—L'Opus és una estructura classista?
—Ho és. Ells diuen que no, perquè tenen alguns col·legis en barriades pobres. Però és el mateix que passa amb l'Església, que diu que és universal. Ho és, teòricament, però no en la pràctica. L'Opus té cura dels seus membres i aquesta transmissió de sensació de seguretat és molt important per al seu èxit. També triomfa perquè la gent és molt senzilla, i agraeix missatges senzills com a dogmes.

—Per què l'Obra es concentra tan essencialment en les elits? No necessita "classe de tropa"?
—Els interessen certs aspectes de la gent. La bona presència és clau per fer propaganda. Un geperut sense un clau no donarà tan bona impressió com un noi de bona família, vaja.

—Doncs Escrivà de Balaguer no era precisament un adonis...
—Ah, però ell era ell.

—Un pobre pot entrar a l'Opus Dei?
—Sí, sí que hi pot entrar. L'han d'acceptar, i el pobre ha d'acceptar una estructura que no està pensada per a ell. Però si hi encaixes, encaixes.

—I les dones? Camí les ignora completament.
—Jo diria que les dones de l'Opus són molt més obsessives, creients i seguidor es de la figura d'Escrivà de Balaguer que no pas els homes.

—Com es decideix què és i què no és miracle per fer sant un beat?
—En temps de Moisès, els miracles apareixien com un fet comú, espectacular. Ara, els miracles són guariments. I considerar un guariment com un miracle, com en el cas d'Escrivà, és molt relatiu. Crec que els miracles no existeixen, perquè el miracle va contra l'obra de Déu, que és l'evolució natural que s'imposa a tot. Entès així, el miracle és un concepte contrari a la llei de Déu.

(Joan Oleaque: Entrevista a Josep Dalmau. El Temps, 7 de setembre de 2018).

* * *

No grita ni gesticula, mossèn don Josep Dalmau: habla en voz baja, rápida, a frases cortas que suelta de un tirón. Frases seguras, largamente rumiadas en su mente, definidas y precisadas con tanta lentitud como certeza, precisión y sencillez. Las dice mirando fijamente, con sus ojos vivaces y pequeños, cuyo blanco destaca con una nitidez sorprendente, de raíz negroide. La mirada de capellán Dalmau recuerda la de estos felinos que abundan en los bosques inmediatos y de los cuales guarda él unos cuantos ejemplares disecados: la jineta, el zorro, la comadreja[...].

—Sí, vivmos unos momentos en que los mitificadores adquieren peso y volumen. Prestan más atención a los temores y a as conveniencias que a la fe. Y el hombre de fe es un hombre libre antes que cualquier otra cosa, libre también de las estructuras de "seguridad" que quieren aprisionarlo. El hombre de fe cree en aquello que no es visible. Aparentemente, cree en imposibles: en la paz, a pesar de las guerras que jamás han cesado; en la libertad, aunque nunca ha existido por completo[...].
Personalmente intento ser uun hombre de fe: mis creencias no sólo no me molestan, para tener que esconderlas o paliarlas, sino que me esfuerzo en que toda mi vida se halle motivada por la fe. Por la fe oportunamente e inoportunamente.

(Baltasar Porcel: “Josep Dalmau, hombre de fe”. Destino, núm. 1.566, 12 d’agost de 1967, p. 30-31).