagar-se, i llavors la Natura, que li envia un aiguat sobre la carretada de calç viva que tragina; l'altre, un rodamón, del tot semblant al Roig de Lenin, que vol forçar la pubilla d'un mas, i aquesta se'n defensa, fins a matar-lo, mig instintiva. Mig inconscient. La vella, finalment, és la mort d'una paralítica, víctima de la gasiva desatenció dels seus."

(Jaume Vidal Alcover. "Els atractius del vell realisme", Avui, 21 de juny de 1981)