Josep Dalmau i Olivé neix el 20 d’octubre de 1926 a Sant Llorenç Savall. Els seus pares, Francesc i Coloma, són pagesos adinerats que conserven la casa pairal de Can Bonhome. Estudia primària al seu poble i aviat despunta la seva personalitat d’aventurer i es manifesta el seu lideratge natural entre els amics i companys. Molt creient, decideix fer estudis eclesiàstics al Seminari de la Conreria primer i, més tard, a la Universitat Pontifícia de Salamanca on, al segon curs, és expulsat per encapçalar una queixa pel funcionament del centre. Després d’un temps curt de desorientació, finalment fa estudis superiors de teologia a la Universitat Pontifícia de Comillas. La seva actitud rebel també arriba a la confecció de la seva tesi doctoral sobre un dels llibres prohibits per l’Església.

És ordenat sacerdot el 1952 en el seu poble natal i passa a exercir de capellà a Sant Pere Molanta i l’Arboçar a l’Alt Penedès. L’any següent fa de vicari a la parròquia de Gràcia de Sabadell on organitza , amb altres capellans, les colònies d’estiu i altres activitats del barri com les cantades de caramelles. Posteriorment és destinat a Vilanova i la Geltrú on entra en contacte amb membres de l’oposició al règim franquista. Comença a col·laborar a la revista El Ciervo, dirigida pels germans Gomis. El 1958, per una estratègia d’allunyament del bisbat de Barcelona, és nomenat rector de Gallifa que no tarda a dependre directament del bisbat de Vic. En aquest poblet, en plena natura, intervé en l’educació dels infants i organitza les activitats juvenils.

En aquesta època connecta amb el Front Obrer de Catalunya i fa de professor d’ètica i obres socials a l’Escola d’Aprenents de la Maquinista Terrestre i Marítima de Barcelona, d’on és expulsat al cap de tres anys per motius polítics. El seu compromís social i polític el porten a denunciar l’empresonament de Jordi Pujol després dels fets del Palau de la Música. Per aquesta acció és jutjat pel TOP. El 1966 participa en la manifestació de capellans davant la Jefatura Superior de Policia de la Via Laietana de Barcelona on anaven a parar la majoria dels detinguts antifranquistes.

Interessat pel diàleg entre ideologies diferents, comença a escriure obres com Distensions cristiano-marxistes (1967). En l’àmbit eclesiàstic, i com a conseqüència de l’esperit d’obertura inicial del Concili Vaticà II, promou les comunitats cristianes de base que s’estenen arreu del territori. Crític amb la jerarquia escriu Agonia de l’autoritarisme catòlic (1968). El 1970 apareix la seva obra Contrapunts al “Camí” de l’Opus Dei, llibre que és segrestat immediatament després de ser publicat. Participa, amb Lluís M. Xirinacs, en la vaga de fam a Montserrat per exigir la derogació del Concordat entre Espanya i la Santa Seu. En el mateix monestir de Montserrat ja havia format part del grup d’intel·lectuals que s’hi van tancar com a protesta pel procés de Burgos.

La parròquia de Gallifa esdevé centre de trobades tant religioses com politicosocials. El llibre La fe, a debat (1970) és un recull dels debats que s’hi celebraren. Amb la voluntat d’acostar cristianisme i anarquisme s’afilia a la CNT. Mn Dalmau és un dels membres destacats del grup de no alineats en l’Assemblea de Catalunya que integrava partits i associacions. Anys més tard, el 1986 crea, amb altres persones, la Convenció per la Independència Nacional. Els llibres La batalla per l’autodeterminació dins la Unió Europea (1995) i Espanyols per força (2002) són fruit del seu interès en temes socials i nacionals. El 1996 obté la Creu de Sant Jordi.

Per tal d’adquirir més eines comunicatives estudia Ciències de la Informació a la UAB. La seva col·laboració a la premsa es manté tant en diaris (Avui, Tele/exprés, Correo Catalán... ) com en revistes (Cuadernos para el diálogo, Destino, Serra d’Or). El 1990 crea la revista local de Gallifa, La llista blava, i pocs anys abans emprèn la iniciativa de convertir l’antic castell del poble en un Santuari Ecològic, una vegada restaurada l’ermita. Cada primer diumenge de juny s’hi celebra un aplec per commemorar el Dia Mundial del Medi Ambient.

Als darrers anys de la seva vida assisteix a diversos actes en defensa de la independència de Catalunya i redacta les seves memòries que apareixen en dos volums. Mor el 5 de setembre de 2018 a Gallifa.