Autors i Autores

Teodor Llorente
1836-1911

Coberta de l'estudi de Rafael Roca Teodor Llorente, el darrer patriarca (2004).
Coberta de l'estudi de Rafael Roca Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana (2007).

Comentaris d'obra

Cal imaginar Llorente, si més no en la joventut, a més de com un estudiant de lletres aplicat, i un universitari brillant, com un poeta innovador, i un revolucionari idealista. Estèticament, i lingüísticament, ho va ser. La seua poesia no fou una aparició miraculosa, ni una rara flor solitària en un erm, però la seua qualitat sí que suposà una revelació, i una revolució.

A més, l'actitud, la vocació artística, la tossuda constància que com a poeta tingué –i mantingué al llarg de la vida–, foren del tot excepcionals.

(Josep Piera. El somni d'una pàtria de paraules. Alzira: Bromera, 2012, p. 39-40)
 

* * *
 

La imatge que la major part dels universitaris valencians tenen actualment de Teodor Llorente Olivares és la d'un poeta vell, folklòric i decadent, ideològicament conservador i estèticament caduc. La realitat indica que, ben al contrari del que havia passat en dècades precedents, en els darrers quaranta anys quasi tota la bibliografia que ha tractat de la seua vida i la seua obra ha emmarcat el cosmos llorentí al voltant d'uns tòpics majoritàriament negatius i escassament amables amb la seua persona. Han estat tant els prejudicis lingüístics, literaris i ideològics que li han caigut al damunt, que tot sovint se l'ha criticat i condemnat sense llegir-lo. Perquè, així les coses, qui s'animaria a llegir un autor maleït?

Aquesta estratègia de "rebutjar el passat" que determinats valencians tan alegrement han practicat i practiquen resulta, tanmateix, ben curiosa i paradoxal. Si ens centrem en la literatura de finals del segle XIX, i mirem com hi han actuat la resta de pobles peninsulars, de seguida comprovem que Catalunya té gairebé santificat mossén Jacint Verdaguer; que a les Balears mossén Miquel Costa i Llobera és molt més que un poeta; i que a Galícia no hi ha xiquet ni xiqueta en edat escolar que no conega Rosalia de Castro. Mentre els nostres veïns s'han dedicat a estudiar i exalçar els seus autors més destacables els valencians ens hem limitat a qualificar Llorente, responsable de l'obra poètica més sòlida de tot el segle XIX, de "conservador i beat", a dir que el llorentisme ha estat com una malaltia que ha "esterilitzat durant moltes dècades la moderna literatura valenciana culta", i no sé quantes bajanades més.

(Rafael Roca. "Teodor Llorente, el darrer patriarca", Serra d'Or, núm. 544, abril del 2005, p. 33-35)
 

* * *
 

L'aclaparadora influència de Teodor Llorente en la vida cultural valenciana és, com se sap, un cas molt infreqüent a la literatura europea de l'època. Aquest pes extraordinari del Mistral valencià no es justifica únicament, ni de bon tros, per la seua creació poètica: obra, per cert, que encara reclama noves aproximacions crítiques desapassionades que l'analitzen literàriament i sistemàtica, tot prescindint del llast que el fenomen del llorentinisme inacabable comportà per a la poesia valenciana. No espere, cal dir-ho, cap revaloració espectacular d'aqueixa obra, però sí, potser, una descripció exhaustiva dels seus mecanismes expressius i una justipreciació distanciada, en el marc de referència de la literatura –catalana i no catalana– del moment. A partir de la recent edició, preparada per Lluís Guarner, de la seua poesia catalana completa, l'estudi esdevé més fàcil de realitzar.

Tampoc no és suficient per a l'explicació del fenomen Llorente la seua insistent tasca traductora –al castellà generalment, amb comptadíssimes excepcions– de la poesia europea. [...] Un altre camp de l'activitat de Llorente, potser el més estudiat de tots, és el político-ideològic, en què intervingué bé directament o bé des de la premsa i des d'institucions com Lo Rat-Penat, i en tot cas des del seu lloc de patriarca de la Renaixença valenciana.

Però és una quarta faceta de Llorente la que ací ens ha de prendre més temps i més espai. Em referesc a allò que anomenaríem, si no fos pretensiós i inexacte, la seua teoria literària. Farem bé a dir, simplement, el seu pensament lingüístico-literari: un pensament dotat de continuïtat i coherència i que podem inferir de molts dels seus escrits, bé siguen cartes, articles periodístics, pròlegs o discursos oficials.

