Autors i Autores

Xulio Ricardo Trigo

Recitant poesia gallega amb Julia Otero.
A Santes Creus.
Al claustre de la Seu Vella de Lleida.
A Girona, al costat de l'Onyar. ©Antoni Martí

Biografia

Xulio Ricardo Trigo neix a Betanzos (A Coruña) el 25 de juliol de 1959. Fill del pintor "Campoy" i de Maria Glória Rodríguez, passa bona part de la seva infantesa viatjant per l'Estat Espanyol i per Portugal. Les cròniques familiars diuen que als tres anys llegia amb facilitat els populars tebeos i que aviat es va interessar per escriure petites històries. L'ambient d'aquests primers anys a casa dels seus avis materns és de nostàlgia pels grans horitzons argentins perduts –la seva àvia hi havia viscut més d'una dècada i també altres membres de la família–, fet que influeix molt en l'interès posterior de l'autor pel país sud-americà, així com per la seva música i literatura.

El 1965 la família es trasllada a València, però els negocis del pare fan que bona part de l'any viatgi sense descans. Els primers llibres que recorda són d'autors com Jules Verne, Edgar Allan Poe o H. P. Lovecraft, però també, al voltant dels dotze anys, el descobriment de les literatures francesa, russa i anglesa, sobretot de Tolstoi, Txèkhov, les germanes Brönte, Dostoievski, Flaubert o Victor Hugo. Paral·lelament, les novel·les de quiosc, amb la novel·la negra com a gran protagonista, completen el gran desordre de lectures d'aquesta època.

Els primers escrits propis que recorda són intents d'imitar autors de l'imaginari fantàstic, sobretot Lovecraft, però aviat comença a interessar-se per la novel·la i n'enceta moltes que acaben incompletes i perdudes. També són d'aquesta època, a l'equador dels anys setanta, els primers poemes, molt influïts per autors gallecs com Celso Emilio Ferreiro o Álvaro Cunqueiro. L'any 1976, després de no haver trepitjat mai una escola durant la seva infantesa, s'examina de Graduat Escolar a València. Els professors el tracten com un cas únic, potser perdut: treu les millors notes als exàmens del País Valencià en aquell curs a les matèries de gramàtica, història i literatura, però són bastant lamentables en física i matemàtiques. Tot i això, passa l'examen i comença els seus estudis de batxillerat; nocturns a partir del segon any, cosa que li permet assistir d'oient a assignatures de les facultats de Filosofia i d'Història. Aquesta matèria, sobretot la història medieval, és la que centra els seus interessos fins als divuit anys. Llegeix sobre el tema i pensa que s'hi dedicarà, però en acabar el batxillerat decideix estudiar Filologia Catalana.

Abans d'entrar a la facultat, mentre continua fent provatures en diversos gèneres, descobreix altres lectures, com ara els autors del boom hispanoamericà, que ocuparan bona part del seu món literari durant molts anys: Onetti, el primer Vargas Llosa, Cortázar, Borges, Donoso, Sábato i, molt especialment, el pare de la literatura argentina moderna, Macedonio Fernández. En aquests anys (1977-1984) intenta anar més lluny en narrativa breu i en poesia. La lectura dels poetes catalans, Espriu, Ferrater, Riba, l'ajuda a entendre el rigor necessari al gènere i publica un primer llibre, Als plecs de l'hivern, el 1987, després de guanyar el premi Benvingut Oliver. Durant aquests anys fa amistat amb el poeta valencià Ramon Guillem, amb qui emprèn diverses aventures literàries, com la publicació d'una revista de literatura, La pipa de Kiff (1985) o les tertúlies al cafè Massanassa del poble del mateix nom, on organitzen el Col·lectiu Pombo, i per on passen a llegir els seus poemes un bon nombre de poetes de l'època.

Les seves primeres publicacions, però, les fa a la premsa. Crítica de cinema i teatre, de llibres, i intents de petits estudis sobre literatura hispanoamericana. El 1987 comença a treballar en les pàgines de cultura de la revista El Temps, de les quals acabarà sent redactor en cap. Escriu entrevistes i crítica de llibres en mitjans com La Vanguardia, El Periódico de Catalunya –on es fa càrrec dels llibres hispanoamericans–, Avui –durant més de vint anys–, i en d'altres diaris i revistes, com per exemple El Sol, Levante, Las Provincias, Leer o El Mundo.

Durant la dècada que va de l'any 1985 al 1995 publica sobretot llibres de poesia, amb els quals guanya premis com el Salvador Espriu, l'Ausiàs March o el Miquel de Palol. El 1995, però, veu la llum la seva primera novel·la, a l'editorial Planeta, La desaparició d'Evelyn, una història que obre el cicle narratiu de Ligácia, la seva Galícia particular en la distància. Altres novel·les d'aquest cicle són Fado (1998) o Després de l'oblit (2005). Els seus interessos narratius l'impulsen també a escriure novel·les juvenils, la primera dedicada al seu autor juvenil de capçalera, H. P. Lovecraft: El misteri del barri Gòtic (1987), i l'última en homenatge a la figura de la poeta argentina Alejandra Pizarnik, La passió d'Alexandra (2008).

Entre els anys 1991 i 1993 treballa a les pàgines de cultura del Diari de Barcelona i, després d'aquesta experiència, decideix dedicar-se a escriure ficcions, tasca que complementa amb petits treballs a la premsa –crítica, opinió, assaig– en diversos mitjans. El 1996 reuneix les seves idees sobre literatura al dietari L'extensió del temps, guardonat amb el premi Enric Valor. També durant aquesta època enceta la seva trajectòria com a traductor d'autors galaicoportuguesos, fent versions de Xosé María Álvarez Cáccamo, Cesáreo Sánchez, Yolanda Castaño, Ana Hatherly, José Cardoso Pires, Eugénio de Andrade o Mario Cesariny, entre d'altres. Algunes d'aquestes traduccions les fa amb la col·laboració de Júlia Cortès Ortega, i tots dos guanyen el 1995 el premi Cavall Verd de traducció poètica per Foc Blanc, de Xosé María Álvarez Cáccamo. Durant vuit anys és vocal de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Des de l'any 2004 dirigeix la col·lecció de narrativa "Escriptures", dins de Perifèric Edicions, un projecte que ha publicat llibres singulars d'autors com Feliu Formosa, Gerard Vergés o Jordi Pàmias, entre molts altres. L'any 2005 publica a l'editorial Proa la novel·la que a hores d'ara tanca el cicle de Ligácia, Després de l'oblit, així com el llibre de poemes La veritat cansa, que rep el premi Alfons el Magnànim, i engega el bloc El violinista celest, que és des d'aleshores el seu dietari personal sobre temes de literatura i art. El mateix any trasllada la seva residència a Tarragona, on és sotsdirector de l'Escola de Lletres d'aquesta ciutat.