–Què et va representar, des del punt de vista, no ja acadèmic, sinó de formació de la personalitat, passar sis anys a Bèlgica? Quina importància va tenir l'estada al Sanatori Universitari d'Eupen?
–La formacio acadèmica és sempre relativa, depèn molt de l'amistat que l'alumne és capaç d'establir amb els professors i els companys d'aula. Jo, fora un parell o tres d'excepcions, vaig quedar separat dels mestres i dels companys. Això dóna automàticament una decantació forta a la llibertat isolada, és a dir, a la solitud absoluta, que no sol ser mai gaire bona. Trobava a faltar els meus companys de Vic (que estudiaven a Itàlia o Alemanya) i no vaig ser mai capaç de fer una amistat de tant de preu amb ningú més. La formació de la meva "personalitat" constitueix un endinsament en mi mateix extraordinàriament perillós.

–Per què perillós?
–Per a la salut mental, volia dir, o per a la salut moral, com a mínim. Bé... No és pas un atzar que la meva memòria de llicenciatura, feta sota la direcció del professor Mogenet, el més "lituralitzat" dels que vaig conèixer a Lovaina, fos "Pel sofriment al coneixement en l'Orestea d'Èsquil". Èsquil era, de fet, una de les meves primeres grans lectures, feta en la traducció de Riba, deu anys abans. Però, ja es veu, es tractava de ficar-me en el tràgic com qui es tira de cap en un gorg negre. En un examen oral molt estrany, una mena d'esticomàquia amb el meu professor Mogenet (encara que la matèria era un poema de simple erudició, de Cal·límac), tot d'una ell es para, em mira a la cara i em diu: "Sembles un mouton écorché!" Vaig respondre sense abaixar el cap i de cop: "És que ho sóc." I vam quedar més amics. De tota manera, vaig treure'm de sobre el complex de no ser universitari, i vaig saber del cert que efectivament no sabia res del que s'ha de saber –això en part gràcies a la informació acadèmica rebuda, tot s'ha de dir. […]

–Has estat traductor de l'Eclesiàstic i de la Saviesa. Què aporta una nova traducció de textos que fa centenars d'anys que es tradueixen? Quina és la funció del traductor de llibres clàssics?
–Va ser un encàrrec de la Fundació Bíblica Catalana. M'interessava encara traduir per a la Fundació Bernat Metge i aquelles dues traduccions podien obrir-me'n la porta sense necessitat de passar per ningú més. I, efectivament, van oferir-me de traduir del grec clàssic, però llavors em vaig adonar que la Bernat Metge anava irremeiablement a la deriva.

La traducció bíblica va servir-me per a entrar de veritat en la literatura d'Israel, encara que fos per mitjà de llibres relativament recents. La funció de traductor, des d'aquesta vessant, és una funció filològica, cada dia amb més informació a causa de l'augment de coneixements de les literatures anteriors o contemporànies, i una funció de revivificació. És una tasca dura –o no tan dura, segons com, perquè avui dia és força difícil de traduir al marge de les tradicions traductològiques antigues i modernes–, però molt gratificant. Hi ha una qüestió literària important, mai no ben resolta: l'adaptació a llengües allunyades en el temps i en l'espai. El català, com les altres llengües del món, necessita traduccions noves a cada generació. No cal dir que els llibres poètics haurien de ser traduïts per persones sensibles a la poesia antiga, tant se val, però també dotades per a la creació poètica. […]

–Quines han estat les ensenyances de Carles Riba, tant en l'aspecte humà com en el literari?
–Ho podríem resumir, potser, d'aquesta manera:

Tradició creadora, sinceritat artística i sinceritat moral. Una herència difícil, concedida amb un llegat d'ambició humana i nacional, o si vols humanista, de gran solidesa i gran exigència. N'hi ha que volen que sigui justament això el que m'ha frenat de publicar més. També pot ser, però la meva consciència em diu amb claredat meridiana que vam rebre més del que podíem pair. A més, el fet de no publicar, de ser "esquerp", o "amagat", o "narcisista", com han dit alguns pròdigs, és una qüestió personal meva, no té res de ribiana, i no és pas tampoc una qüestió de modèstia o d'hipocresia suïcida o de terror a la llum, sinó de tenir de la poesia un concepte massa fort i de constatar en la pràctica poètica la meva incapacitat natural de fer-ne de tan bona com la que s'ha fet, es fa i es farà. I doncs, per què n'escric? Doncs perquè no me'n sé estar. És, diguem, un misteri antropològic, del qual participem un tant per cent molt gros dels humans, un tant per cent molt més elevat, i de bon tros, que el nombre dels que publiquen.

–La poesia ha estat una constant en la teva vida. És una forma de vida?
–Vaig patir una interrupció llarga. Des de llavors n'he escrita intermitentment, a embranzides. És una forma de vida? Jo diria que sí. És un acte, una configuració verbal de la vida. Hi ha moltes altres formes, música, pintura, intuïció científica, dansa. La poesia, segons per on te la mires, és un passatemps i una frivolitat i una dèria que permet de donar forma, en la mesura que n'ets capaç, a la vida informe que et bull a dins i bull a fora. La poesia, per a mi, no és cap necessitat vital constant. El que és necessari sempre, a qualsevol persona, i per tant, en la mesura que puc acostar-me al meu ideal de persona, també a mi mateix, és el fer, poiein, i l'acte de fer és la poíesis i el resultat, si n'hi ha algun, és el poíema –els grecs parlaven així, i per això sembla qui sap què, però és una cosa que sap tothom.

(Zeneida Sardà:"Segimon Serrallonga, poesia secreta", Serra d'Or, núm. 494, 2001)