Activitats i notícies
Més notícies28-11-18

Small is Great: perspectives de futur

28 de novembre de 2018

Els assistents durant la sessió pràctica amb Jordi Puntí © Carme Esteve / AELC - Àlbum complet

Text de Sebastià Portell

Small is Great: seminari per a traductors del català a altres llengües d'Europa
23 i 24 de novembre a la Universitat Pompeu Fabra — Campus de la Ciutadella

Que l’edició pilot de Small Is Great, el seminari promogut pel Consell Europeu d’Associacions de Traductors Literaris (CEATL), tingui lloc per primer cop a Catalunya no és de cap de les maneres un fet menor.
Dos dies, una sessió pràctica i quatre sessions teòriques al voltant de temes com l’edició, la creació, la normativa i l’ecosistema institucional esperaven aquests 23 i 24 de novembre a la Universitat Pompeu Fabra ni més ni menys que quinze traductors del català a altres llengües europees, convocats per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i sota la coordinació del traductor i vocal de la junta Miquel Cabal Guarro.
En un àmbit tan invisibilitzat com el de la traducció, el pes dels noms compta. Eren els següents: Bashkim Shehu, traductor del català a l’albanès; Isabel Müller, a l’alemany; Laura McGloughlin, a l’anglès; Joannes Jauregui, al basc; Carme Gala, al castellà; Simona Škrabec, a l’eslovè; Juliette Lemerle, al francès; María Alonso Seisdedos, al gallec; Evriviadis Sofós, al grec; Dóra Bakucz, a l’hongarès; Francesco Ferrucci, a l’italià; Helena Overkleeft, al neerlandès; Rita Custodio, al portuguès; Jana Balacciu Matei, al romanès, i Ellinor Broman, al suec.
Reberen tots un pack de benvinguda amb diversos quaderns divulgatius sobre el seminari de traducció que any rere any promou l’AELC, el volum Women Writers in Catalan, promogut conjuntament entre l’Associació, l’Institut Ramon Llull (IRL) i l’editorial Raig Verd, diverses mostres de poesia i narrativa contemporània i clàssics moderns catalans editats també per l’IRL, i una mostra de simpatia i de dislocació conceptual: una bossa de carquinyolis. Com traduiríem la paraula carquinyoli a les quinze llengües convidades?

Sessió pràctica, vertical i horitzontal
La primera sessió va ser pràctica i va comptar amb la presència de l’escriptor Jordi Puntí, de qui es va traduir un fragment del conte Vertical, inclòs al volum Maletes perdudes. La dinàmica consistia en la traducció per part de cadascú a la seva llengua i en la posada en comú, després, dels principals dubtes que el procés havia ocasionat.
No podria haver estat més enriquidor i, un cop més, va quedar demostrat que és en la concreció que apareixen els dubtes més abstractes. També des d’on es pot aprendre més. Bashkim Shehu, traductor de Puntí a l’albanès, ja va augurar que «l’escriptura de Puntí sempre és una trampa, sembla senzilla però no ho és», i la resta de participants del seminari no trigaren a constatar-ho.
Sorgiren, sobretot, dubtes relatius a l’argot i als registres més col·loquials i informals. Expressions com «col·locar-se», «passo», «fotre» o «cregut», que en cadascuna de les llengües troba homòlegs amb més o menys facilitat.
També aparegué una qüestió eterna en la realitat lingüísticament promíscua que caracteritza el món contemporani: el contacte entre llengües. La tria a què s’han d’encarar els traductors a l’hora de decidir si l’original castellà o anglès ha de mantenir-se a la traducció, o bé si s’han de buscar llengües germanes a la d’origen per tal d’evocar aquests estrangerismes.
I hi hagué també moments per als grans clàssics, la mare de tantes i tantes preguntes: notes al peu sí, o no? Fou Evriviadis Sofós, traductor al grec, que es mostrà partidari dels aclariments a peu de pàgina, mentre que altres col·legues li donaren una resposta no poc efusiva, ja fos d’acord o en desacord. Jordi Puntí proposà una síntesi força encertada davant aquesta problemàtica: cada cultura, cada literatura, té una tradició particular amb aquest fet i paga la pena adaptar-hi la traducció.
Fins i tot hi hagué temps per aprendre, o si més no per qui escriu aquestes línies, que desconeixia alguns detalls d’altres llengües d’Europa. Com l’eslovè, que conserva el nombre dual, a més del singular i el plural, i per tant pateix totes les complicacions que això suposa a l’hora de traduir. O el basc, que no distingeix el gènere, cosa que suposa un esforç extra per al traductor a l’hora de marcar quin o quins personatges parlen o perpetren una acció.
Tanta feina, tants dubtes i tants encerts en una sola pàgina.

