Carlos Paulo Martínez Pereiro (cat)

Nans o gegants a les espatlles de gegants? De l'(anti)tradició literària

Atès que els meus admirats companys de taula, Teresa Moure i Anselmo López Carreira, n'han dissertat, fins on jo arribo, de manera més concreta; i tenint la certesa que intervindran amb gran distància de l'obsessionant pret-à-penser, quan se'm va convidar a participar en aquest fòrum de reflexió que des de fa molts anys és Galeusca, no vaig dubtar a abordar de nou, amb la mateixa distància esmentada i amb un to deliberadament personal i, a més a més, general, l'intempestiu i atraient tema de la tradició a l'espai fronterer i no autoritari dels modes de dir descriptiu, prescriptiu i programàtic, així com tampoc no vaig dubtar a prolongar de manera lateral aquest abordatge per al cas específic de la(les) tradició(ons) en el cas del sistema historicoliterari gallec. Si Totò afirmava «Io non desidero, io considero», a continuació jo dissertaré dubitatiu en la zona del clarobscur, entre desitjar la volenterosa intuïció obscura o en considerar racionalista la claredat il·luminadora.
En realitat, és just que, reconeixent l'origen remot i antiacadèmic de la intervenció que segueix, agraeixi a l'Asociación de Escritores en Lingua Galega que, amb la invitació i en representació seva, em permetés, ja fa alguns anys i en aquest mateix-altre fòrum, dissertar i debatre al respecte de l'(in)controvertit i apassionant tema de la (im)prescindibilitat de la tradició, a l'àmbit literari i al context de l'anorreadora globalització. Context, així mateix, que ve omplint cadascú dels recurrents espais i dels successius temps culturals (i no només això) des del contorbat final del segle passat, en què vam parlar del que ara i aquí reprenem i que no he desmentit, ni oficial ni oficiosament, per haver de canviar la meva postura al respecte d'allò que pensàvem aleshores(1).
El «malnom» a «glossar» que d'aquella se'm va donar –Tradició (im)prescindible?– tancava, sota el format d'una condicionada pregunta, un primer terme substantiu singular de paradoxal valor plural –Tradicions– i un segon terme adjectival en contradictòria i doble amalgama expressiva –Prescindibles o Imprescindibles?
És així que, serà honest per la meva part d'anunciar des d'ara mateix que, en la visió de qui això escriu, esdevé obvi que la pregunta abans proposada seria retòrica si només qüestionés el caràcter imprescindible de la tradició a les nostres escriptures contemporànies –basques, catalanes i gallegues– i en el context apressat de la globalització uniformitzadora; això és, serà de rigor que, grosso modo, digui ja en aquest preàmbul que en aquests àmbits nostres (i no únicament en ells) no tenim cap dubte sobre el caràcter imprescindible de la tradició. També espero que una postura d'inici com aquesta no suposi que em lapidin, com li va passar a aquell deixeble de Pitàgores –autèntic «trànsfuga filosòfic»– que un dia va sortir al carrer anunciant la fi de l'harmonia universal i va ser lapidat per les multituds. Tractaré, doncs, d'argüir i argumentar, actuant bàsicament per la via asistemàtica de l'exemple inicial i de referència.
I parlo de lapidació perquè, a pesar d'allò dit, el fet de contemplar-se en l'interrogant de desenvolupar una dicotomia per a la possible resposta dissenya mitjançant els nostres ulls la no unanimitat i la aretoricitat de la interrogació. Més encara, quan el vocable «tradició» –trobem que degut a un cert do premonitori de la paraula– és estimat avui de manera un tant pejorativa en no poques ocasions, dirigint per tant la solució cap al territori de la seva desitjable prescindibilitat en la mesura del possible. És per això que, potser, si adoptem del camp dels estudis semiòtics de la literatura els termes de «memòria literària» per a substituir amb ells els més habituals i esquius de «tradició literària», es podria mitigar al màxim l'índole pejorativa que acompanya aquesta última denominació.
Un lleu i ràpid recorregut mental per la història de les diferents literatures n'és prou per a mostrar-nos com, pel que fa a la memòria literària, ara es privilegia en unes etapes el principi de la tradició, de la continuïtat, de l'establert, del classicisme i d'allò canònic, i adés es privilegiava el principi de l'antitradició, de la ruptura, de la novetat, de l'originalitat i de la contestació. És clar que, per abstracció, estem simplificant una realitat altament complexa i proteïforme, atès que, als dos supòsits contemplats, les diferències de grau i d'intensitat multipliquen ad infinitum les possibilitats combinatòries entre els dos extrems idealitzats: el del seguidisme d'obediència escolàstica i també el de la iconoclàstia de llibertària desobediència.
