Així, contra la fugacitat, s'aixeca Paraules per a unes imatges i en fer-ho no solament cohesiona una feina sinó que, a més, crea, dóna forma o, si més no, enriqueix un gènere. Ardolino les bateja com a "proses d'art". En tot cas són unes glosses que sorgeixen d'una afinada mirada sobre l'art, i aquest art no és sinó el motiu plàstic —pintura, escultura, vitralls, fotografia, dibuix, esmalts, gravats, arquitectura, disseny, grafisme, joies, natura...— que mes darrere mes, al llarg de gairebé deu anys, il·lustraven les cobertes de Serra d'Or i que ell redactava i signava amb el pseudònim d'E. X. (Emili Xerta) o J.S. (inicial del nom propi o d'un alter ego seu, com Joan Salou). Dos pseudònims que ha utilitzat com a autor de literatura juvenil.

Però la singularitat real no és tota aquesta aventura. La veritable singularitat és la mirada, lectura, interpretació, explicació d'aquestes imatges perquè hi trobem els dots d'un penetrant analista i un lúcid glossador. És ara amb el tot articulat que ho veiem millor i reconeixem una veu àmplia i diversa. Hi ha memòria social, biografies d'artistes, recurs a la història de les arts, descripció de gèneres plàstics, coneixement de la matèria i les tècniques, emmarcament dins la tradició plàstica nacional i internacional, descripció d'influències, respecte per la recerca, interrelació entre arts visuals, lligam entre plàstica i literatura, humanització i lirisme en la mirada, reflexió sobre institucions —acadèmies i museus— transposicions morals i ètiques, lèxic acurat i clarificador. Un gaudi i un mestratge per aprendre a entendre i descriure la mirada plàstica. I tot en setanta-tres proses d'extensió limitada però força riques i amb registres ben diversos.

(Àlex Broch: "Sarsanedas singular", Suplement "Cultura", Avui, 21 d'octubre 2004)

* * *

Vista en el seu conjunt, és una poesia amb la gràcia de no haver-se instal·lat en cap corrent específic que no sigui ella mateixa, que té l'encert de defugir etiquetes fàcils i la voluntat d'acceptar influències de signe tan divers com l'impacte del surrealisme, la presència de Joan Salvat-Papasseit, pinzellades d'humor, efectes sorpresa i detalls de quotidianitat. Un conjunt, però, que no oblida, tampoc, la manifestació d'un món interior i complex i un esforç, a voltes angoixat, que arriba fins a les arrels més profundes del misteri de l'existència.

(Isidor Cònsul: "El primer Sarsanedas", dins Sobre Jordi Sarsanedas. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1997, p. 43)

* * *

La poesia de Jordi Sarsanedas, penso, és indestriable del concepte de transcendència pel fet que una de les coses que vertebren la seva obra i, gairebé m'atreviria a dir, la seva vida és la precisió amb què executa cada acte i la precisió i exigència, per tant, amb què elabora el seu discurs, poètic o narratiu, literari. La precisió, en definitiva, de la paraula, que transcendeix la realitat concreta.

(Marta Nadal: "El transcendent en la poesia de Jordi Sarsanedas. El Déu del poeta", dins Sobre Jordi Sarsanedas. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1997, p. 171-172)

* * *

Pel que fa a la precisió, [...] Jordi Sarsanedas cerca trobar el nom just de cada cosa, generalment amb el substantiu adequat, inequívoc, quan convé modificat per un complement, ben sovint per a explicar el material, la textura amb què són fetes les coses. Tria el nom precís de cada cosa, la manera més ajustada de dir-la, i per això el seu lèxic oscil·la des de la més casolana frase feta fins al més cenyit cultisme, passant per vulgarismes, quan cal, i per adaptacions i incorporacions d'estrangerismes. [...]

Pel que fa a l'economia, val a dir que el sistema d'acolorir i matisar els adjectius i adverbis, evitant de fer servir descripcions quilomètriques, és el més econòmic. I, més que modificar-los amb augmentatius i superlatius, sovint Jordi Sarsanedas recorre simplement a desplaçar-los al lloc on més llueixen; un recurs efectiu quan la prosa és ben endreçada i ben travada i, doncs qualsevol transgressió resulta destacada.

(A. Munné-Jordà: "Estalvi i riquesa: la llengua literària de Jordi Sarsanedas", dins Sobre Jordi Sarsanedas. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1997, p. 292-203)

* * *

La poesia alimenta la narrativa i a la base de sustentació d'una prosa tan penetrant per la via dels matisos hi ha l'afinitat amb les arts plàstiques. Aquest darrer tret, fonamental per a l'obra de Jordi Sarsanedas, ve de lluny, gairebé de naixença, pel seu pare, per tot un ambient, però, en primeríssim lloc, per una sensibilitat contrastada sempre, preparada per fer costat a les arts amb una poesia que val tant o més que moltes, si no mil, imatges. [...]

He dit l'obra, ho recalco, perquè a la base àmplia de les novel·les i a la més estricta de les nouvelles, dels contes i dels mites hi ha la mateixa joia d'escriure, que deu venir d'aquella llibertat intensa que concerta en l'escriptura l'impuls inicial, volgudament espontani, amb una arribada que es correspon, sense premeditació, amb l'escriptor tal com és, o sigui amb el que ha viscut i viu (no tot és memòria), amb la inclusió d'un sobrepuig de somnis, quimeres, atzars i dels més diversos caires del món.

(Joan Triadú: "Rellegint Sarsanedas", Avui, 10 de febrer de 2000)