La traducció i el món editorial català
La següent sessió, i primera de la tarda, fou destinada, en paraules de Miquel Cabal Guarro, a les «competències professionals i complementàries dels traductors». Amb Eugènia Broggi, editora de L’Altra Editorial, i Aniol Rafel, d’Edicions del Periscopi, aquest diàleg dibuixà una visió panoràmica de com el món editorial català es relaciona amb l’univers de la traducció.
Primer, les presentacions. Mentre que Broggi explicà que L’Altra és una editorial independent que publica al voltant de deu títols cada any i que aposten tant pels originals catalans com per les traduccions d’altres llengües, Rafel digué que a Edicions del Periscopi es proposaren el mateix model però que, finalment, la línia editorial s’ha encaminat sobretot vers les traduccions.
La capitalitat de Barcelona en l’edició en espanyol i el context bilingüe de Catalunya planà sobre bona part de la conversa, on ambdós editors remarcaren les complicacions que s’originen a l’hora de publicar una traducció al català per la relació que cal mantenir amb un partner editorial en castellà. Tant Broggi com Rafel destacaren que la temporització i les decisions finals solen recaure en els editors en castellà pel pes i el potencial de vendes que poden arribar a tenir en comparació amb els catalans, i feren referència a un fenomen que sens dubte mereix reflexió per part de totes les parts: el segrest, per part d’editorials castellanes, dels drets de traducció al català d’algunes obres per tal d’evitar que no arribin a sortir mai.
Així mateix, una altra qüestió que aparegué fou la impossibilitat de fixar unes tarifes de traducció. Aparegué el cas recent de l’AELC, que hagué de retirar les recomanacions que feia al seu web a causa d’una llei d’abast europeu, però Cabal puntualitzà que si aquestes recomanacions s’ofereixen a tall informatiu i no prescriptiu, és a dir, com a resultat d’un estudi entre els socis, per exemple, no suposaven cap problema.
Finalment, Francesco Ferrucci, traductor a l’italià, posà sobre la taula una altra problemàtica amb què es troben els traductors en relació amb les editorials: la prescripció que, per a molts, és  considerada intrusisme laboral. Mentre que editors i traductors reivindiquen sovint el poder dels segons com a prescriptors d’obres i autors, agents literàries i scouts observen el fenomen amb neguit i mirada acusadora.

Un ecosistema frondós
La següent sessió anà a càrrec dels escriptors i periodistes culturals Míriam Cano i Jordi Nopca, i fou un recorregut per trenta obres de la literatura catalana editades entre els anys 2015 i 2018, de les quals cinc foren de poesia, cinc d’assaig i vint de narrativa.
La tria no podria haver estat més equilibrada: paritària en termes de gènere, amb un ampli espectre generacional (entre els 24 i els 82 anys en el moment de publicació de les obres) i d’autors provinents de tots els Països Catalans.    
Les obres recomanades, segons Cano i Nopca, en funció de la seva exportabilitat, foren les següents: La filla estrangera, de Najat El Hachmi; Gegants de gel, de Joan Benesiu; Crisàlide, de Susanna Rafart; L’últim mono, de Lluís M. Todó; Els ocells, de Víctor Garcia Tur; Mística conilla, de Jordi Lara; Germà de gel, d’Alícia Kopf; El dia que va morir David Bowie, de Sebastià Portell; Els homes i els dies, de David Vilaseca; Els estranys, de Raül Garrigasait; Robinson, de Vicenç Pagès Jordà; Això no és Amèrica, de Jordi Puntí; Els fills de Llacuna Park, de Maria Guasch; La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda; A les ciutats amagades, de Natàlia Cerezo; La biblioteca fantasma, de Jordi Masó; El cel no és per a tothom, de Marta Rojals; Permagel, d’Eva Baltasar; Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols; Els dics, d’Irene Solà; Fora de classe, de Marina Garcés i Xavier Antich; La resistència íntima, de Josep Maria Esquirol; L’ull i la navalla, d’Íngrid Guardiola; L’exili de Déu, de Lluís Duch; Els límits del Quim Porta, de Josep Pedrals; La cremallera, de Martí Sales; La ciutat cansada, de Maria Cabrera; Tots els cavalls, d’Antònia Vicens, i El guant de plàstic rosa, de Dolors Miquel.
Així mateix, els assistents reberen una mostra amb fragments de cadascuna de les obres esmentades, per tal de conèixer de primera mà la textura i la personalitat de cada proposta.

