Bracamonte mirà al voltant i veié les paperines que penjaven als fils volant al vent, les banderoles, els domassos als balcons que aguantaven fotografies immenses de la santa –Bracamonte pensà que no eren gaire cosa: els hàbits i la cara bovina d'aquella senyora no resultaven gaire atractius a un observador imparcial– i n'hi havia pertot, pels plafons publicitaris, per les parets, als fanals, pertot, acompanyades de les inscripcions més adequades:

"VISCA LA SANTA, SANTA, SANTA!"
"QUE LA SEVA SANTEDAT SIGUI LA NOSTRA!"

i moltes més, una vertadera allau de paraules, que rivalitzaven en imaginació, en ortografia, en colors... Una de les més cridaneres era la de la balconada de la Casa de la Vila. L'havien escrita en llengua forastera i segurament l'havia redactada el batlle –un veí havia comentat que en tenia tot l'estil– i deia:

"BIBA LA SANTA NUESTRA,
TESORO DE LOS SIUDADANOS,
MADRE DE NUESTRA QUENERASIÓN,
NUESTRA ADHESIÓN.
¡SALVAT LA PATRIA, QUE ELLA LA SALVÓ!"

Un instant, Bracamonte va pensar que realment just havien acabat de fer el món o que, si més no, l'havia vist per primera vegada. La gent al carrer, a la plaça, el renou infernal, els crits, la bulla, els moixos i els cans aperduats entre la polseguera li eren vagament familiars, com si els recobràs sense haver-los perduts del tot mai. Encara li subsistia, però, la impressió o la certesa que fatalment hauria de convertir-se en futur allò que encara era present, pels segles dels segles, l'aldarull, just ara desembarquen al port; hi plou aigua menuda i roja, sang, aigua de sang de terra roja, un carro carregat de terra roja per la carretera va, amic, una besada a una galta, una altra a l'altra, és el costum, al·lota que agafes l'autobús amb la brusa descordada i que mostres un pit nu pel foradet, tot és possible per a la imaginació desenfrenada, reprimit, estúpid, no ets a Via Veneto ni encara ara aquell boninoi, mestall de portuguès, no ha escrit cap Paral·lel 42, torna't a ficar dins l'hàbit i la caputxa, i tapa, trescador de convents extingits, La Trapa, canalets d'aigua eixuts i horts mongívols, allà dalt, vista immensa de la mar i de l'illa de Cabrera, on els renegats francesos solien practicar l'art difícil de la masturbació política, aquí on

"un
Esprit
extraordinaire,
né
des
douleurs
du
temps,
travaille
notre
petit
peuple",

tothom era exercitat per monjos, capellans i tonsurats de tota mena i estil i per monges d'ovaris romanials, amb l'ajut concloent i cabdal dels jesuïtes, que havien com a perdut el cap i feien missions de llamps i trons.

(Del llibre El cap dins el cercle. Barcelona: Laia, 1979, p. 200-202)
 

* * *
 

El rapte de les sabines

A finals dels seixanta, dits "els feliços", a més dels principatins militants del PSUC, hi havia també molts altres personatges interessants que circulaven per Mallorca vestits de soldat, és a dir, que feien el servei militar. Ara record en Jaume Fuster, que aleshores havia publicat o estava a punt de publicar una breu història del teatre català als Quaderns de Cultura, però que encara era lluny d'escriure De mica en mica s'omple la pica, o Tarda, sessió contínua. També hi havia en Pere Gabriel, un al·lot tímid i nerviós, que es presentaria anys després com un estudiós del nostre passat polític recent, dedicant treballs a les figures d'Alexandre Jaume i de Lluís Martí, per exemple, i que publicaria un llibre de gran importància per a l'illa: El moviment obrer a Mallorca. Hi havia també el fotògraf Albert Fortuny i molts més que ara no record.

Justament amb Jaume Fuster i Pere Gabriel vaig mantenir una llarga conversa al bar Simbat de l'avinguda Antoni Maura. Segons els comentaris que circulaven pels nostres restringits cenacles polítics, Fuster i Gabriel havien militat al PSUC, però n'havien sortit feia poc a causa de les divergències ideològiques, i havien passat a formar part dels "felipes". La clandestinitat congriava i afavoria tota una mena de rumors, alguns d'ells ben pintorescos, que tothom procurava d'aguantar de la millor manera possible. Bé, deixem-ho córrer. El cert i segur és que l'entrevista aquella del bar Simbat va ésser un petit desgavell, perquè es convertí en un debat entre els dos principatins, que no s'acabaven de posar d'acord en qüestions tan transcendentals com la guerra dels segadors, la industrialització de Catalunya, el nom de Pierre Vilar i no sé quantes coses més. Discutien tan apassionadament i ho volien tenir tot tan espinzellat, que m'excús de dir que no em deixaren ficar cullerada, fins al punt que jo no sabia si no m'haurien cridat perquè fes de testimoni mut. Quan ja el sant se m'havia anat al cel, una veu em va fer tocar de peus en terra:

–Bé, un altre dia parlarem de la realitat política de Mallorca–, era en Jaume Fuster, que s'havia adonat de la situació i em volia donar ànims per a una altra entrevista.

(Del llibre Gràcies, no volem flors. Barcelona: La Magrana, 1981, p. 65-67)