La figura de Bertrana s'acreix a mesura que el llegeixes, que et deixes endur per la seva prosa salvatge i el seu ritme mesurat, per la potència d'unes històries que van més enllà del retrat que fins ara n'hem tingut i que, empeltades de dolor i tremendisme, també se'ns presenten amb un humor sarcàstic i també finíssim.(...)
Un dels trets que haurem d'analitzar amb més rigor és el de la confrontació de Bertrana amb el noucentisme. La construcció d'un personatge –“la postura d'autor”, com bé recalca Pla– que es defineix a ell mateix com a “bàrbar” en contraposició a l'ideal de civilitat que l'acabarà arraconant. Aquest “rus que escriu en català”, la reivindicació d'unes arrels primitives, aquesta seva “bandera de l'escriptor agrest”, segurament ens van amagar la solidesa d'un narrador de primer nivell. “Ens hauríem de començar a carregar la separació entre modernisme i noucentisme”, ha dit Mita Casacuberta. Bertrana funciona, en aquest sentit, com una baula perduda que identifiquem amb la sordidesa del Josafat però del qual se'ns escapa la percepció d'una fèrria voluntat de creador, per damunt de les vicissituds i desgràcies que va haver de viure. “Cal llegir-lo”, diu Ponsatí, “perquè fonamentalment encara no ho hem fet”. Ara és un moment excel·lent, i també ho és per reivindicar la seva filla Aurora (125è aniversari), una veu indòmita, un personatge únic en l'escenari de la nostra cultura. Els Bertrana truquen amb força a la porta del coneixement i el reconeixement.

(Josep Maria Fonalleras Codony. "Truquen els Bertrana", El Punt Avui, 3 de febrer de 2017)

* * *

L’any 1909 Maragall va escriure a Bertrana una carta elogiosa en què l’animava a seguir escrivint i en què deia: “Es declama molt contra el rusticisme i jo crec que encara s’ha de començar, perquè en realitat no sabem el que és”. Tota l’obra de Bertrana podria ser un intent de respondre aquesta pregunta, un enorme assaig sobre què és el ruralisme (o rusticisme). Potser una de les millors respostes la dona Bertrana en aquesta frase: “La terra no es deixa trepitjar impunement”. No és gens freqüent trobar en la seva obra frases tan severes i contundents. De fet, hi veurem sempre un esforç per fugir de la transcendència. Ell mateix escrivia, al pròleg d’un dels seus reculls, una petició: “Oh lector! Jo no et voldria pas massa intel·lectual; jo no et voldria pas massa profund; jo desitjo que tinguis l’enteniment fresc i el cor senzill”. En aquestes instruccions hi podem veure la virtut i alhora el defecte de la seva literatura. Bertrana era un observador agudíssim, sabia transformar el paisatge en paraules i tenia un domini admirable de la llengua; però el seu posat d’artista rousseaunià devot de la natura el fa un escriptor massa càndid i afectat.

Però cal ser justos, perquè Bertrana no ho ha tingut fàcil amb la posteritat i és un escriptor difícil de situar al cànon de la literatura catalana. Com explica Xavier Pla al pròleg de l’obra que ens ocupa, Bertrana està situat entre dos titans del tombant de segle com són Víctor Català i Joaquim Ruyra. També es troba entre el Modernisme i el Noucentisme, entre la literatura i el periodisme. El crític Maurici Serrahima el definia com “un autor de transició, situat en una mena de pont entre els temps nous i la novel·la del segle XIX”. Potser per això la seva és una posició problemàtica; per això és poc llegit i (fins ara) editorialment poc cuidat. La posició de Bertrana també va ser complicada en vida: en un panorama literari en què el Noucentisme afirmava poderós i excloent el seu programa, Bertrana va haver de reivindicar la figura d’artista pur, gairebé místic. Contra l’elitisme noucentista, es definia a ell mateix amb “senzillesa camperola”, com un “pobre artista bosquetà, amant del silenci i de les augustes quietuds de les muntanyes”. Bertrana es va sentir sempre un incomprès; tot i que, com recorda Xavier Pla, col·laborava als principals diaris i revistes de l’època, editava a les editorials més importants del país i guanyava els premis més prestigiosos.

