Autors i Autores

Joan Salvat-Papasseit
1894-1924

Cal·ligrama "Les formigues".
Cal·ligrama "Jaculatòria".
Cal·ligrama "54045".
Cal·ligrama "Romàntica".
Cal·ligrama.
Cal·ligrama "Planol".

Comentaris d'obra Joan Salvat-Papasseit I

La qualitat poètica de l'obra de Salvat-Papasseit té un valor fonamental: un jo líric entranyable, sincer, entusiasta, lliure, alegre i patètic alhora. Un jo líric que té tots els trets ideològics que caracteritzen els moviments avantguardistes, com ja hem explicat al començament de l'article.

Quan aquest jo líric intenta expressar-se mitjançant les tècniques i recursos tradicionals, sense cap elaboració crítica per part del poeta, queda moltes vegades ofegat per una llengua poc adient que l'abandona al pur pretext i aquest se'ns revela poc subtil i poc eficaç. En canvi, quan Salvat ens presenta el seu jo líric embolicat i expressat amb el llenguatge convenient, amb tècniques i recursos avantguardistes, és quan realment l'encerta. Per això els seus primers llibres, en els quals no podem destriar el discurs de la forma, són una mostra de bona poesia. Són llibres rodons, autèntics, plens d'interès i d'originalitat.

És, doncs, en aquest camp on Salvat demostra ser un bon poeta i són aquests dos llibres els que li donen una innegable importància dintre de la poesia catalana.

(Dolors Oller. "La poesia de Salvat-Papasseit", La construcció del sentit. Barcelona: Empúries, 1986, p. 175-176)

* * *

Si centrem l'atenció en el títol complet, podem adonar-nos que l'autor considera el llibre sencer com un sol poema unitari: 'El poema...' Pel que fa a l'expressió 'La rosa als llavis' és un element oracional utilitzat en altres moments de l'obra poètica salvatiana. Aquesta expressió la trobem sempre contextualitzada en una atmosfera absolutament amatòria, actua d'emblema per allò que té de floral i anatòmica i ens remet directament al triomf del cos.

Però, té una lectura polisèmica a causa de la mateixa metàfora recursiva i això crea diversitat en la seva exacta interpretació. De fet, s'acomoda a la moral específica de cada lector, entesa aquesta com a actitud davant del joc amatori.

En aquesta inconcreció rau l'èxit del títol: vol suggerir, no dir. [...] Vist en conjunt, 'El poema de la rosa als llavis' és la confidència d'una dramatúrgia amorosa que es caracteritza per la seva essencialitat i la seva intensitat. [...] El llibre dóna, globalment, una visió triomfant i sacralitzada de la relació carnal. [...]

Hi ha abundor de termes botànics (rosa, lilàs, brot, menta, rosella, etc.) en contrast amb elements mecanicistes de l'avantguarda futurista (voltàmetre, autòmnibus, avió, rail, etc.) [...]

La veu masculina (la del poeta) és la protagonista activa d'una relació on la veu femenina (la d'ella) és lliurada i immolada en el ritual de l'amor. En el vessant religiós s'observa un aiguabarreig de cristianisme (Jaculatòria), mitologia clàssica (Cupidell) i d'islamisme (Mohammed). Així, doncs, podem afirmar que Joan Salvat-Papasseit és un poeta eclèctic. Aquests poemes, escrits amb entusiasme, demanen, per ser eficaços, ser llegits amb entusiasme.