D'aquesta manera, avançant en la clarificació dels principis genèrics en allò que vaig dir respecte la seva aplicació al llarg de la història i sense cap intenció global de faire le point o d'aixecar amb rigor «l'estat de la qüestió»(2), sembla innegable que «el principi de la tradició literària» esdevé sempre, en la realitat pràctica, l'assumpció d'una «concreta i particular tradició literària» i que «el principi d'antitradició literària» suposa sempre, en la realitat pràctica, d'una banda l'atac a una «particular i concreta tradició literària» i, d'una altra, l'assumpció d'una altra, també concreta i particular, però per regla general a partir de la «tradició de l'antitradició». Així doncs, és evident que la tradició es multiplica en les seves possibilitats –com, d'altra banda, no podia deixar de ser– per estar sempre mediatitzada per un principi de selecció en la recerca de les afinitats electives en un sentit horitzontal o vertical, afirmatiu o negatiu.
Dit tot l'anterior em permetran que ho exemplifiqui al llarg d'aquesta exposició, bàsicament a partir de la literatura gallega –però també de la portuguesa i de la brasilera (i no només d'això)–, amb l'exposició de tres exemples ad hoc de literatures paradigmàtiques en situacions ben distintes, des d'un mateix sistema lingüístic, però amb els diversos condicionants socials, culturals, espacials i temporals dels diferents sistemes literaris en què s'insereixen.
Així, en el primer cas (el de la «concreta i particular tradició literària»), podem recordar com a exemple suficient el del «mandarí» de les arcàdies lusitanes, l'escriptor neoclàssic portuguès Correia Garção per a qui –com ha dit amb justícia Aguiar e Silva(3)– la tradició integrava el remot Horaci o el distant António Ferreira, a més dels pròxims Boileau i Racine, però excloïa el Camões de les redondilhas, de la medida velha medievalitzant i tradicional autòctona, o el barroc Jerónimo Baía, per no esmentar Gracián o Góngora.
En el segon cas (el de l'atac a una «concreta i particular tradició literària» i l'assumpció d'una altra particular en la «tradició de l'antitradició»), podem posar com a exemple significatiu el del surrealista Mário Cesariny que integra en la seva tradició la literatura de cordill, l'heterodoxa poesia eroticosatírica de «l'arcadi-(pre)romàntic» Bocage, un cert Almada Negreiros col·loquial i/o vulgar o el delirant Angelo de Lima, però exclou un cert Eça de Queirós realista, gairebé tot l'Orpheu (amb Fernando Pessoa al capdavant) i tota la Presença o, especialment, la totalitat del neorealisme.
I què dir d'un Luís de Camões i de la literatura marítima de les «descobertes» integrats en la tradició d'un Herman Melville o d'un Tomás Moro; d'una Rosalía de Castro que també assumeix Camões, però no Carolina Coronado; d'un Barcia Caballero, epígon rosalià, que aprecia i avala amb justícia Sá Carneiro, Fernando Pessoa i Almada Negreiros; d'un Cunqueiro que incorpora al seu món creatiu la literatura popular gallega, els mites (pre)hamletians o l'escriptura dantesca de la (Divina) Comedia, del «trecento» al «cinquecento» italians o la literatura feixista i esteticista (per italianitzant) de «l'escola de Roma»; d'un Rubem Fonseca o d'una Clarice Lispector que, respectivament, canibalitzen la novel·la negra nord-americana o els escrits bíblics, en la seva violenta escriptura de l'actual i contorbada societat carioca el primer, i en l'enllumenament de la interioritat femenina la segona; d'un Carles Riba jove bevent per amor a les fonts de les cantigues medievals galaicoportugueses; etc. Tots ells, és obvi, deixant de banda tantes altres possibles tradicions passades (tant remotes com pròximes) i contemporànies.