Que Bertrana va ser un autor prolífic ho constata aquest recull, que aplega tots els seus contes: més de cent relats, que sumen gairebé mil pàgines, publicats entre el 1899 i el 1937. Com és obvi en una obra d’aquesta magnitud, no tots els contes són igual de bons. Podríem dir que moltíssimes pàgines són d’una qualitat molt modesta. Però la seva publicació és una notícia important no només a nivell literari: era incomprensible que no tinguéssim disponible l’obra d’un autor que ocupa un lloc rellevant en la nostra literatura. A més, trobar tots els relats en un volum permet veure l’evolució de la veu narrativa: una veu que comença reiterativa i afectada i va corregint-se, tot i que manté unes divagacions que Bertrana no va saber controlar. El que es manté constant és la importància de la natura, protagonista indiscutible dels contes. El tema de Bertrana no és cap altre que el paisatge i els éssers que l’habiten. Per això Josep Pla pot dir que “li tiraven en cara la cosa bosquetana, l’escopeta i el sarró, les masies de secà, les lloques, les oques i els ànecs”. Però el seu ruralisme no és decoratiu, com ja adverteix dient “la terra no es deixa trepitjar impunement”. Hi ha en Bertrana una consciència fatalista que fa molt bons alguns dels contes, quan se centra a explicar la desesperança de les vides d’uns personatges que lluiten inútilment per escapar d’un destí tràgic. Pla ho va dir molt bé: “Bertrana veu el joc elemental de les coses, els sentiments primaris, el grotesc, el punt d’inacabat i trist de les fetes de la vida -el fracàs”.

Bertrana es feia el despreocupat, però rere aquest posat hi ha un narrador intel·ligent, un escriptor que va viure artísticament en la natura però que era molt conscient de les conseqüències de trepitjar la terra. Cal celebrar que aquest 2017 -Any Bertrana- oferirà la possibilitat d’aprofundir en una figura molt complicada de situar, en un escriptor feréstec que s’agradava molt fent proclames com aquesta amb actitud de pagès incivil: “Si alguna volta us manca una alenada salvatge que us redimeixi de la vostra civilitat, crideu-me”.

(Marina Porras. "Prudenci Bertrana, una alenada salvatge", Diari Ara, 11 de febrer de 2017)

* * *

El caràcter, tingut, per alguns, per atrabilari, de Bertrana, era fill de la seva revolta contra la falsedat moral i intel·lectual de moltes cledes literàries. Era un inadaptat als convencionalismes acadèmics, tant de moda tots els temps i potser en el seu encara més.[...] Havia estat massa en contacte amb la Naturalesa, nua de tota mena de ficcions i amb els seus homes senzills, primaris, d'una bonesa transparent, sovint herois sense saber-ho, com ell mateix, per ajupir-se a les hipocresies, per pactar amb els comediants de cada dia.[...]

No és estrany que el seu humor, personal i literari, esdevingués, tot d'una, sarcàstic, car no era sinó una forma de legítima defensa. Amb tot, no fou un solitari esquiu, egoista, ans al contrari: volia i desitjava l'encís de l'amistat, que conreava amb vera i esponjosa assiduïtat.[...] "Faci el que faci —ens dirà en el seu discurs presidencial de 1935—, succeeixi el que succeeixi, si em feu dir, ni que perdés l'enteniment, jo no aconseguiria desempallegar-me d'aquesta cosa indefinible i misteriosa que, de tant respirar l'aire gironí des de la meva infantesa, brilla i perdura dintre meu. Jo m'ho represento com un halo de llum fosforescent, mateix que els que envolten la testa dels sants, que acompanya el meu esperit i impedeix que la tenebra el guanyi i el devori. I jo em pregunto: què hauria estat jo sense haver sojornat en a la vostra Girona? On navegaria la meva nau de prosador instintiu i sentimental?

(Tomàs Roig i Llop. Fragment de Prudenci Bertrana. Monografia. Martorell: Gràfiques Martorell, 1955)