ACTE PRIMER

Menjador de la villa Fontfreda, tan ric com se puga, amb lo benentès que les pintures de la decoració no han de ser ni gòtiques, ni renaixement, ni estrambòtiques; val més blanques.

ESCENA PRIMERA

MIQUEL, MARINETA

MIQUEL: I bé? Com va la seua mestressa? (Parant taula.)

MARINETA: Ja podria dir la nostra… Sembla la pobra senyora que no siga de la casa.

MIQUEL: Ella bé diu la meua cambrera, parlant de vostè.

MARINETA: Perquè em féu venir expressament pel seu cuidado. Tots vosaltres la servíeu de mala gana, embabiecats amb la senyoreta…

MIQUEL: La nostra jove! La nora! (Irònic, rient.) Com diu la senyora… sembla quan anomena a la senyoreta que s'empassi d'agulles… Bé, nostra o de vostè, com se troba?

MARINETA: Malament! Si li repeteix l'atac, no se n'aixeca.

MIQUEL: Ha degut morir tantes vegades!

MARINETA: Ara va de bo! Només fa que gemegar.

MIQUEL: D'ençà que ahir vespre se les tingué tan tiesses amb la senyoreta!… jo era per allí fora aconduint les regadores dintre la caseta de les eines… havia regat les hortènsies, la senyora americana havia eixit a contemplar la lluna… tot ho vaig sentir… 'Que quan vinga el noi li diré lo que aquí passa, lo poc respecte que se'm té, la mala criança que dónes als nens, lo sovint que els deixes anar a no sé on… amb ton cosí!'.

MARINETA: Això li digué! Tant la renyà!

MIQUEL: Tant i tant que la féu enfadar com mai l'havia vista. Jo me les mirava d'allí, (El jardí.) los ulls li eixien del cap, los llavis li tremolaven… semblava que lo digués coses de part de dintre… sols li respongué amb molta ràbia: 'Mal cor! Vostè és un mal cor!', deixant-la amb la paraula a la boca. Llavors la vieca s'enfurismà més que més… la cridà a vostè, cridà a la seua inseparable Helena, me cridà a mi… (Rient.) amb una mica més crida al sereno.

MARINETA: Jo la vaig ajudar a despullar-se, es ficà al llit parlant-se sola, sospirant.

MIQUEL: ¿I quan per lla a les deu, ans de retirar-se, la senyora li portà una tassa… de no sé què?…

MARINETA: Ni siquiera es va girar. La senyoreta em va deixar la tassa recomanant-me que li fes prendre… Quan va ser fora la vaig llençar.

MIQUEL: Per què?

MARINETA: La senyora m'ho va manar: 'Marineta, buida-la bé, renta-la de dins i de fora. No vull prendre res de mans seues', me digué amb ràbia.

MIQUEL: Que té por que l'emmetzinin? ¿Que la seua nora l'emmetzini? (Rient.) Quin gènio!… De vostè bé va prendre aquella tassa de sopa amb rovells d'ou, i avui, si no m'erro ha pres… (Mostrant la tassa i cobert que hi haurà damunt del trinxant.)

MARINETA: Lo cert és que ha passat molt mala nit… ha tingut basca,vòmit…

MIQUEL: Millor! Això li haurà buidat lo raconet de ràbies que té dintre el cos… Sèriament… ¿vostè creu que està malalta? Com jo! Si fa llit és per atendrir a son fill quan avui arribi, per a donar-li a entendre lo molt que sa nora la fa sofrir, los martiris que passa… Tot és comèdia… Cada vegada que el senyoret se'n va pels seus negocis, al tornar, troba males cares… Jo d'ell, ric com és, ja hi posaria bon ordre… Casat, casa vol!

ESCENA II

Anteriors, DOCTOR GRAU.

MARINETA: Ai, senyor doctor! Quan la senyora el vegi. Ja es pot amanir… Déu lo guard! Déu lo guard!

DOCTOR: (Espolsant-se amb lo fuet, eixugant-se el front.) I això? Que s'ha posat més mala? (Saluda amb lo cap.)

MIQUEL: (Ràpid.) Acaba de prendre una sopeta, mitja perdiu, compota de préssecs…

MARINETA: Lo vam enviar a cercar ahir vespre a les onze… i arriba ara…

DOCTOR: No era a casa… avui de matinada he tingut d'anar molt lluny… a veure un malalt de bo de bo… Aneu, dieu-li que sóc aquí!

Surt MARINETA.
 

ESCENA III

DOCTOR, MIQUEL, entra PAU.

DOCTOR: Hola, eixerit! quin vent te porta?

MIQUEL pren lo barret de PAU, algun paquet que el DOCTOR duia a la mà. Surt.

PAU: Déu lo guard, doctor! Arribo esbufegat. La cosina m'ha enviat un recado dient-me que la tia estava indisposada, per altra part lo Quimet serà dintre pocs minuts a l'estació. (Mira el seu rellotge consultant-lo amb lo de damunt de la ximenea.) voldria anar a rebre'l… per les feines que tenim, fins és desatenció no acompanyar a qui va i ve de les nostres masies a l'estació, a la vila… Que ja l'ha vista? (A sa tia.)

DOCTOR: No… Per certs detalls… (Lo plat i cobert de damunt lo trinxant.) per l'experiència que tinc de la meua amiga i clienta, suposo que no serà gran cosa… la malaltia de sempre! La de quan arriba son fill, ton estimat cosí.

PAU: Senyor Grau! (Reptant-lo.)

DOCTOR: Sembla que dubtis del meu diagnòstic?

ESCENA IV

Anteriors i MARINETA.

MARINETA: La senyora em fa dir que tingui la bondat d'esperar-se. S'està vestint.

DOCTOR: (A la cambrera que es retira.) L'esperaré. (A PAU.) Lo que té la nostra malalta són malalties imaginàries, de les que no fan morir. En primer lloc, té la malatia de trobar mal dit lo que diu sa nora, mal fet lo que fa. Com res de lo que Enriqueta diu o fa li agrada, passa la vida reptant, enfadant-se… donant disgustos a tots… que naturalment, són disgustos per ella. Quan ha pres una bona enrabiada, té basques, mal de cap, atacs de bilis; refusa els cuidados de sa nora, dient –ho diu a sa cambrera que és dir-ho a tot el servei– que té por d'una mala beguda, insinuant coses! (Molt sèrio i marcat.) i lo més grave és que s'imagina de bona fe totes les negrors que conta. No he dit, no he volgut dir que la teua tia fingeixi, que es faci venir malalties, dic solament que no li desagrada… del tot, tenir alguna indisposició quan son fill arriba… com és grat al soldat ser vist amb un braç embenat si la ferida és lleugera.

(Sogra i nora. Barcelona: Lluís Tasso, 1890)