Oferir a un poeta, com a homenatge, una antologia dels seus propis versos té alguna cosa d'avenç d'immortalitat: vol dir sempre, des d'un criteri o altre, una simplificació tallada, en la seva obra, un ajut al Temps per a canviar-la més en ella mateixa, un aclariment de noses per a reintegrar l'autor a la seva primera -i última- solitud amb la idea de força o de perfecció que ha col·laborat amb ell. Però si, com en el cas del nostre gran López-Picó, l'antologia ve a coronar el punt que, dins l'ordre natural, hem de creure mitjà d'una llarga continuïtat creadora, se'n prometen efectes immediats -anàvem a dir temporals- que poden edificar-nos i, en el nostre ambient literari, sens dubte conhortar-nos.

La glòria, deia Rilke, és la suma dels malentesos que es creen al voltant d'un nom nou. Llavors, deduiríem nosaltres, no pot estranyar que a casa nostra les glòries siguin ràpides i prenguin un gran volum. Així, almenys, havia d'ésser per a un líric que, refusant des de bell antuvi les facilitats de la importació de formes o de la comunicació de sentiments o del decorament d'assegurats llocs comuns, es posava -s'imposava- l'ambició de senzillament expressar-se. És a dir, renunciava a formular-se de dret, "clar i català", com sota pena de la vida exigia un gust fins aleshores satisfet amb plaers poètics massa còmodes, per a dissimular els mil fluctuants sentits d'ell mateix, les seves mil íntimes reaccions, les mil accions del seu líric albir sobre la realitat dels objectes o cap a la vaguetat del pur possible, en un fons de remot de singular transubstancialment, al qual duien els meandres de deu mil combinacions verbals i musicals. Era inaudit. Però no era nou: de pocs anys el precedien en aquesta revolució Josep Carner, Guerau de Liost. Però el que aquests havien emprès amb gràcia, ironia, ordre, luxe, calma i voluptat, López-Picó semblava afirmar-ho per endavant, i tot alhora, amb una mena de duresa impacient gairebé fins al dolor, breu, nua, absoluta, com per ell sol i fins les conseqüències extremes.

Carles Riba: "Pròleg" a Antologia lírica, 1931.

* * *

López-Picó donava així un pas endavant cap a la "poesia pura", i esdevé pont entre Carner i Bofill, d'una banda, i Carles Riba, de l'altra. La seva poesia comença a ser una poesia que es pren a si mateixa com a fi: literatura encerclada en els seus propis interessos tècnics i nodrida amb incentius exclusivament literaris. La vida, ni hi ressona ni sembla interessar-li. Només un apagat ressò de la ciutat sorollosa arriba a penetrar-la: López-Picó ha estat un poeta barceloní com només el Noucentisme podia donar-lo, més barceloní -més sensible al color local- que el Bofill de La ciutat d'ivori i que el mateix Carner.

Gairebé per una fatalitat derivada del mecanisme verbal de l'"abstracció", López-Picó havia d'acabar tractant uns temes que tinguessin una certa aparença diguem-ne filosòfica. Aïllada al niell del "concepte", la seva poesia aparenta manipular "conceptes": paraules que sostenen simulacres ideològics d'una aclaparadora transcendència. En els seus darrers temps, concretament, acut a termes i fórmules propis de la teologia. Lopez-Picó era, evidentment, un poeta catòlic, potser el poeta català contemporani que més es mereix aquest títol. En ell, la religiositat és plenament "religió" -si podem dir-ho així-: presència del Dogma. La seva poesia no es redueix a l'estremiment piadós, a l'escenografia pintoresca, o a la reflexió moral: ben al contrari, va directament a la doctrina, i s'hi entreté, sovint, parafrasejant-la. La "fe" és present en la poesia de López-Picó des del primer vers, i no projectada a problemes, sinó al càntic o al reflex de la pau confessional. [...]

Des d'aquest nucli expansiu, res no li serà estrany, al poeta. En la seva obra abunden, junt a les odes d'ambiciós simbolisme, els epigrames i els madrigals amb motivacions poc emfàtiques: peces d'àlbum o de circumstància, sovint. Però el compliment galant, la flor o el paisatge, el record d'una terra, una amistat, una commemoració, qualsevol excusa, per banal que sembli, s'acomoda així en l'òrbita closa del seu lirisme ortodox. La facúndia de López-Picó perjudica, potser, el valor definitiu del conjunt: queda reiteratiu, massa previsible, sempre igual. En canvi, mai no decau de les seves discretes filigranes. Els moments de més volada, cal cercar-los en els poemes "teològics": Invocació secular, Excelsior, , Nuesa, Pax. El destí de l'home en la història i davant l'eternitat, el misteri de la caiguda quotidiana i de la redempció final, l'estampa bíblica o hagiogràfica convertida en signe, hi reben una interpretació clarificadora. Una mena d'impertorbabilitat garantida encara per la seva fe se sobreposa a tot el que l'envolta. [...] En Maragall encara hi ha una participació en les palpitacions col·lectives -del seu país, de la seva classe- i alguna cosa de semblant es pot destacar també en Carner. López-Picó només se'n fa eco amb uns quants poemes "patriòtics": asèptics, en definitiva. La seva poesia, creada en una època tèrbola i turbulenta de la seva societat, va ignorar els drames que esclataven al seu entorn. En Guerau de Liost hem suposat una "confiança": en López-Picó, hauríem de denunciar l'"evasió" sistemàtica.

Joan Fuster: "Josep Maria López-Picó", dins Literatura catalana contemporània, 1988.