—Les Closes comença amb una cita de Giuseppe Ungaretti: "És en els vius que hi ha el camí dels morts..."
—Les Closes és la història de la besàvia del meu marit. He seguit fidelment les cartes i els vells papers que hi havia guardats, sobre el seu procés, en un armari de casa. Hi ha molt poc d'inventat. Més aviat vaig treure fets... A la història de Les Closes encara hi va haver una altra ombra patètica; va ser el suicidi de l'hereu...

—A les novel·les de Maria Àngels Anglada hi ha com dues temptacions: realisme històric i fantasia. M'he preguntat, a vegades, si es basen en experiències viscudes o sí, en canvi, són un fet cultural o fins i tot llibresc.
—Grècia sempre m'ha atret molt. La meva llicenciatura en filologia clàssica, el fet que el meu marit fos tan aficionat a l'arqueologia, un viatge a Grècia, encara curt, tot plegat, aquest conjunt de coses...Sí, és més aviat un fet cultural.

—El tema del culte als morts el trobem a Sandàlies d'escuma. Et va inspirar Antígona?
—És indubtable que m'ha influït, que m'ha interessat. Però, també em van marcar molt Teòcrit, Homer, Herodes i tot el que he llegit de poesia hel·lenística. I Virgili, que cito textualment, de vegades.

—En parlar de la seva tasca com a traductora comentem el llibre Les germanes de Safo. Es tracta d'un recull d'epigrames d'autores gregues, situades al segle III a.C., i de poemes d'homes que parlen de la vida de les dones.
—M'ha interessat molt aquesta època. M'hi va portar un llibre de poesia hel·lenístiques traduït per Carles Miralles. Inicialment havia de ser una novel·la sobre una poeta d'Arcàdia, Anite de Tegea; després em vaig decidir per una antologia que donés a conèixer totes aquestes dones que la literatura silencia com tantes altres. El meu projecte i les traduccions van interessar la Marta Pessarrodona i m'ho van publicar.

—Què te'n sembla de la literatura catalana actual?
—S'ha dit que la literatura catalana està moribunda, però jo no ho crec pas. Fa més de tres-cents anys que es diu. És un tema recurrent...

(Maria Àngels Bosch. Avui, 27 de setembre de 1987)

***

—Su última entrega recién editada por Columna, es Artemísia, una novela breve donde se fusionan dos de sus obsesiones: el arte y el mundo griego, concretamente la isla de Mitilene, en el Egeo. La música, la pintura y unos paisajes de gran belleza aparecen con fuerza en su libro. Qué importancia le concede a la plasticidad en un relato?
—Es importante. En este caso, me sentí fascinada por la luz de la isla de Mitilene, que visité una primavera. Esta plasticidad se te hacia evidente: las buganvillas rojas, las flores silvestres, los olivos plateados, el mar de un azul intenso. Mitilene es la patria de Safo. Pero, sobre todo, es la actual la que me gustó. Me recuerda un poco la Costa Brava antes de que la destruyeran.

—Su interés por la música, que ya manifestó en Viola d'amore, surge de nuevo aquí: el violinista protagonista recuerda al que aparecía en aquella novela...
—Es que es el mismo, el mismo músico enamoradizo que también era hijo de la casa solariega de Les Closes, ahora transpuesto a este relato. Siento en efecto pasión por la música. Mi hermana dirige una coral importante, tengo un primo en Barcelona que es organista en la catedral y yo también toco un poco el piano, pero muy mal.

–La muerte también esta presente en el libro, como contrapunto al amor...
—Sí. Mi primera idea surgió de un poema del italiano Corrado Govoni. Pensé al principio en hacer una novela policíaca. Pero en seguida lo descarté, porqué no es mi estilo. Más tarde, cuando conocí Mitilene, vi que tenia que escribir sobre aquel lugar. 

—Qué nivel tiene la literatura griega actual?
—Es una literatura excelente, pero desconocida aquí. Que hayan salido de allí dos premios Nobel, Seferis y Elitis, ya es elocuente.

—Algún crítico ha visto en su obra la influencia de Henry James. Está de acuerdo?
—Quizá, sin quererlo, me influyó un poco Los papeles de Aspern, aunque la historia es completamente diferente. Conocí tarde a Henry James, pero me interesa mucho. Especialmente su obra La figura en la alfombra, que hablaba sobre la crítica. Pero quizá el autor que más me haya influido sea Giorgio Bassani. Y también otros poetas italianos.

(Rosa Maria Piñol. La Vanguardia, 19 de gener de 1990)

***

—Maria Àngels Anglada continua immersa en la producció literària. Editorial Empúries presenta avui el seu últim llibre Retalls de vida a Grècia i Roma, un recull de textos clàssics sobre temes quotidians. Quina tria ha fet?
—M'he interessat per textos que aborden aspectes de la vida quotidiana com ara les malalties, la salut, els plets, la cuina i l'amor.

—Quina creu que és la seva principal aportació?
—El més original són les presentacions. Per presentar Plaute, per exemple, fingeixo que són dos esclaus romans van al teatre i conversen entre ells.

—Aquest tipus de lectures poden acostar els joves cap als clàssics?
—Sí, crec que sí. Hi ha textos molt divertits, com ara els remeis que dóna Ovidi per als joves enamorats de cortesanes i de dones lleugeres.

—Creu que hi ha poc interès acadèmic pels clàssics?
—Ara el llatí i el grec estan molt bandejats. És curiós, perquè al costat d'això he vist, per exemple, que el premi de novel·la juvenil de la Fundació Bertrana d'en Jordi Coca és sobre la comèdia Els ocells d'Aristòfanes.

—Lamenta que el llatí desaparegui dels instituts?
—És un error. No dic pas que tothom hagi d'estudiar els clàssics ni fer-ne sis anys com fèiem nosaltres al batxillerat, però, vaja, em sembla que l'han bandejat massa.

—A la seva nova novel·la El quadern d'Aram tracta l'èxode armeni. És el mateix esperit de denúncia d'El violí d'Auschwitz?
—Sí, el que passa és que aquest genocidi és molt més desconegut. A més, ha estat sempre negat pels turcs.

—Abans de portar un original a l'editorial, el fa llegir sempre a la família?
—Sí. Normalment la meva filla Rosa és la primera lectora.

(Jordi Serrat. Avui, 21 d'octubre de 1997)