Segons Joaquim Molas, en l'edició de 1997 (Editorial Ariel): "Salvat treballava amb la seva vida i la literatura com una mateixa possibilitat de realització i, per tant, els seus poemes reproduïen amb passió els moviments més espontanis de la seva intimitat. De fet, eren, són, la compensació o, si voleu, la sublimació de la impotència de la vida, d'una vida: la seva. Una vida de misèria que buscava una sortida de llibertat, una vida de malalt que buscava una compensació en el somni i que desenrotllava un optimisme vibrant, totalitzador."