Autors i Autores

Eugeni Xammar
1888-1973

Comentaris d'obra

Per Xammar aquells anys republicans, per més que hi vegi una ombra negra des del començament, tornen a ser temps d'alegria. Les seves estades a Catalunya sovintegen, després de tant temps d'allunyament. [...] Ja no és aquella Barcelona del 1917, d'espies, estraperlistes, music-halls i el "lascivo Camats" de La Publicidad. L'eufòria inicial de la proclamació de la República deixa pas, per un costat, al cofoisme, pecat mortal per Xammar. D'altra banda, molts dels seus amics han deixat el diari, com ell va fer ja tants anys. Però, contràriament al seu cas (està escrivint a Ahora i a diaris sud-americans), han travessat la ratlla de la política. I manen. Alguns, manen molt. En la loteria de càrrecs republicans, en canvi, Xammar guanya només el desè premi: una Delegació del Ministeri d'Economia a la Fira de Leipzig, i això perquè Olwer és al capdavant d'aquesta cartera i dos dels seus íntims, Reventós i Ferran Cuito, directors generals. No va voler jugar un paper més important o no va poder? Ametlla i Esplà seran governadors civils; Madariaga, ambaixador i ministre; Carner, progressa adequadament en la seva carrera diplomàtica; Rovira i Virgili, diputat; Nicolau d'Olwer i Marcel·lí Domingo, ministres; Faustí Ballvé, diputat; etcètera.

Per què no deuria haver triomfat, políticament, Xammar? L'any 1933, Domènec de Bellmunt publica el llibre Figures de Catalunya. Al costat de Companys, Tarradellas, Cambó, Gaziel, Pujols i Nicolau d'Olwer, hi apareix Xammar. És, doncs, un personatge de categoria i de primera línia mediàtica. Què va passar?

No coneixem la resposta i tot són hipòtesis encara. Però si tornem als tres eixos dels quals Xammar mai no se separa: independència de criteri, catalanisme i exigència, no sembla desventurat sostenir que la militància política i la submissió a les directrius d'un partit no encaixaven en el seu tarannà. Entre la vida i la política, tria el periodisme. També podem imaginar-nos que, pel costat del partit que fos, qualsevol deuria veure amb terror el més petit moviment d'aquell indomable i incontrolable periodista a qui no es podia posar una mordassa. El matrimoni anava bé; probablement, Amanda preferia seguir uns anys més a Berlín, i, ara que la feina rutllava, augmentar els ingressos de les seves corresponsalies seria l'objectiu principal. Finalment, la delegació de la Fira, que incloïa viatges de reporting a Madrid, passant per Barcelona, no deixava de ser una plataforma perfecta per continuar vivint al ritme Xammar: menjars, viatges, amics.

No es pot deixar de banda que Berlín, on està vivint, és una de les capitals mundials de la literatura, de la premsa lliure, del pensament més avançat, on tota discussió és possible, encara. Al cap d'uns quants anys, aquesta ciutat viurà el naixement de la serp que hi estava covant l'ou.

(Quim Torra. Periodisme? Permetin! Barcelona: Símbol, 2008, p. 128-129)

* * *

Eugeni Xammar és una de les figures més fascinants i més desconegudes de la història de la cultura catalana del segle XX. Veritable llegenda del periodisme català, reconegut polemista literari, traductor de tres llengües diferents en organismes internacionals, diplomàtic esporàdic de la primera postguerra europea, activista polític sota les dictadures de Primo de Rivera i de Franco, és segur que cap d'aquests qualificatius no arribaria a esgotar les múltiples facetes de la personalitat d'un home d'acció, més que de pensament, que va optar sobretot per construir-se una vida, per viure el present despreocupant-se tant del passat com del futur, i d'un escriptor sense obra que no va arribar a sentir mai veritablement la necessitat de publicar llibres.

Xammar és, per dir-ho així, un perfecte home del seu temps, un testimoni privilegiat dels grans esdeveniments polítics de la història europea del segle XX, un catalanista radical que no podia entendre l'arrelament al país sense una sòlida perspectiva europea. Solitari i irreductible, independent i anticonvencional, dotat d'un esperit crític fora del corrent, exhibia sempre un temperament inconformista i irònic; no hi ha dubte que Xammar era un home que tenia moltes coses a dir sobre el món en què vivia i que, a més, sovint les sabia dir de manera divertida.

Encara que va saber mantenir al llarg de la seva vida un tarannà independent i una coherència insubornables, Xammar s'ha d'incloure dins d'una generació d'escriptors sorgits immediatament després de l'etapa que es coneix amb l'etiqueta reductora de Noucentisme. Aquests escriptors, molt preocupats per l'estat de la llengua i la literatura catalanes, van trobar en el periodisme, i sobretot en les corresponsalies a l'estranger, la plataforma ideal per combinar ofici i aprenentatge, anàlisi política i pràctica estilística, catalanisme i cosmopolitisme. Tant per raons biogràfiques com professionals, doncs, Xammar s'ha de situar al costat d'alguns grans escriptors i periodistes més joves que ell, com ara Joan Crexells, Josep M. de Sagarra o Josep Pla, que, per necessitats estretament lligades amb el periodisme o bé també per motius relacionats amb la primera diplomàcia europea, es van trobar repartits durant els anys vint i trenta entre França, Alemanya i Anglaterra i van acabar constituint la veta més important de la renovació de la prosa catalana contemporània.

