Àlvar Maduell va néixer la matinada del 19 de juliol de 1936, al mateix moment en què esclatava la guerra franquista a Barcelona, amb intercanvi de trets entre el terrat de casa seva, al carrer del Perill, i el campanar dels carmelites de Llúria/Diagonal, i en coincidència amb la mort, també aquella matinada, d'Apel·les Mestres.

Als set anys entrà al col·legi gratuït de la Mare de Déu de Pompeia, gratuïtat que els alumnes compensaven amb serveis de cant a l'escolania o d'escolà en les misses quotidianes, funerals o de solemnitat. Un dels exercicis escolars més insistents eren dictats, on pràcticament desapareixien les faltes d'ortografia –castellana, naturalment–, i redaccions, elogiada alguna d'elles.

Als 14 anys, abandonada la feina laboral tot just iniciada, va emprendre una llarga formació com a caputxí, amb estades successives a Igualada, Arenys de Mar, Olot, Sarrià i Roma. Va ser ordenat sacerdot l'any 1959 i ha estat, entre molts ministeris, consiliari de grups escoltes, matrimonials, de separades o promesos. Residia al convent de Sarrià durant la Caputxinada (1966).

Va ser professor de filosofia en l'estudiantat caputxí fins al seu tancament. Renuncià llavors a la seguretat conventual i començà a treballar en la confecció del Salvat Català i després en la Gran Enciclopèdia Catalana. Passà després a «Mundo Diario» com a periodista, on publicà centenars d'editorials. Fou professor de català per al primer personal de diverses conselleries de la Generalitat, mossos d'esquadra entre ells. Després fou cap de premsa de l'ajuntament de Granollers i finalment treballà com a lingüista als serveis informatius de TV3.

Com a periodista va ser director de «Criterion» (1966-69), «La Font del Be» (1979-81), «Correspondència de Diàleg Eclesial» (1978-81), «Jóvenes Ahora» (1973-7), «L'Esplai» (1980), «Granollers Informatiu» (1981-89), «Plaça Gran» (1989), editorialista de «Mundo Diario» (1973-76), responsable del Full català d'«Hoja del Lunes» (1977-80), redactor de «Vida del Concil» (1964-65), primer diari en català després de la guerra franquista, col·laborador mig regular de «Presència» (1968-71), «Rodamón» (1977-87) i «Repòrter» (1992-2001), ocasional d'«Estudios Franciscanos» o «Revista de Catalunya».

Va defensar la tesi doctoral, La prensa según Arias-Salgado, a Roma l'any 1964, encara vigent la dictadura de Franco. Ramon Llull ha estat objecte del seu estudi, amb treballs com Llull i el doctorat de la Immaculada (1964), Trets de la fisonomia lul·liana (1966), Assaig de síntesi metafísica lul·liana (1993)... Descobrí i publicà El "Catecisme en vers" (1819) de Josep Baborés, guerriller i rector de Gualba (1976), troballa completada amb Plagiat dues vegades el catecisme en vers de Josep Baborés (2004). Del mateix autor publicà, en un volum unitari, La Guerra del Francès a Gualba (2002), notable poema de gairebé 10.000 versos.

Singular importància han tingut les seves investigacions sobre autors i llibres editats durant el primer terç del segle XIX, període immediatament anterior a la pretesa Renaixença; concretament, Autors editats en català a principis del XIX (2001), resultat d'anteriors investigacions, i la reconsideració del mateix fenomen de la Renaixença, demostrant amb xifres que la publicació de llibres en català no s'havia mai estroncat, per tant no havia mort ni per tant tampoc no va renéixer.

Objecte de la seva atenció han estat també figures com Morgades, Ruyra, Espriu, Joan Coromines, Marta Noguera... Edità la poesia completa de Joaquim Serrat, Nusos de cristall (1982). Va escriure una aproximació a la història de Sant Joan Despí, una monografia crítica sobre el celibat i va impulsar la iniciativa editorial de la Col·lecció Maduixer, al marge del comerç editorial.

Una primera fitxa bibliogràfica d'escrits seus resta catalogada en el llibret Cens i cents de títols (Teià, 1996). La seva mare, Montserrat Sancho, havia posat per escrit les dures peripècies dels seus primers anys de vida en un àlbum, que s'ha convertit després, sense tantes fotos, en el llibret Els dos anys i mig de la "nostra" guerra.