Encara més, l'(anti)tradició pot cercar els seus referents en l'àmbit del contemporani o del passat, operant, per a escriptors i lectors, com a «context vertical» o com «referent contextual horitzontal». D'aquesta manera, com a mostra, recordem que, a diferència dels futuristes –que buscaven la novetat i l'obra recent–, els dadaistes, els surrealistes o els antropòfags brasilers (amb una altra intencionalitat) perseguien tossudament i sistemàticament també el nou en l'obra del passat. Així un Apollinaire era capaç de defensar que «examinant el passat es trobaven els exemples» o un Tzara de declarar que estimava «una obra antiga per la seva novetat».
Ara bé, afirmem per tant, des d'ara mateix i amb rotunditat, que sense la tradició (o la memòria) la literatura (o el sistema literari) no funcionaria, que l'amnesia in litteris no existeix més que de manera parcial i/o selectiva i que l'escriptor «adànic» i l'escriptura «edènica» vénen mostrant-se històricament com fantasies voluntaristes. S'ha de considerar que, com ja hem dit, fins i tot «l'antitradició» acaba servint-se paradoxalment d'una altra «tradició», funcionant, així, sempre en relació amb la memòria de l'escriptura del passat i/o del present. S'ha de tenir en compte, també, que les operacions bàsiques d'escriptura i lectura que consoliden la dinàmica del literari, pressuposen un procés d'aprenentatge, el procés de «llegir»; vocable que pel seu origen, sense anar més lluny, ens remet a la idea de memòria.
És evident, d'una altra banda, que les diversificades constants i les variants transtemporals que, amb diversa i múltiple procedència, conflueixen al sistema literari, com, per exemple, els topoi o loci communes, considerats en un sentit extens, apareixen i reapareixen al llarg de l'escriptura literària dels diferents segles com obstinats elements d'índole tradicional, per molt que s'adaptin parcialment i parcel·larment a les exigències sociocontextuals i esteticohistòriques de cada època i/o corrent.
En aquest sentit, podrien servir com a mostres paradigmàtiques de constants menors a la tenacitat de les formes fixes com, per citar només un cas evident, al del sonet de tall petrarquista, o la (re)aparició per èpoques de la sextina (d'Arnaut Daniel a Bernardim Ribeiro, a Camões o a Joan Brossa i Marica Campo), la pervivència del simbolisme naturalista d'arrels tradicionals (de Pero Meogo, a Pondal, a Álvarez Blázquez, a Cunqueiro, a Eugénio de Andrade o a García Lorca), etc.
Podrien servir, d'altra banda, com exemples de supervivències temàtiques generals i majors –i només per acudir a creacions avançades a les primeries de l'escriptura occidental i, més concretament, en l'època de la baixa edat mitjana de tanta empremta en la nostra tradició literària– el recordatori de les narratives melusinianes de la dona composta (la peculiar i realista gallega «Dona Marinha» i la convencional i irrealista biscaïna «Dama de Pé de Cabra» de la genealogia medieval galaicoportuguesa, o l'adaptada «Nova Melusina» a la tesi antimatrimonial goethiana, o la «Sirena» nòrdica oteriana d'estil al·legoricopolític), l'esment de la insistent pervivència del trobadorisme-petrarquisme en la nostra concepció del pathos amorós, per damunt de qualsevol temps i tot l'espai, l'apropiació actualitzadora i renovadora que van suposar durant el passat segle els corrents poètics neotrobadorescos gallecs(4) (tot i que de vegades resultaren fossilitzants, encara que resultessin ben trobades, per exemple, en els casos d'Álvaro Cunqueiro o d'Uxío Novoneyra)(5), la referència a la història interminable de la «Matèria de Bretanya» (fins al poeta Ramón Cabanillas, els ficcionistes Álvaro Cunqueiro i Xosé Luís Méndez Ferrín o el dramaturg Manuel Lourenzo), etc.
Es podria encara parlar, d'una banda, del que podríem anomenar la immensa ombra de la «metatradició literària», de la qual podrien ser paradigma el mite de Camões en Almeida Garrett o José Saramago; el d'António José da Silva, «O Judeu», en Bernando Santareno; el de Gregório de Matos, «Boca do Inferno», en ¡Ana Miranda, o el de Rosalía de Castro en Otero Pedrayo i tants i tants poetes gallecs.
