Oh si tornesson los temps
en què lo públic podia
tirar tomates i fems
si l’artista no els plaïa!

A lo Canal de Pinyana
molts homes s’hi han aufegat,
que l’aigua tenia gana 
i  no hi queia mai cap gat.

Lo cirvell és un misteri
fins quan és arrebossat
i lo veus a dins lo plat
i et fa fer un saliveri.

(Ver7s de la terra. Lleida: Pagès Editors, 2004)

* * *

Mare nostra

  Mare meva, que no ni sé on ets,
  de qui només en tinc el nom…

Mare nostra que esteu en el zel
sigui santificat el vostre cony
l'epidural, la llevadora,
vingui a nosaltres el vostre crit
el vostre amor, la vostra força.
Faci's la vostra voluntat al nostre úter
sobre la terra.
El nostre dia de cada dia doneu-nos avui.
I no permeteu que els fills de puta
avortin l'amor, facin la guerra,
ans deslliureu-nos d'ells
pels segles dels segles,
Vagina.

Anem…

(Missa pagesa. Barcelona: Llibres del Mirall, 2006 / Barcelona: Edicions 62, 2016)

* * *

Quarteta del Tranquimazín

Tranquimazín del meu cor,
àngel de la meva vida,
sense tu fora tancat
al forat de l’agonia.

(Heavy Mikel. Juneda: Fonoll, 2018)

* * *

Hi ha un home podrint-se a l’aigüera

Amorrada al mugró de la mare eterna, estrenyent fortament el penis del fecundador, amb les entranyes seques a la boca, la vagina plena de blanques paraules, el semen entre els meus pits... Fa tres-cents dies, tres-centes nits que el sopar és a l’aigüera: Muntanyes de pinyols i restes. La cadena de forquilles a popa, talment un vaixell que s’enfonsa entre onades de microbis. El peix de la mística lliscant entre el sabó i el pa florit. Un gra d’arròs revolucionari al fons d’una cassola vora la llagosta decapitada. Dia i nit barallant-se dins un pinyol... Dins el verdet un vas llisca cap a la superfície del transparent. El pensament se’m beu el caos. Una mosca cau entre dos silencis i entre tres, cau un espermatozou, entre quatre s’omple de sang el canelobre de la veu i s’encén la petita flama de la felicitat.  L’espès mantell de boira va cobrint-ho tot. Creus i ganivets a la boca. Navalles i roses a la veu. Les calaveres dels animals es pregunten si mai els ulls els tornaran a la conca mentre els seus ossets s’embalen cap al forat embussat del temps. Mig d’esma enfonso la mà sota la pila d’atuells i d’immundícia i el trobo. Hi ha un home que es podreix a l’aigüera. Ell i el seu sexe. Els toco. Tres-cents dies sense neteja. Tres-centes nits sense neteja. Soc una porca. Busco sabons amoníac lleixiu desincrustants salfumants desembussadors mentre els cucs foraden la tele, els líquids m’embruten els segons i l’esperit em busseja pel pantà de les emocions en un pulmó lliure i irreversible cap a Ell.
(Jo em sé el nom del meu mort
i el dic amb la boca tancada).

(El guant de plàstic rosa. Barcelona: Edicions 62, 2017)