Periodisme de veritat

Sebastià, Jordi
Quaderns Divulgatius, 33: Premis de la Crítica de l'AELC 2007 setembre del 2007
 

No són bons temps per al periodisme. El control que exerceixen els mitjans de comunicació sobre els redactors i les misèrrimes condicions de treball que els imposen deixen molt poc espai per al treball ben fet. La majoria dels periodistes d'una redacció no disposen ni de temps ni d'independència per contrastar les informacions rebudes i, a més, pel salari que cobren tampoc no es troben gaire entusiasmats en la feina. És lògic, per tant, que el ciutadà estiga desencantat amb els mass media i que preferesca gastar-se els seus diners en altres coses que no en «informació»; si li arriba debades, per la tele, per la ràdio, o en un diari gratuït, vinga, però pagar?

Enmig de la crisi de la premsa, de qualitat i de lectors, cada vegada més periodistes han optat per dedicar-se al periodisme al marge dels mitjans, és a dir, a treballar fora de l'estructura rígida i poc estimulant d'una redacció. L'elecció té avantatges evidents: llibertat i temps, i inconvenients encara més obvis: inseguretat i precarietat. No obstant això, el producte d'aquests treballs sol destacar per la seua energia i professionalitat per damunt del mediocre panorama de cada dia. Com que no hi ha tampoc obligació d'atendre's a unes dimensions limitades, el reportatge es pot convertir en un llibre, exhaustiu i ben redactat. Noms com el de Joan M. Oleaque amb el seu magnífic Des de la tenebra o Raúl R. Ribembauer amb el també excel·lent El silenci de Georg són bons exemples d'aquesta tendència al País Valencià. Ara se'ls suma el d'un professional ben conegut, Francesc Bayarri.

La idea central del llibre Cita a Sarajevo és ben senzilla: trobar la persona que va ser acusada –l'única– d'assassinar el general croata Luburic a Carcaixent l'any 1969. Luburic, que va formar part de l'exèrcit de la Croàcia aliada dels nazis, havia dirigit camps de concentració al seu país durant la Segona Guerra Mundial i es trobava a la localitat de la Ribera protegit pel règim franquista. El seu col·laborador més pròxim, Ilija Stanic, va ser acusat del crim. Segons la premsa de l'època, que no feia més que reflectir sense esquerdes la versió oficial, Stanic era un «espia enviat per la Iugoslàvia comunista de Tito». Després d'algun temps, la notícia va caure oblidada i durant aquests anys només reapareixia esporàdicament quan alguna colla de nostàlgics camarades de Luburic visitava la seua sumptuosa tomba en el cementeri de Carcaixent.

Bayarri, doncs, intentarà –i aconseguirà– trobar Stanic per esbrinar tot el possible sobre el cas, un cas que ara, després de la terrible guerra dels Balcans, cobrava nous sentits. Cita a Sarajevo es planteja com un relat àgil i ben escrit en primera persona en què el narrador ens convida a seguir-lo, no sols en el seu periple per l'actual capital de Bòsnia, sinó també per les seues indagacions intel·lectuals sobre el complex trencaclosques dels Balcans, aquella zona d'Europa tan inestable, escenari recent d'una guerra cruel acabada en un precari equilibri.

A Sarajevo, el periodista trobarà fàcilment Stanic, entre altres coses perquè l'atzar li somriu i perquè tenia certes informacions prèvies que no sabem com ha aconseguit –i aquest és l'únic punt feble del llibre: voldríem saber-ho. Una vegada localitzat el personatge clau de la trama, començarà una delicada negociació per obtenir una llarga entrevista on aclaresca el que va passar a Carcaixent fa més de 30 anys. La versió de l'acusat és totalment diferent de l'oficial i suscita en Bayari uns dubtes que no amaga al lector, ans al contrari: el narrador conclou el llibre sense una certesa concloent. Decepció? Tot el contrari. La realitat és molt més complexa del que els mitjans de propaganda ens volen fer veure. L'excel·lent reportatge de Francesc Bayarri no sols redescobreix un assumpte tèrbol oblidat i ens transporta a una Europa convulsa i propera que molts voldrien amagar, també ens mostra que el periodisme ben fet no es dedica a tancar portes, sinó que més aviat prefereix obrir-les.

(Article publicat a Caràcters, núm. 39, abril 2007)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.