D'una altra banda, es podria fer esment també d'allò que es pot anomenar com a «intratradició literària» en l'interior del sistema lingüístic –que no literari– galaicoportuguès, del qual podria ser exemple una de les temptatives de renovació de la dramatúrgia gallega de les primeres dècades d'aquest segle basada en el teatre naturalista portuguès, o l'assumpció pel teatre angoleny d'Os vellos non deben de namorarse de Castelao, o la influència d'algun contista o corrent narratiu brasilers a Erros e Tánatos de Gonzalo Navaza o la importància de les verdeamarelas, avantguarda antropofàgica paulista i narrativa del nord-est –alia- da a la tradicional «oradura» africana– en el moviment de la Claridade capverdiana i, en general, en la construcció de la narrativa (escrita en portuguès o en llengües africanes com la ronga del «popular» Babakosa) també a Cap Verd, Angola i Moçambic.
Però bé, deixem la caòtica exemplificació de la tradició proteïforme(6) i, servint-nos del sentit comú, parlem de la tradició amb els paràmetres convencionals d'allò propi i d'allò aliè.
Se m'ha de permetre, en aquest sentit, un breu parèntesi per a convocar el fenomen de l'avantguardisme antropofàgic brasiler de la dècada del 1920, per constituir una pedra de toc modular en el context discursiu en què ens movem. Els seus integrants, aquells genials antropòfags, per mitjà del canibalisme i de la devoradora verdeamarela (abrasileiradora) de tot allò que consideraven «pasadista» (deglutint-lo i injuriant-lo), «avantguardista» (ordenant-lo), «indigenista» (privilegiant-lo) i «tradicional» (renovant-lo), volgueren –i en gran mesura pogueren–aconseguir la síntesi teòrica i la pràctica literària d'allò propi i d'allò aliè, d'allò local i d'allò cosmopolita, de la tradició i de l'antitradició, aixecant copèrnicament la perifèria (brasilera) a centre i el centre metropolità (portuguès i europeu) a perifèria marginal, és ben cert que restant en el camp de les elits i del delicat stablishment cultural del Brasil. Tot aquest procés estava orientat –com ha defensat Basilio Losada (1999: 901) no només en el cas que ara ens ocupa– per a «la recerca d'unes tradicions imaginàries o reals que s'assentaven en un tel·lurisme regenerador. Eren les avantguardes dels pobres, que no tenien una tradició immediatament anterior a infamar, i optaven per crear la seva pròpia tradició».
De la mateixa manera que aquests avantguardistes antropò- fags brasilers feien servir l'emblema aforístic, enunciat per Japy- Mirim (¿Oswald d'Andrade?) el 1929, «Déu és un fenomen local. Varia segons el clima. Déu és un esperit municipal», o propugnaven un any abans –al «Manifest Antropòfag» d'Oswald d'Andrade– «Contra la memòria font de costums. L'experiència personal renovada», nosaltres –guardant totes les distàncies requerides per l'anacronisme– podríem servir-nos de l'abans esmentada Marinha medieval gallega del Livro de Linhagens do Conde D. Pedro per a explicar-nos la importància dels condicionaments particulars i locals en l'apropiació de les tendències tradicionals generals, per a indicar-nos com en una altra època –en un temps en què el caràcter imperatiu de la creació a partir de models i assumides (auto)limitacions esdevenia, en aparença, asfixiant– es podia produir naturalment l'apropiació de l'aliè des de l'autòcton
(Martínez Pereiro 1999: 29-61).
En fi, deixem aquesta revisió més aviat puntual i indicadora d'alguna(es) història(es) literària(es) nostres i reiterem la nostra convicció (moral) del caràcter imprescindible de la tradició (de la memòria). Estem a punt de caure en la temptació de fer nostra aquella coneguda sentència de Bernat de Chartres en ple segle XII al respecte de la creació i dels creadors medievals, transmesa pel seu deixeble Joan de Salisbury. En ella defensava «asseure els nans medievals a les espatlles de gegants i així veure-hi més lluny que ells; no per tenir la vista més penetrant o per posseir una més alta estatura, sinó per quedar-s'hi enlairats, sobre les seves espatlles». No obstant això, la resposta a la pregunta enunciada ja en el títol –Nans o gegants a les espatlles de gegants?– té per a nosaltres una resposta més plural, combinada i no unívocament entrecreuada amb la medieval: som i vam ser gegants a les espatlles de gegants tant com nans a les espatlles de gegants i/o gegants a les espatlles de nans tant com nans a les espatlles de nans.
