Fa un bon grapat de temps, tant que ni els més vells no se’n recorden, al país d’Egipte hi hagué un rei (allí els deien faraons) anomenat Totun-nas.

El faraó s’havia casat feia cosa de vint anys amb una princesa de nom Bene-ï-da, però no tenien cap fill ni filla, i això que Totun-nas havia manat fer vint imatges de la dea Toeris, protectora de l’embaràs. Potser era per això que Totun-nas demostrava un geni del dimoni i es passava el sant dia escridassant tothom que se li posava al davant.

Els ministres s’amagaven en veure’l i, quan hi havia alguna reunió per tractar assumptes del país, donaven mil excuses per no anar a palau i li enviaven justificants per escrit:

«Estimat faraó, no podré venir-hi perquè em fa molt de mal el cap... El ministre de Sanitat.»

«Estimat faraó, no podré venir-hi perquè m’ha caigut la teulada de casa. El ministre d’Obres Públiques.»

I així, tots.

Aleshores, Totun-nas s’enfurismava com un lleó i, per començar, trencava algun gerro.

—Quina colla de ganduls que tinc de ministres! —cridava com un boig.

I després, trencava tot el que trobava al seu davant.

La dona, la faraona Bene-ï-da, intentava tranquil·litzar el seu marit i li deia:

—Tingues paciència... Ja veuràs com qualsevol dia naixerà un hereu robust i vigorós com tu...

Però el faraó no ho tenia gaire clar.

Per fi, un dia d’estiu, la faraona Bene-ï-da tingué una filla.

(Dins de El faraó Totun-nas, 2021) 

* * *

Aquell matí, sense treure’m de la gàbia, el pirata em posà el nom de Juvenal. Déu sabrà en quin racó del seu cervell hi trobà el nom. L’endemà, de bon matí, decidí salpar i fer-se a la mar.

Ah, sí! El vaixell del Negre de Barracuda era un patatxo envellit de dos pals i amb un velam bastant malendreçat.

A més del capità, hi havia un cuiner gros a qui deien Gordon i un mariner xinès que no tenia ni nom, el pobre. Tothom li deia Xinès i prou.

Al tercer dia de navegació, el Negre de Barracuda em va treure de la gàbia i em deixà solt per la coberta del vaixell. Però, és clar, on havia d’anar jo si tot el que veia al meu voltant era aigua? Tampoc no era el cas de posar-me a volar sense una direcció determinada... I si em perdia pel camí? I si, cansat de volar, queia a l’aigua i m’ofegava?

Mentrestant, el cuiner Gordon no parava d’observar-me una vegada i una altra. Fins i tot, en passar una setmana, arribà a dir al capità:

—Potser aquest lloro, ben desplomat, tindrà bon gust i tot...

Però el Negre de Barracuda inflà el pit i assegurà que qui em posés un dit al damunt mesuraria el fons del mar.

De segur que van ser les paraules del capità les que feren que el cuiner comencés a veure’m d’una altra manera. I tant! Fins i tot em deixava caure alguna cosa de menjar escampada per la coberta del vaixell.

(Dins de Grooc! Bon dia, senyor marquès!, 2006)

* * *

—Pots eixir un moment, Joan?

El coneixia des de feia bastant temps, tot i que havia perdut el fil sobre les seues activitats professionals. L’última vegada que havíem coincidit m’havia comentat que treballava en un taller de reparacions i feia un mes aproximadament l’havia vist amb l’uniforme de Protecció Civil. Poca cosa més.

—T’abelleix alguna cosa? —li vaig preguntar.

—No, no. Tinc un poc de pressa.

Vam eixir del bar abans que em serviren el café que havia demanat. Toni Rouco em va agafar del braç i dirigí els meus passos en direcció al taller mecànic que hi havia a la cantonada.

A la porta del taller hi havia un Ford Fiesta blanc. Obrí les portes i m’indicà que seguera al seient del copilot.

—Tu diràs… —vaig comentar bastant estranyat per la situació. Toni Rouco va anar directe al gra. —Necessite diners, Joan, i tinc algunes coses que et poden interessar.

—Quines coses?

Va agafar una bossa de plàstic que tenia davall el seient. Va ficar la mà dins i va traure una estatueta que em va recordar, de seguida, els abundants exvots ibers que havia vist representats a les pàgines dels manuals i al museu de Prehistòria. Tot seguit, tornà a ficar la mà dins la bossa i em va mostrar una clau de ferro d’un pam de llarga.

—És la clau original de la porta central d’una catedral molt coneguda —em va explicar en un xiu-xiu.

I, per acabar, va traure cinc fotos que reproduïen distintes escenes del procés d’exhumació de les despulles del beat del poble.

—Són úniques —em va explicar—. Anaven amb el dossier del procés.

Vaig mirar les fotos. En una d’aquestes apareixia el meu avi Vicent, mestre d’obres de l’ajuntament durant l’època de l’exhumació.

—Necessite diners, Joan —em va tornar a dir.

Vaig estar temptat de preguntar-li quants en volia per les fotos. Al cap i a la fi, no tenia cap record gràfic del meu avi i el reportatge em semblava interessant.

—No, mira, Toni, no m’interessa.

—La figureta tampoc? És autèntica.

—No, Toni. Ho lamente; però si necessites un poc de pasta... —vaig recordar que portava vint euros a la butxaca.

Toni va tornar a ficar-ho tot dins de la bossa de plàstic mentre jo tractava de traure els diners.

—No en porte més —li vaig dir alhora que li’ls donava.

Després de guardar-se els diners de manera precipitada, Toni Rouco va obrir la guantera del cotxe i va traure uns folis doblegats per la meitat.

(Dins de La Germanor del Camí, 2007)