Malgrat tot, el Concili no va passar en va. Abans havies de demanar permís per parlar amb el bisbe; i el tràmit es feia amb un respecte temorós, amb una por reverencial. Ara, la comunicació està burocràticament reglamentada. Però el canvi ha acabat refermant el de sempre. Es diu sovint, entre els sociòlegs que : “Cal canviar per poder mantenir el mateix poder”.

Després de la mort de Joan XXIII, la continuació del Concili amb Pau VI les coses van començar a canviar d’arrel. Les paraules i conceptes religiosos aparentment semblaven la continuació del “mateix” Concili. Però era un simple miratge. A sota d’aquesta vestimenta, s’hi va colar de contraban; l’antiga Cúria.

El Concili es va acabar més aviat del que hauria durat seguint el ritme de la primera part de Joan XXIII. I per això quedaren oberts molts camins sense transitar, com el canvi d’estructura d’una església amb poder absolut de comandament a una església més democràtica. Així, en el primer Sínode de Bisbes, presidit pel Papa, els bisbes van quedar marginats, i en comptes de mantenir el poder de ser els continuadors del Concili en els seus debats amb conclusions vinculants que continuessin amb l’esperit de l’aggiornamento del Concili, el diàleg i les conclusions dins el Sínode van passar a tenir només la categoria de Consells papals.

Després del Concili, més enllà d’uns retocs de poca substància que foren benvinguts, com ara el nomenament de “bisbes auxiliars” a Espanya, on Franco es va negar a prescindir del privilegi que li atorgava el Concordat, es van començar a manifestar grans insatisfaccions i angoixes entre els laics i els sacerdots més atents. Així mateix, uns quants bisbes van ser destituïts per massa independents –a Holanda i a Alemanya–, enmig d’un remolí d’escàndols i d’abandonament de la fe de molts laics. El Nou Catecisme holandès, que s’havia escampat amb milions d’exemplars i que fou àmpliament traduït, va ser prohibit pel nou Sant Ofici, anomenat ara “Congregació per a la Doctrina de la Fe”.

(Josep Dalmau: Segones memòries. Una lluita per sobreviure amb dignitat. Barcelona: Icaria, 2014, p.130-131).

* * *
 

D’un quant temps ençà, es deia que el corrent independentista estava creixent en les noves generacions, i que aquest alè s’encomanava als més grans, com a resultat de la migradesa de possibilitats que ens ofereix l’Estatut d’autonomia. Just per moure’s sobre el buit o al marge de la realitat, la Convenció per la Independència Nacional –un grup d’opinió nacionalista català– va voler saber fins a quin punt la nostra hipòtesi de treball –la independència de Catalunya– tenia avaladors dins la societat catalana, i l’enquesta d’opinió se’ns presentà com l’eina més adient.

Els resultats foren sorprenents i tingueren la virtut de desbaratar alguns dels clixés rutinaris que ens feien anar amb pinyó fix en el discurs sociopolític. Els resultats de l’enquesta posaven en evidència que mentre les altes esferes del poder polític de la Generalitat mantenen l’ambigüitat del projecte final amb expressions com “més autonomia”, “més traspassos”, “més poder polític”, “més autogovern”, etc., dins l’òrbita de l’Estat espanyol, o l’oposició del PSC-PSOE, per imperatius de realisme o com a passatemps, ens proposa una desviació anomenada federalisme, en l’inconscient col·lectiu del poble català s’està gestant un sentiment amorf, un “contingut emocional que espera una paraula autoritzada que li faci de continent i li doni forma”. Resulta que el 44,6% de la nostra població –incloent-hi els antics immigrants- votaria a favor de la independència de Catalunya en un referèndum democràtic. Sols un 26% hi votaria en contra! No està tan dispers ni va tan desencaminat el nostre poble, ell tot sol! A les palpentes, va trobant el camí de sortida! Heus aqui una primera sorpresa.

El panorama real que ens ha revelat l’enquesta de la Convenció és que aquell 44,6% de votants potencials a favor de la independència nacional està disseminat en una quantia més o menys gran en tots els partits catalans. Per exemple, el 30% dels votants del PSC-PSOE dirien sí a la indepenència. També el 56% d’IC, el 66% de CiU i el 88% d’ERC. És a dir, no hi ha un partit que es pugui aixecar com a representant exclusiu de la independència, perquè en tots hi ha votants potencials a favor de la plena sobirania nacional.”

(Josep Dalmau: Espanyols per força. Barcelona: Proa, 2002, p. 184-185).

* * *
 

El culte dels misteris pagans va néixer en temps de Crist a Roma i es centrava sobretot en els antics ritus de la vegetació davant els misteris de la mort i la renaixença anual de la naturalesa. Hi havia gent iniciada que entenia –i hem de creure que vivia– aquests misteris de la naturalesa en unes festes populars on assistia tothom, però de les quals sols uns “iniciats” collien tot el significat.

En els primers temps del cristianisme, hi hagué algun intent de fer extensiu els ritus del culte dels misteris a alguns sagraments com el de l’eucaristia. Però els apologistes ho rebutjaren, “veniu a casa nostra! És aquí on es troben els veritables misteris!”. Però més tard, cap a l’any 500 les expressions del Pseudo-Dionís estan ja plenes de terminologia dels misteris.

Sembla a molts que l’anomenada “disciplina de l’arcà” està empeltada del culte dels misteris. Els nous batejats eren anomenats “iniciats” i els seus mestres “mistagogs”, termes certament pagans. La disciplina de l’arcà exigia que certes fórmules i certs actes culturals, com el símbol de la fe o les paraules de la consagració, etc. , fossin guardades secretes davant els no batejats. Aquestes fórmules, per aquesta raó, no podien ser escrites, sinó transmeses sols oralment.

Que el sacerdot tingués manat fins ara de pronunciar en veu baixa les paraules de la consagració i d’altres, podia molt ben arrencar d’aquí, per fer-ho, encara, tot més misteriós i impenetrable a la massa dels fidels. Convenia que seguissin com a ramat, més que no pas com a persones. El govern a través de l’estil representatiu i del gran cerimonial, suposa portar la gent d’alguna manera – àdhuc de bona fe- enganyada.

(Josep Dalmau: L’església subterrània o la missa secularitzada. Barcelona: Lavínia, 1969, p. 161).