Quan l'Oleguer, havent barrat la porta, es ficava magatzem endins a la feble claror d'una candela que duia estanallada entre dos dits, un xicot del carrer cridà pel forat del pany:
–Escanyapobres! –I aquest crit, que retrunyí amb veu aspra i desvergonyida per les tenebroses voltes del magatzem, glaçà les sangs de l'avar.
–Escanyapobres! —Renom que li aplicaren feia un quant temps, que anava popularitzant-se, i que duia en si tots els aires d'una persecució rabiosa, que era un estigma amb què li escopia a la cara tot un poble. Així ho entenia l'Oleguer, i, en pensar-hi, ell, que per pròpia voluntat s'apartava sempre de tothom, s'esfereïa.

La seva naturalesa era la de l'arrel o del talp: viure en la foscor, créixer en ella, i en ella desplegar la seva força; no eixir mai a fora, ni ésser assenyalat amb el dit, ni ésser l'enveja ni el sac dels cops de ningú. El crit de «Escanyapobres!» era un crit de venjança, l'alerta d'un regiment de foners disposats a apedregar-lo. En aquell moment, dintre la seva casa, el crit prenia ja un to provocador. Es sentí acorralat, i en el seu semblant es llegí tota la sobtada desesperació de la bèstia sorpresa en el cau, la ira salvatge d'aquella naturalesa grossera. La vida ensopida que tants anys menà dintre la foscor del seu magatzem, l'havia fet tornar esglaiadís com una rata. Del coratjós traginer no en servava sinó la primera envestida i la confiança absoluta en tota la naturalesa, exceptuant-ne l'home, que tenia per la pitjor de les feres. Tota la seva vida havia dit de la humanitat que era «una colla de lladres»: cada home era, doncs, un lladre de qui calia guardar-se; i, en la confusió d'idees del seu cervell escanyolit per la ignorància, havia cregut sempre honrada tota cobdícia que no anés armada fins a les dents. La usura, que les modernes lleis no persegueixen, tampoc no la condemnava el sentit moral de l'Oleguer.

(L'escanyapobres. Barcelona: Edicions 62, 1980, p. 46-47)

* * *

Mentrestant, en Rodon, animat per l'Eladi, s'engrescava cada dia més amb el joc de Borsa, guanyant un dineral que entrava a reforçar la caixa, sempre més plena, d'en Foix. L'antic progressista, abans tan acalorat pels impalpables ideals de la política, avui ni se'n recordava. Son afany era enriquir-se; son somni, fer-se una potència financera, gaudir-se de les comoditats i avantatges que en si porten els diners. Els somnis de preponderància política, les batalles sostingudes per fer-se l'home de Vilaniu, li semblaven ja una criaturada que no podia recordar sense un amarg somrís. Havia ja posat casa a Barcelona, i si conservava la de Vilaniu, era sols per no desfer-se d'un escenari on sa vanitat lluïa encara més que a la capital de Catalunya. Una veu secreta li deia que l'allunyament l'havia fet créixer als ulls de sos veïns. El ressò de sos guanys arribava allí engruixit i multiplicat per la rodolada, com creix amb ella el tro llunyà. L'imaginaven folrat d'or, i corrien darrera seu per si li'n queien palletes. Quan arribava al poble, llegia en els semblants i encaixades dels amics una admiració i un servilisme cada cop més grans.

(La febre d'or. Barcelona: Edicions 62 - La Caixa, 1980, p. 152)

* * *

La primera cosa que buscà en Deberga en entrar al moll de l'Estació del Nord fou un compartiment ben buit; i ja desesperava de trobar-lo, i a punt estava d'encabir-se, tot enutjat, en un dels que menys gent contenien, quan, fent-li notar el seu criat que el conductor retirava la placa d'un reservat de senyores, va córrer a ficar-s'hi. Era a mig juliol, al bo de l'escampada estiuenca dels barcelonins. El tren anava farcit de passatgers. Trobar un compartiment buit on poder-se ajeure era treure la rifa. En Deberga, doncs, va córrer a aprofitar-se de la sort triant el racó esquerre d'allà al fons, que era el cantó més fresc. Tot satisfet de la troballa, posà al filat el sac de mà que duia, s'endossà el guardapols, encengué una cigarreta, s'estengué al divan d'utrecht vermell, i obrí un diari per fer-se millor la non-non. Però tot d'una... rac!... obren la portella, i (oh goig sense alegria!) de primer un criat carregat de saquets de mà, rotllos d'abrics, i paraigües; després una cambrereta vistosa, amb un gran munt de capses rodones i altres andròmines que no la deixaven passar per la portella; després un noi d'uns deu anys, magret i esblanqueït, amb una cabellera que se'l menjava de viu en viu i una gran pallola a mig cap; després una senyoreta casadora, un xic anglesada; després una altra de més alta i feta, casada pel que semblava, de posat arrogant i airosa; després... (ah! gràcies a Déu)... es tancà la portella, i les senyores i el nen, sense ni haver mirat en Deberga, van abocar-se a la finestra i es van quedar enraonant amb una colla de senyors i de criats plantats a baix al moll, mentre, a dalt, criat i cambrera es veien amb feines per a encabir en els prestatges tot l'embalum de fato que havien pujat.

(Pilar Prim. Barcelona: Selecta - Catalònia, 1989, p. 7)