Aquesta consideració prèvia, completada amb la idea explicitada per E. Baumgartner, que esmenta concretament al Tristán en prosa, del qual «per a un autor medieval, escriure, crear una obra, no consistia a inventar tant sí com no nous temes, noves situacions, sinó, la major part de les vegades, a donar una forma nova, un sentit nou a una matèria tradicional», considero que –si se'm perdona per fer tabula rasa d'altres possibles i necessaris conside rants– avui ens permetria situar-nos paradoxalment pròxims d'aquesta concepció de la tradició en la creació medieval, encara relativament vigent en allò substancial. Per a fer-nos una idea del fals abisme –més aparent i voluntarista que real i objectivable– que suposadament ens separaria d'aquesta visió de l'original i del paper «natural» de la tradició, serà prou, per exemple, amb (re)llegir l'irònic capítol «Ideas de Quique sobre la nueva novela» de Abbadón el exterminador, on Sábato ridiculitza la nostra ànsia d'innovació, donant un receptari de procediments que faran la «novel·la distinta». De fet, trobo que, deixant de banda el modern mite del progrés o el mite clàssic de les edats per a moure'ns en el camp de l'extraordinari i humà món de la literatura, en l'essencial l'evolució de la creació de l'escriptura continua movent-se en els sinuosos paràmetres de la tradició. I parlo d'evolució, de procés evolucionista –que no de progrés, de procés revolucionari– conscient que l'observació de l'esdevenir de la literatura presenta no poques i curioses paradoxes, abundants coincidències i sorprenents recurrències sinuoses: ¿Com sinó explicar que els ecos mallarmeans produïts per les rimes intencionals i la descomposició onomasticointerpretativa (Vasco / jusqu'au) –esbalaïment de modernòlatres– ja apareixen a les cantigues de trobadors medievals galaicoportuguesos com les de Joan Romeu o de Fernando Esquío ()? ¿Com sinó explicar que el«modern» versolibrisme i «l'actual» temàtica poetitzada de la quotidianitat objectual apareguin com abstractes directrius programàtiques i, també, en concretes realitzacions poètiques de l'abans esmentat àrcade neoclàssic Correia Garção? ¿Com sinó explicar...?
Disculpin la rotunditat de les meves afirmacions i la parcialitat dels meus exemples, però em sembla que la recurrent Querelle entre els anciens i els modernes, entre els antici i els moderni, entre els antigos i els modernos, obeint potser «l'ansietat edipiana de la influència» que qualsevol autor sent al respecte dels seus grans i imponents precursors (tesi brillantment postulada per Harold Bloom, l'avui «facedor» de l'excloent i «globalitzador» cànon), amaga, en no poques ocasions, l'afirmació de la tradició a través de la seva agressiva negació.
I ja van, si més no, tres afirmacions (en paral·lel a les tres negacions de Sant Pere) del caràcter imprescindible de la tradició, per la qual cosa, tal vegada, sigui arribada l'hora de, a partir d'aquestes heteròclites reflexions i asistemàtics exemples, ens preguntem: què es pot donar com a conclusió?
Potser molt poc o res, però, en la nostra opinió, podríem re(as)sumir tres consideracions bàsiques i modulades d'estil tan desideratiu com conclusiu:
PRIMO, i és el més rellevant: el caràcter convenient i necessari –per defensiu– de la reapropiació de les tradicions pròpies i de l'apropiació amb criteri de les alienes –amb una actitud completament actualitzadora en cada cas– en sistemes literaris com el gallec (i també –em sembla– com l'èuscar i el català) que, en diferent mesura, no acaben de sortir de l'àmbit de la resistència enfront al poder de les maquinàries del sistema literari espanyol i del «supersistema» globalitzador d'empremta anglosaxona.
SECUNDO, i és de gran interès: la preservació d'un sistema literari propi i funcional, que ens asseguri també –entre altres molts aspectes– la impossibilitat de ser deglutits, de no deixar-nos canibalitzar per allò de fora, de distingir el que per a les nostres literatures és productiu i rendible en l'ampli i multiforme camp de les tradicions o de la proteïforme memòria literària.
