A la ciutat amb el 41

Era davant la porta de la presó de Tegel i era lliure. Ahir encara havia passat el rascle pel camp de patates amb els altres, vestit de presidiari, i ara duia un abric d'estiu groc; allà darrere els altres passaven el rascle i ell era lliure. Deixava passar un tramvia i un altre tramvia, estintolava l'esquena a la paret vermella i no se n'anava. El vigilant de la porta va passar unes quantes vegades pel seu davant, li va indicar el seu tramvia, però ell no se n'anava. Havia arribat el moment terrible (terrible, Franz, per què terrible?), els quatre anys s'havien acabat. Les negres portes de ferro que d'un any ençà havia observat amb creixent aversió (aversió, per què aversió?), s'havien tancat darrere seu. El posaven de nou al carrer. A dins hi havia els altres que farien de fuster, vernissarien, classificarien, encolarien, encara en tenien per dos anys, per cinc anys. I ell era a la parada del tramvia.

(Berlín Alexanderplatz, d'Alfred Döblin. Barcelona: Edicions de 1984, 1987, p. 20)

* * *

Una de les poques coses, més ben dit, potser l'única que jo sabia del cert era aquesta: que em deia Mattia Pascal. I me n'aprofitava. Si mai algun dels meus amics o coneguts demostrava d'haver perdut el senderi fins al punt de venir-me a demanar consell o algun suggeriment, jo m'arronsava d'espatlles i li contestava:

—Em dic Mattia Pascal.

—Gràcies, home. Això ja ho sé.

—I et sembla poc?

No em semblava gaire, val a dir-ho, ni tan sols a mi. Però aquella època jo ignorava què vol dir no saber ni això, no poder contestar —és a dir, com abans— en cas necessari:

—Em dic Mattia Pascal.

Potser algú em voldrà plànyer (costa tan poc) imaginant-se la tremenda angoixa d'un desgraciat que, tot d'una, es troba que descobreix que... sí, res, al capdavall: ni pare, ni mare, ni com va ser ni com no va ser; i es voldrà indignar de veres (encara costa més poc) de la corrupció dels costums, i dels vicis, i de la tristesa dels temps, que tant de mal poden ocasionar a un pobre innocent.

Doncs bé, ja s'ho farà. Però jo tinc el deure d'avisar-lo que no es tracta pròpiament d'això. Ara jo, de fet, podria exposar en un arbre genealògic l'origen i la descendència de la meva família, i demostrar que no solament he conegut el meu pare i la meva mare sinó també els meus avantpassats i les seves accions —no totes veritablement— en un llarg decurs de temps.

I aleshores, què?

Veureu: el meu cas és força més estrany i diferent; tan diferent i estrany que m'importa de narrar-lo.

(El difunt Mattia Pascal, de Luigi Pirandello. Barcelona: Proa, 2002, p. 55-56)

* * *

La signora no tenia dret a fer-ho —va dir la senyoreta Bartlett—, no hi tenia cap dret. Ens va prometre unes cambres orientades al sud amb vista a l'exterior, de costat, i en lloc d'això són unes cambres orientades al nord, que donen a un pati, i molt separades. Oh, Lucy!

—I per si és poc, és una cockney! —va dir la Lucy, que d'entrada ja s'havia entristit amb l'inesperat accent de la signora—. Podria ser a Londres. —Va mirar-se les dues rengleres d'anglesos asseguts a la taula; la renglera d'ampolles blanques d'aigua i d'ampolles vermelloses de vi que corrien entre els anglesos; els retrats de la difunta reina i el difunt poeta llorejat penjats darrere els anglesos; dins de marcs pesants; i l'anunci de l'esgésia anglicana (Rev. Cuthbert Eager, M.A. Oxon.), que era l'única altra decoració de la paret—. Charlotte, no t'ho sembla, també, que podríem ser a Londres? Gairebé no puc creure que al defora hi hagi tota mena d'altres coses. Suposo que ho fa estar tan cansada.

—Aquesta carn segurament ja l'han feta servir per a la sopa —va dir la senyoreta Bartlett, deixant de costat la forquilla.

—Jo volia veure l'Arno. Les habitacions de la carta de la signora ens prometia que havien de donar a l'Arno. La signora no tenia dret a fer el que ha fet. És una vergonya!

—A mi qualsevol racó m'està bé —va continuar la senyoreta Bartlett— però em dol que tu no tinguis vista a l'exterior.

(Una habitació amb bona vista, d'E. M. Forster. Barcelona: Proa, 1992, p. 11-12)