—Bon dia, Sió. No em puc aturar, només venc per demanar-te si has rebut invitació pel ball de ca la tia Felipe.

—Sí, ara mateix.

—I com penses anar-hi?

—No ho he pensat encara.

—Encara no? Quin fetge tens! Jo ja he pensat deu o dotze vestits. M’agradaria anar d’índia, o d’egípcia o de Sultana, però sé que no m’ho comportaran, i si hi he d’anar vestida així com voldran a ca nostra no faig comptes anar-hi. Jo no vaig néixer per anar així com totes a una festa com aquesta. Has de pensar que estarà brillantíssima, jo sé que han enviat invitacions a tothom visible, i com el dia abans arriba l’esquadra espanyola pots pensar que hi seran tots els marinos. Na Maria Ignàsia Morlà es fa un vestit de papallona meravellós. 

—De papallona? Vaja una ocurrència. I el se fa ella?

—Ca, dona! No té tantes manyes. Li fa aquesta francesa que ha arribat de París. I a na Teresa Termes n’hi fa un de flor de passió, i a Xima n’hi fa un d’oronella.

—I com així ja estaven tan preparades? No no he sabut res fins ara.

—Com que tu no ves a les sessions des Ropero… Allà se sap tot. Fa quatre o cinc dies que na Teresa Terme quan va arribar va dur la notícia, ho sabia d'en Miquel de ca l’oncle. Ells aniran vestits d’animals i duran una caseta feta de lona amb rodes que figuraran l’Arca de Noé. En Miquel crec que digué que ha d’anar vestit de moix i en Relet Despí, anirà de rata.

—Quina ocurrència!

—Figura’t. Sé cert que faran de les seves fent que s’encalçen… Saps què faran? No deixar ballar ni rigodons ni lanceros, passaran pel mig fent el bojot. 

—No crec que a ca la tia Felipe els comportin fer res que no estigui en regla.

—Ah, fieta! No siguis tan beneita. En Miquel no deixa res per verd. Ja saps que na Onisa Moix li va donar carabasses perquè sap que ell segueix anant a ca na Jeroni Serramunt que no és més que un amic d’en Francisco…

—Oh ara veig perquè es vesteix de moix! Si jo fos na Onisa no aniria al ball, i si hi anés em vestiria de ca.

—Ja, ja, ja. Per afuar-se a ell.

Na Maria Antònia s’aixecà i de cua d’ull mirà els sobres que estaven damunt la consola, es va fixar en el petit blau i prenguent-lo digué en to de despreci.

—Encara t’ocupes de beatures? Si segueixes així no trobaràs cap enamorat, fieta als homes no els agraden les beates.

—Segons a quins. Mira en Lluís de ca l’oncle Jaume, no passa dia que no combregui i és capaç d’oir tres mises…

—Vaja quin un! És beneit, no sé com a ca seva li comporten que faci això. Que no saps què va dir? Que si se pensàs que al ball volguessin ballar valsos, mesurques i polques faria posar taules llargues a dins els salons.

—A mi m’és igual. No pens ballar aferrat.

—¡Monja! ¡monja! ¡monja!

—No cridis. La Senyoravi i la tia Bàrbara estan a dins el quarto floretjat i si te senten…

—Que me sentin. ¿Què et penses que som com tu que tens por? No fieta, a mi no m’asusten els contes de velles. Bono pensa bé el vestit que t’has de fer, que sigui una cosa original.

—¡Ah! Ja no me’n recordava. Na Clotilda Desclaus, la filla del Delegat anirà vestida d’aranya. Una ocurrència d’en Juan Morlà! Adéu, demà vendré.

—Na Sió no contestà, li va parèixer una cosa tan estrambòtica que no volgué donar el seu parer. Na Maria Antònia li donà la galta sense besar-la, i na Sió també li oferí la seva.

—Deixa el rosari i els llibres. ¿Si no t’agraden les beatures per què passeges això?

—Me serveix per sortir cada dia al dematí.

Prengué el rosari i el llibre i sortí per la porta de la galeria. Na Sió quedà tota sola i prenguent el sobret blau tregué la carta de la Madre Lostán i en tornà llegir alguns paràgrafs. ¡Quina diferència del que li deia na Maria Antònia! Li pareixia mentida que parlés així, i ella tenia mare, no era com ella que quasi no recordava la seva. Mirà el retrat a l’oli que estava damunt el sofà, una cara dolça d’una bellesa poc vista, uns ulls grossos verds, una boca petita, i li va parèixer que el retrar li somreia i que volia parlar-li, sentí una mescla de confiança i de temor i sortí per la galeria.

(Del Llunyedà, novel·la inèdita).