Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sense entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure un sol conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.

("Desolació", dins del llibre Cap al tard, 1909)

***

La Balanguera misteriosa
com una aranya d'art subtil, 
buida que buida sa filosa, 
de nostra vida treu lo fil.
Com una parca bé cavil·la 
teixint la tela per demà.

La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.

Girant l'ullada cap enrera 
guaita les ombres de l'avior, 
i de la nova primavera 
sap on s'amaga la llavor. 
Sap que la soca més s'enfila 
com més endins pot arrelar.

La Balanguera fila, fila, 
la Balanguera filarà.

De tradicions i d'esperances 
teix la senyera pel jovent 
com qui fa un vel de noviances 
amb cabelleres d'or i argent 
de la infantesa que s'enfila, de la 
vellura que se'n va.

La Balanguera fila, fila, 
la Balanguera filarà.

("La Balanguera", dins del llibre Cap al tard, 1909)

***

Faune mutilat
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut...
Beneïda l'hora
que m'ha duit aquí
La font qui no vessa, la font qui no plora,
me fa plorar a mi.
Sembla que era ahir
que dins el misteri de l'ombra florida,
tombats a la molsa,
passàvem les hores millors de la vida.
De l'aigua sentíem la música dolça,
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens fèiem esqueixos,
muntant a la branca de les atzeroles.
Ningú sap com era
que entre l'esponera
de l'hort senyorívol,
creixia la rama d'antiga olivera

(Fragment de "La Relíquia", dins del llibre Cap al tard, 1909)