I

«Avui ens hem trobat ací per tal d'efectuar unes proves valoradores de la seva capacitat per a l'exercici de la docència del català.
»Benvinguts, doncs, i que la prova sigui favorable a la majoria, com és desig d'aquest tribunal, el qual sempre serà a la seva disposició per tot allò que pugui servir d'ajut.
»Tots saben les normes per les quals s'han de regir aquestes oposicions. No cal dir que procurarem en tot moment que el reglament s'acompleixi al peu de la lletra. Sabem que hi ha coses que són susceptibles d'ésser modificades, però ara per ara, la millor, l'única manera de ser justos consisteix a complir les lleis establertes.
»Bona sort, doncs, a tots!»

Després de la benvinguda del president del tribunal, una munió de candidats a un lloc definitiu de treball, els opositors, respira amb una inquietud mal continguda.
El secretari del tribunal va llegint la llista dels candidats i, de moment, es va veient que molts dels apuntats ja no s'han presentat a la prova.
Això va bé, comenta l'optimista de mena.
No en facis gaire cas, contesta el qui no ho és tant, d'optimista.
Això passa cada any i sempre fan una gran carregada, fa el pessimista experimentat.
Sense voler arribar a conclusions definitives, de moment constatem que la veu més pessimista és la de l'experiència.
Amb tot, el cronista dels esdeveniments, no vol entrar ni sortir en aquesta qüestió i es limita, com és la seva obligació, a descriure els fets i els pensaments.
Òndia!, no m'hi havia fixat, trobo que es presenten molts noms coneguts, això va bé, així es veurà qui és el que val de debò. Em comença d'agradar aquest sistema. Enderrocar patumetes sempre ha estat la meva dèria. 
No diguis bestieses, no serveix per a res, aquests no es mullen mai el cul. Si no els va bé, aleshores no es presenten a la lectura i santes pasqües, com si res no hagués passat.
Bé, però almenys posen en evidència que no saben alguna cosa i això ja és important.

("El cas dels opositors al·lucinats: les alveolars a la Romània", dins Les alveolars a la Romània. Barcelona: Selecta, 1982, p. 127-128)

* * *

Situat gairebé al fons d'un cul-de-sac entre muntanyes, en un turó de mitja alçada enmig d'una petita vall, Biern, l'esperat, es fa visible quan només falta un revolt de la carretera; fins aleshores ha anat amagant-se, tímid, com si volgués impedir el descobriment de la seva presència.

Biern, el desitjat, només existeix quan hi ets. I a fe que el món pot donar les voltes que li vingui de gust, els homes poden fer periòdicament els disbarats que més trobin convenients, tant se val! Biern, l'indiferent, només es mostrarà al darrer revolt de la carretera.

Aleshores sí, aleshores lluirà tal com és i aquell que s'hi arriba podrà abastar-lo d'un cop d'ull.

Si deixa la carretera i agafa el camí del raval entrarà al poble per un carrer costerut, difícil i esquerp que li donarà una benvinguda un pèl malagradosa, aspra, i potser li vindran ganes de deixar-ho córrer, d'oblidar un indret tan inhospitalari i de mirar de trobar recer en algun altre lloc més amable.
Si, aconsellat sàviament o mogut per una brillant intuïció, no deixa la carretera, continuarà encara ben bé mig quilòmetre envoltant-lo i podrà entrar-hi, superats dos boscos de pins, per la seva porta natural, a peu pla, entre dues fileres de plàtans majestuosos i monumentals, anunciadors d'una fresca saludable en els temps de les calors.

Però no són aquests els veritables signes identificadors de Biern. Aquests arbres són enganyosos i no tenen l'entitat del símbol, perquè Biern, modest, no s'agrada de l'espectacularitat. Si n'hi ha, aquesta es troba tancada a les eixides d'algunes cases o, més subtil, en la gràcia d'aquelles portalades de pedra picada.

De seguida aquest hipotètic viatger podrà endinsar-se en el carrer Major que fa una petita costa i, si mira enlaire, ja podrà contemplar de més a la vora el campanar de l'església que presideix, omnipresent, tot el poble.

El carrer Major vertebra Biern en dues meitats, l'una, la que queda a l'esquerra si continuem mirant el campanar de cara, és només un pas que no arriba a la categoria de carrer, anomenat de sempre Rerecases.

La primera casa del poble és cal Groc...

Biern és mentida. És un poble fet amb la matèria dels records i aquests es resisteixen a fer inventaris, no en volen, de precisió, o, si més no, no volen fer-ne gala. Tant se val el detall precís, la constatació.

(Biern. Barcelona: Pòrtic, 1989, p. 15-16)