(Anton Carrera. "El poema de la rosa als llavis de Joan Salvat-Papasseit", dins Lectures de COU 1994-1995. Barcelona: La Magrana, 1994)

* * *

Analitzem un tema nou, del qual encara no hem parlat: el sentit de la MORT en la poesia de Joan Salvat. Hi trobem, a 'Óssa Menor', el poema del pas del temps. És un 'carpe diem', un 'ubi sunt', però sense sentit amarg. El pas del temps, a 'Omega', no descuida l'amiga i el poeta —ja molt malalt— solament comenta respecte a les hores que passen:

cada minut cau com l'aigua de neu
lla on és l'amiga—
i a prop meu cau com l'espurna
ferida

Però el poema que segueix a 'Omega', de títol 'Proverbi', un altre gènere poètic, dedicat a Joan Llimona, parla de com el viure ens fa feliços:

Si escoltes el fons seràs content de viure

Aquesta era l'actitud de Joan Salvat: estava content de viure. Seguint l'ordre establert per Joaquim Molas, topem amb 'Missenyora la Mort'. Sembla un poema autobiogràfic: mal moment per a la salut del poeta, hora de la fosca que s'acosta, però sense tragèdia:

Missenyora la Mort
tenia els ulls d'instant.
L'instant que pot occir-me
i pot enamorar-me:
perquè soc delitós de calenta fretura.
Son rostre fit al meu

Res més distant del tractament de la Mort per part de l'altre poeta, Joan Maragall, i res més distant també d'altres poetes que moriren joves: Joaquim Folguera, Bartomeu Roselló-Porcel i Màrius Torres. En ells, la Mort envolta tot el seu pensament i la seva poesia; "Salvat en canvi l'evita", diu Joan Fuster. I evidentment, no solament l'evita, sinó que hi fa un joc d'ironia i, fins i tot, d'humor: 'Missenyora la Mort / m'ha fet una ganyota de menyspreu.' Perquè el demà és lluny i qui sap..., i no hi creu: el demà sempre és aquí, dintre de la Vida, fins a la pregària del Just diu: '¡Senyor, vull viure, voldria quedar-me!'.

(Àngels Cardona. Joan Salvat-Papasseit. Barcelona: Columna, 1995, p. 50-51)

* * *

De fet, l'obra de Salvat, segura i balbucejant, és el resultat d'una forta tensió entre el poeta i la realitat.

En un principi, la tensió, la plantejà en termes rigorosament regeneracionistes.

L'obra de Salvat, ingenuïsta i maliciosa, constitueix una de les aportacions més pures —i incisives— a la poesia contemporània.

(Joaquim Molas. Pròleg a La gesta dels estels. Barcelona: Ariel, 1997)

* * *

El triomf del realisme històric suposava una oportunitat per a Salvat. Alguns angles de l'univers salvatià eren susceptibles de resistir amb èxit una nova lectura. Més encara: eren oportuns, potser els més adients en la trajectòria autòctona. Per primer cop, tota l'obra en vers de Joan Salvat-Papasseit, dispersa en llibres de tiratges molt breus i molt difícils de trobar, fou recollida en un volum, 'Poesies' (1962), de l'editorial Ariel, amb dos assaigs importants de Tomàs Garcés i Joan Fuster i il·lustracions de Guinovart. Josep Maria Castellet i Joaquim Molas inclogueren el seu nom amb la valoració històrica conjuntural en la seva 'Poesia del segle XX' (1963).

Poc després, el mateix Josep Maria Castellet desenvolupà la proposta de lectura en l'article 'Salvat-Papasseit i la introducció del realisme a la poesia catalana' (1965).

Salvador Espriu convertí un dels seus poemes més 'cridats' i més combatius, 'Assaig de càntic en el temple', en un explícit 'Homenatge a Salvat-Papasseit'. I poc després, Núria Espert iniciava l'enregistrament de textos del poeta, mitjançant la recitació o el cant, tindria una llarga colla de seguidors fins a constituir, aquest aspecte, la presència de Salvat en el moviment de la nova cançó, un capítol encara per estudiar.

I el realisme d'alguns textos es desplaçà vers un altre sector de la poesia de Salvat: l'amorós, vitrall transparent de la realitat sentimental i de la seva expressió corporal. I de gran originalitat.

(Ferran Gadea i Gambús. "La gesta dels estels de Joan Salvat-Papasseit", dins Lectures de COU 1998-1999. Barcelona: La Magrana, 1998)