—En què es basa el seu darrer llibre, Monverd, el primer planeta? 
—És un relat que passa 25 anys després que s’ha poblat el planeta verge. La Terra està saturada i s’ha trobat la manera de captar tota l’energia dels astres d’una manera gairebé infinita, i això permet uns canvis radicals de la humanitat, l’exploració de nous planetes. Les comunitats internes han decidit fer això i han aplicat una tecnologia molt avançada per posar persones en un altre planeta. Al final representa que cada nació o estat que hi vol participar fa la seva colonització, que serà comuna, no hi haurà una comunitat que facin un avenç sense que l’altra en tregui benefici. No és una novel·la d’aventures, sinó d’idees, de relacions humanes, i el que intento és explicar que hi ha unes formes de viure en què tecnologia i humanisme van molt del bracet i poden crear un benestar molt més gran.

—Qui són els protagonistes? 
—Una mare, un pare i un fill, i a mitja novel·la surt una noia romanesa que viu a Barcelona amb els pares del marit amb qui mai han tingut bones relacions. Fan un viatge allà, perquè constantment hi ha viatges, tot i que el referent és la Terra. El pare, per exemple, que ja fa 25 anys que s’ha establert a Monverd, fa d’arxiver. Es dedica a entrevistar les persones que han emigrat, per quines raons ho han fet i per deixar constància d’aquest procés migratori. La mare forma part d’un equip que es dedica a trepitjar el territori i van generant la toponímia dels diferents llocs. El fill ha estudiat i es dedica a investigar si la vegetació pròpia del planeta és comestible, fa aquesta recerca, que intercanvia amb altres comunitats establertes al planeta.

—Què destacaria, d’aquest nou llibre?
—Primer, que és de bon llegir, està escrit de manera planera. La primera part és d’explicació, de com han anat les coses des que van marxar de la Terra i van arribar allí i s’hi van instal·lar. Després hi ha aquest rerefons familiar, els pares, els sogres i els avis, unes figures molt importants que arriba un moment que es plantegen si han d’anar a viure a aquest planeta i no quedar-se a la Terra, perquè una societat sense avis no és una societat equilibrada del tot. I s’hi acaben establint. En el fons és una crítica social, però també un plantejament de la manera com ens podríem organitzar millor.

Carme Gutiérrez: “És una crítica social al món actual”, El Vallenc, 16 de febrer de 2024.

* * *

—Durant els últims anys has escrit prosa poètica i poesia, què et va portar a passar de la recerca històrica i els assaigs a la poesia i fins i tot a la novel·la de ciència-ficció amb Monverd, el primer planeta?
—Diuen que els escriptors sempre escriuen el mateix llibre. La recerca històrica, el coneixement geogràfic i històric del meu entorn inicialment em porta a escriure poesia, prosa poètica i prosa lligada a espais territorials del meu entorn, que conec bé. Fer-ho literàriament em permet aprofundir en les percepcions del que conec, a expressar sentiments, pensaments i reflexions, a formular les meves conviccions, a crear “bellesa” a través de les paraules encadenades, cosa que en l’àmbit de la història no és possible fer de la mateixa manera perquè et deus a la interpretació de les fonts documentals. Tanmateix, no he deixat mai la recerca històrica. Una disciplina n’alimenta l’altra. També és a través dels articles d’opinió com reflecteixo la meva experiència vital i la meva observació del món en el qual m’ha tocat viure, no des del joc polític partidista, sinó des d’un compromís serè que intenta expressar-se lliurement des de l’austeritat i l’aprofundiment. Fins a arribar, com dius, a formular literàriament en forma de novel·la una utopia en una ficció que té per escenari hipotètic un altre planeta.

—Hi ha un fil conductor en tots els teus llibres que parlen de cultura, memòria i identitat. Com ho definiries?
—Suposo que és el fil conductor implícit en la meva vida, en les meves conviccions. Cada vegada més crec que la vida és un do preciós i que cada vida és única. Només vivim una vegada i per tant crec que el més important, a partir de les circumstàncies personals i temporals de cadascú, és aprofundir en les qualitats de la nostra condició humana, que només es pot obtenir a través del compromís amb tu mateix i amb la societat. El sistema predica el contrari: entendre la vida com una aspiració insaciable de consum i distracció de tota mena. A les alçades de la vida en les que em trobo, he entès que viure austerament, sense que et falti res de necessari, et proporciona temps, lucidesa i humilitat, bens tots ells molt preuats. [...]

—La cultura catalana i el seu patrimoni són el teu rerefons inspiratiu, com veus el futur de la cultura catalana en un context dominat pels grans poders econòmics, mediàtics i polítics? Quin paper hi pot jugar la cultura de base?
—Crec que la cultura de base, des de tots els àmbits temàtics i territorials juga ja un paper important. És cert que sempre podria ser més potent, sobretot si es considerés més des dels mitjans de comunicació i es valorés més i millor des d’alguns estaments polítics i administracions públiques, però la pregunta que a vegades he fet és aquesta: i si no existíssim com a col·lectius humans que conformen una immensa xarxa associativa cultural?

David Rabadà: “Josep Santesmases i Ollé: ‘A casa em van infondre el costum de llegir’”, Educational Evidence, 10 de juny de 2026.