TERTIO, i és el més problemàtic pel que té de (d)enúncia: l'assumpció de la idea del menyspreu o de la prescindibilitat de les tradicions, pel pressupòsit idealista i fal·laç que la sustenta –com la història ens (de)mostra i, com ja sabem, la història feliçment no ha arribat a la seva fi–, comportaria amb tota probabilitat l'abandonament de la memòria pròpia i la imposició dirigida i
acrítica de certes memòries alienes validades pels apàtrides mecanismes de la globalització; és a dir, conduiria, a curt o a llarg termini, bé a la uniformització i/o a l'esterilització creativa, bé a l'extinció afuncional d'unes literatures sotmeses als criteris del mercat, d'igualació rendible en termes d'inhumà economicisme.
Per anar acabant amb aquesta breu digressió al voltant de la tradició, m'agradaria manifestar que he intentat –i espero haver aconseguit– fugir de l'«exposició botànica» (per florida i florista) i, limitats pel temps i l'espai, hem evitat l'estèril «exposició de laboratori» (per vivisecció d'allò tractat), en la recerca d'un equilibri que mostrés com les tradicions (la tradició i l'antitradició) s'entenien amb feux reciproques (aquelles que deia Mallarmé, fent esment de la dansa i la poesia), fent-les imprescindibles entre elles en la seva tensió dialèctica enriquidora de la nostra pluralitat literària.
Agraint la seva paciència i la seva atenció, he de manifestar que, amb tota certesa, m'he posat malgré moi dins les idees exposades en aquesta caòtica dissertació, així com en la seva proposta i tendenciosa organització, per la qual cosa espero dels meus col·legues de taula i de tots els presents que amb les seves desitjables i particulars in(ter)vencions facin per objectivar el que realment s'ha volgut, malgrat tot i des d'un començament –siguem sincers!–, subjectiu i, per poc matisat, pretesament polèmic i no consensual. I malgrat tot, espero que no sigui tan polèmic que pugui suposar la meva -encara que fos metafòricament parlant– lapidació.

Traduït del gallec per Xúlio Ricardo Trigo i Júlia Cortès Ortega

--------------------------------------------------------------
1. La dissertació que segueix és, en allò substancial, una nova versió desenvolupada –i ja modificada quan, amb molt escassa difusió, va ser publicada en el volum d’homenatge al professor Basilio Losada de la Universitat de Barcelona (Martínez Pereiro 2000: 515-522)– de la ponència-marc titulada «És la tradició (im)prescindible?», presentada al Saló Gòtic de l’Ajuntament de Morella el 6 de novembre del 1999, en una taula presidida per Josep Ballester, en la qual també van participar amb sengles comunicacions Gabriel Janer Manila i Ur Apalategi. Aquella originària «in(ter)venció literària» va formar part del XIX Galeusca (Encontre d’escriptors gallecs, bascos i catalans) que, al voltant del tema de «La globalització i les literatures», es va celebrar al País Valencià –Castelló de la Plana i Morella– del 4 al 7 de novembre de 1999, organitzat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
2. I també si volem relativitzar la parcialitat del marc de referència originari de l’ara (i abans) enunciat, per molt que tot bon spinozista –i jo em considero part d’aquesta branca– tingui sempre present que una veritat parcial pot equivaler a una certa falsedat.
3. De qui ens servim amb llibertat al llarg d’aquesta heteròclita digressió nostra i a qui adrecem per a una sintètica i sistemàtica exposició dels pressupòsits i consideracions bàsics al voltant de la «tradició» o de la «memòria» literàries (Aguiar e Silva 1990: 64-67).
4. No em puc estar d’establir un discutible paral·lelisme entre els modes i les modes que s’apropien del neotrobadorisme i els extraordinaris i dispersos esforços modernitzadors, en el mateix-altre sentit i al respecte dels Troubadours (Roubaud 1975) i Es trobairitz (Giraudon & Roubaud 1978), com l’usat en la mítica revista parisenca, comandada per Henry Deluy, Action Poétique o, en el treball sobre els trobadorismes medievals, provençal i galaicoportuguès, com l’impulsat pel concretismo brasiler i, molt especialment, pel poeta Augusto de Campos.
5. En aquest últim autor, arribant a una apropiació també de l’àmbit plàstic, fa servir, en el seu molt interessant mode cal·ligramàtic, els traços i ecos del grafisme manuscrit dels cancioneiros apòcrifs cinquecentistes d’origen italià, transmissors principals, com se sap, del trobadorisme medieval galaicoportuguès.
6. A la qual podríem afegir, per exemple, la concepció que fonamenta una defensa axiomàtica d’Adolfo Bioy Casares en el sentit que la pitjor influència per a un escriptor és la d’ell mateix.