(Vicent Salvador. "El pensament lingüístico-literari de Teodor Llorente", Caplletra, núm. 4, 1988)
 

* * *
 

En resum, reafirme la meua creença en un moviment [la Renaixença valenciana] nascut autònom, amb una etapa inicial de 1830 a 1859, l'any de la incorporació i immediat cabdillatge de Teodor Llorente, que enceta una nova etapa: l'etapa de la maduresa. Un Llorente que amb les seues afirmacions ha originat tot un corrent d'opinió partidari de rebaixar la importància dels precedents i en conseqüència augmentar-li-la a ell mateix i al seu grup. Però, com crec haver reeixit a demostrar, o bé Llorente ignorava massa coses dels seus predecessors o bé callava per engrandir la seua figura. Dit així ja sé que pot sonar una mica dur, brusc. Al capdavall segurament ens acostaríem més a la veritat si ho deixàvem en un punt d'equilibri entre una certa desconeixença de les tasques anteriors i un –crec– innegable afany de protagonisme que el portava a acréixer la seua singularitat i partida gairebé de zero.

(Vicent Simbor Roig. "La Renaixença al País Valencià", Caplletra, núm. 4, 1988)
 

* * *
 

L'amistat de Llorente amb Mistral, tan simptomàtica des de molts punts de vista, ho seria més des d'aquest. Llorente, com el poeta de Mallana, s'esglaià davant la resolució dels escriptors del Principat, quan prolongaven la voluntat renaixentista més enllà del camp de les lletres, i la convertien en revulsiu polític. Per a Llorente, el passat era immutable, i calia prendre'l com un fet consumat i sense remei:

Mes no vullau que tornen de nou los antics
segles, puix morts estan per sempre tos Jaumes i els Borrells,


diu, adreçant-se als poetes del Principat. Ell es resignava a l'enyorança: però a una enyorança que paralitzava, en compte d'excitar l'esperit civil. La restauració, l'arrel última del moviment renaixentista, es reduïa, i encara incompletament, a l'esfera de la cultura, com si aquest anhel es pogués realitzar aïllat. Hi hagué un moment de polèmica entorn del designi extraliterari de la Renaixença, entre valencians i catalans del Principat: els poetes del Sud es negaven a admetre'l –Ferrer i Bigné ho proclamà, discutint amb Víctor Balaguer. Probablement, aquesta retracció es deu a la manca d'un empelt progressista de la Renaixença valenciana. El nostre país, poc o no gens industrialitzat aleshores, sense greus problemes de creixement econòmic, tranquil en la riquesa cíclica i previsible de l'agricultura, no sent massa ambicions de cara al dia de demà.

És clar que això suposava una renúncia a transcendir socialment. En fou una prova directa l'admissió, i fins i tot la consagració, del bilingüisme dins l'àmbit renaixentista. Bilingües foren, d'ençà de la seva primera convocatòria, els Jocs Florals de València, i bilingües continuen sent. No va haver-hi mai, per tant, el projecte de construir una cultura normal monolingüe: el català, en unes tals condicions, quedava eliminat, a la llarga, de certs oficis intel·lectuals. Durant la Renaixença, el català fou emprat pels valencians quasi exclusivament en la poesia. Aquest estat de coses, en tant que fet i en tant que convicció, ha pesat moltíssim sobre les generacions posteriors. No sols va originar –per exemple– la manca d'un conreu estable de la prosa, sinó que impedí, de retop, la creació d'un públic lector regular. La Renaixença valenciana, amb l'equívoca vacil·lació lingüística essencial, va comprometre el seu esdevenidor i es distancià notòriament de la línia seguida i mantinguda al Principat. Els esforços dels escriptors valencians del segle xx –heroics, però intermitents i indecisos– s'han dirigit a rectificar el vici transmès pels vuitcentistes. L'oportunitat de què disposava la Renaixença no s'ha tornat a produir, i ara és més difícil d'aconseguir el que fa cent anys resultava prou viable.

(Joan Fuster. "La poesia valenciana de Llorente als nostres dies", introducció a Antologia de la poesia valenciana. Barcelona: Selecta, 1956; extret de Fuster, J.:Obres completes. Barcelona: Edicions 62, vol. 5, 1977, p. 321-323)
 

* * *
 

Llorente i Querol foren íntims amics fins a la mort, i mai la rivalitat no enterbolí les seues relacions literàries i personals. La seua actitud i trajectòria artística però, són diferents. Llorente es complau en la bellesa de la vida quotidiana i tranquil·la, en les emocions plàcides, mentre que Querol és més vehement, afectat als temes sublims i a la lluita viril.

Llorente, sempre ponderat, tendre i clar, escriu plaents poemes amorosos, sense passió però amb un reeixit joc literari. [...] Compon també poemes historicistes amb prou bona retòrica; [...] L'historicisme de Llorente, però, és sols enyoradís, amb una expressa manca de voluntat de lluita per al recobrament de la glòria prefèrita. [...] Llorente canta una pàtria idealitzada, gloriosa i amable, però que és ja un bé perdut o a punt de perdre's. La seua obra mestra és "La barraca", el poema cabdal de la Renaixença valenciana.

(Manuel Sanchis Guarner. "La generació de la Renaixença (1559-1878)", La Renaixença al País Valencià: estudi per generacions. Barcelona: Edicions 62, 1968, p. 35-37)