(Carles Badia, Xavier Pla i Jordi Planas. Introducció a XAMMAR, Eugeni: "L'Ametlla del Vallès: naixença i creixença d'un poble d'estiueig", Lauro, núm. 19, 2000, p. 30-31)

* * *

Les cròniques de Xammar procuraven donar una visió de l'evolució política alemanya des d'una perspectiva profundament catalana però cosmopolita, dedicant una atenció ben especial des del seu inici a les negociacions del tractat de comerç entre Alemanya i l'Estat espanyol. Ben aviat, els articles de Xammar es van convertir en un exemple significatiu del periodisme més pur, a la manera anglosaxona, "un periodisme de dades, de fets, d'esdeveniments, d'anàlisis i de notícies". A les pàgines de La Veu, Xammar hi practicava una manera d'escriure que reflectia a la perfecció la crisi de la versemblança motivada pel final de la Primera Guerra Mundial. La passió documentalista de l'època, la demanda de veritat dels lectors, feien aparèixer en la premsa europea una escriptura que va trasbalsar definitivament les divisions entre gèneres lieraris. El reportatge com el que practicava Xammar solia ser escrit en primera persona, comprometent per tant el narrador, que ho presentava tot com a real o com a viscut. El gust pels fets, i menys per les idees, va permetre l'aparició d'una prosa periodística que, com la de Xammar, reposava sempre en la claredat d'exposició i en la capacitat analítica de l'autor. Era un estil que obeïa més a l'art de l'el·lipsi que no pas al de la metàfora, que captava la realitat més aviat a través de la intel·ligència que no pas de la sensibilitat, i que preferia oferir l'esdeveniment en estat brut abans que interpretar-lo subjectivament.

Des d'aquesta perspectiva d'anàlisi, Pla, que va arribar a principis del mes d'agost de 1923 a Berlín com a corresponsal mòbil de La Publicitat, exercia un tipus de periodisme molt allunyat del de Xammar. Si el periodisme de Xammar es fonamentava, tal com ell mateix ho reconeixia, en els substantius, en l'aparença objectiva de les coses aportades per la realitat, l'escriptura de Pla, en canvi, més interpretativa, més lírica a estones (supeditada des del principi als seus projectes editorials), feia de l'adjectiu l'element capital de la seva pràctica estilística i el convertia en l'indici més profund de la interpretació imaginativa que l'escriptor feia del món real. Si Xammar era, sobretot, un analític, Pla, en canvi, era essencialment un sintètic.

(Xavier Pla. Pròleg a XAMMAR, Eugeni: Cartes a Josep Pla. Barcelona: Quaderns Crema, 2000, p. 20-21)

* * *

Una de les grans forces que tingué Xammar fou la seva capacitat lingüística. Que conegué el català i el castellà cau de les mans. Però més endavant dominà perfectament el francès, l'anglès i l'alemany. Els últims anys de la seva vida - i potser per influència meva, de l'ambaixador de Mussolini a Berlín, Attolico, que fou un gran amic meu, i dels periodistes italians que vaig conèixer a Berlín- tingué una gran curiositat per aprendre l'italià, que arribà a saber molt bé. Cap aquells anys féu molts viatges a Roma, encantat com estava amb l'amistat que tenia amb el comte Morelli, que fou redactor a Berlín de La Stampa de Torí.

No té dubte: Xammar fou un gran fenomen lingüístic. En totes les grans institucions internacionals de què formà part com a buròcrata fou considerat un traductor gairebé infal·lible. Magnific. Ara: de tot això, jo no en sé res, perquè no hi era. El que voldria dir només és que Xammar, que en català i castellà escriví cartes, gasetilles i telegrames magnífics, com correspon a un periodista, no sabé mai fer un article. Els que escriví foren objecte de moltes estones de treball, rebuscats i magríssims. Ell deia que sabia els substantius i que no sabia els adjectius. Quan escrivírem a Berlín tres articles sobre la crítica literària d'aquell moment, articles que foren ignominiosament tractats per la censura interna i externa, Xammar quedà satisfet. Molt més tard, els volgué publicar. Quan es publicaran? Vagin a saber!

La capacitat lingüística de Xammar impressionà totes les persones que el conegueren. Fou realment important. El Banc Mundial de Washington el tingué com un dels traductors més acurats, i, ara que hem citat aquesta població, direm que els E.U.A., que conegué després de la darrera guerra, el fascinaren, l'entusiasmaren. Sempre la influència anglesa. Jo tinc la impressió que, si hi hagués anat de jove, s'hi hauria quedat per sempre. Xammar era un home per als Estats Units, els seus defectes i les seves meravelles.

(Josep Pla. Notes del capvesprol. Barcelona: Destino, 1979, p. 126-127)