Autors i Autores

Rosa Maria Arquimbau
1909-1992

La dona dels ulls que parlaven

Quan em vaig casar, jo era molt jove i el meu marit tenia cinquanta anys. Però em vaig casar de bon grat, sense cap mena d'imposició. Em varen fer els advertiments que cregueren oportuns abans, però a mi em va plaure casar-me.

Em casava amb el metge de casa. Això em feia gràcia. Tota la meva família i tota la vida tenien el mateix metge. Em coneixia de petita. Sempre em feia brometes i em gastava jocs. A mesura que jo anava fent-me gran, ell m'anava simpatitzant, perquè coincidíem amb els gustos i les idees i era un home net de prejudicis i quan jo feia quelcom equivocat i confessava que no m'havia pogut dominar, que no havia tingut prou força de voluntat, no em blasmava ni em condemnava i es feia càrrec que la voluntat és una cosa feble en l'adolescència.

[...]

Ell m'estimava amb un amor del que senten els homes quan tenen cinquanta anys i que les dones, quan en tenim vint, no comprenem perquè és un amor tebi, i nosaltres cremem com una brasa encesa i tenim la imaginació ardent i la carn viva, i aquella tebior al costat del nostre foc ens sembla gel i el contacte del gel ens refreda, ens glaça i ens arriba a fer insensibles.

Jo li tenia afecte. Però jo tenia afecte a moltes coses i a ell li tenia afecte com una cosa més.

És clar, jo sempre reia i estava joiosa, i quan em posava una mica trista o una mica malalta, ell hauria donat la seva vida per tal de veure'm contenta i feliç. Em deixava fer el que volia, gastar el que volia.

La situació econòmica meva havia canviat molt d'ençà que m'havia casat. El meu marit gaudia científicament d'un cert prestigi, i treballava molt i guanyava molt. D'ençà que ens havíem casat havia intensificat el treball, i, de vegades, quan jo el reptava perquè treballava tant, em responia amable: ¡Oh, neneta, jo ja sóc vell i tu ets molt jove, cal que pensi amb el teu esdevenidor! I jo me'n reia i li estirava els cabells i li desfeia el nus de la corbata. Jo jugava inconscientment.

A vegades m'aturava a pensar: ¿i la felicitat és aquesta placidesa? ¿L'amor és una compenetració d'idees i una avinença de gustos?

I m'adonava que era el meu marit amb recança i em sabia greu d'adonar-me'n, i com més greu em sabia, amb més recança me n'adonava. I me n'adonava cada vegada més i més sovint; avui, perquè anava al cinema i veia una pel·lícula de John Gilbert; demà, perquè una amiga es casava. I jo veia l'amor en els actors del film i en els amics que es casaven d'una altra manera. No era aquella placidesa, no era aquella compenetració d'idees, era neguit, era inquietud, era il·lusió, una il·lusió suau i violenta alhora, de quelcom inconegut, de misteri sempre.

Els meus nervis es revoltaven contra aquell silenci i aquella tranquil·litat. Hauria volgut discutir, barallar-m'hi i després fer-hi les paus, aquella eterna quietud m'avorria, em fastiguejava. L'amor no és pas això, una compenetració d'idees i una avinença de gustos; l'amor és... una altra cosa, jo no sabia quina cosa era, però pressentia que era una altra cosa més fonda, més intensa... L'avinença en tot aporta la simpatia, i això era el que jo sentia pel meu marit, una simpatia, una gran, una immensa simpatia. Sentia per ell un gros afecte, no menteixo si dic que l'enyorava quan no el tenia a la vora, però l'afecte no és amor, tampoc, l'amor és passió.

(Fragment de La dona dels ulls que parlaven, dins del llibre Cor lleuger i altres narracions de l'era del flirt. Barcelona: Comanegra, 2016, p. 13-15)