Retocs, i no reforma
La darrera sessió del dia 23 girà al voltant dels retocs a la normativa de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, i fou impartida per la Dra. Neus Nogué, de la Universitat de Barcelona.
La trobada se centrà sobretot en la contextualització d’aquests retocs, en l’anàlisi del brou de cultiu que forçà i que permeté que aquests es fessin, i també en els factors que poden implicar una certa resistència al canvi de la normativa, entre els quals els assistents coincidiren que els emocionals poden arribar a tenir un pes molt important.
Així mateix, Nogué explicà com els retocs normatius posen encara més l’accent en el plantejament composicional i polimòrfic de la varietat estàndard del català, i que el caràcter del text parteix d’una voluntat no uniformitzadora i més laxa, en el sentit que defuig el marc mental d’allò que és correcte o el que no ho és per a optar per la prescripció, la recomanació o el suggeriment ponderats sempre a partir del context en què cada expressió se situa.
Aquesta operació normativa s’emmiralla, per descomptat, en tants altres casos d’altres llengües d’Europa i sorgí una altra qüestió que ha preocupat històricament els traductors de qualsevol llengua: la impossibilitat o dificultat de traduir dialectes d’una llengua a una altra. També sorgí el cas de l’acadèmia francesa i una reforma (que no pas retocs, com Nogué remarcà que era el cas que ens ocupava) que havia propugnat, que havia despertat una forta aversió i fins i tot casos d’insubmissió.

Fer-ho fàcil: institucions i entitats per la traducció
La darrera sessió del seminari tingué lloc el matí del dia 24 i comptà amb la presència d’Izaskun Arretxe, directora de l’àrea de literatura i pensament de l’Institut Ramon Llull; Joan-Elies Adell, director de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), i Bel Olid, presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, que foren presentats per la professora de traducció de la Universitat Pompeu Fabra Marta Marfany.
Arretxe començà la seva intervenció tornant a un dels temes que s’havien tocat el dia abans, el del traductor com a prescriptor: «Sense vosaltres no existiríem. No només sou traductors, sinó prescriptors», digué. I repassà els diversos eixos en els quals dedica esforços l’IRL a l’hora de fomentar la internacionalització de la cultura catalana: l’editorial, a través de fires literàries, on es donen a conèixer obres i autors i es comuniquen les diverses maneres amb què l’IRL  pot contribuir a l’exportació de la llengua catalana al món; l’eix dedicat a prescriptors i festivals, que implica també una via important de difusió; i l’eix de la traducció, representat per programes com la base de dades TraduCat, amb traductors del català a altres llengües, o projectes com residències de traducció i mentoratges.
Al seu torn, Joan-Elies Adell recordà que la ILC té un objectiu de foment de la literatura catalana a l’interior del sistema cultural, i no tant a l’exterior, però que també promou diverses iniciatives encaminades a aquests objectius. Féu referència als ajuts a la traducció, a la creació i a la producció editorial que concedeix anualment, i també al seminari de traducció de Farrera, d’altres llengües al català, que posa en contacte poetes catalans amb autors d’arreu del món i que sovint implica un retorn. També esmentà el cicle Veus Paral·leles, amb poetes d’arreu, convidats cada any, i que implica la circulació de la cultura i la poesia pels territoris de parla catalana. El seu objectiu, digué Adell, és «fer compatible la feina de l’interior (ILC), amb la de l’exterior (IRL)».
Finalment, Bel Olid presentà la tasca primordial de l’AELC, que és oferir suport professional als escriptors i traductors i vetllar pels seus drets. «La internacionalització no és el nostre objectiu central», afirmà, «però sí que hi ha diversos efectes col·laterals en la nostra activitat, i els intentem potenciar». Parlà de les diverses entitats internacionals a què l’AELC pertany, com Culture Action Europe, European Writers Council, International Authors Forum o CEATL, entitat impulsora del seminari.
Olid remarcà, sobretot, la importància de la posada en marxa de la Casa de les Lletres a Barcelona, un espai estratègic per la rebuda de traductors i d’autors internacionals, pel foment de la internacionalització, de residències o de cicles, entre d’altres. Una proposta que rebé tot el suport dels assistents, que en destacaren la urgència i la idoneïtat.

Dubtar, triar: algunes conclusions
Foren dos dies de feina i de reflexió intensa, en què la posada en comú i en circulació d’idees i iniciatives fou la constant. Que Catalunya hagi estat pionera en la posada en marxa del projecte pilot Small Is Great és ja una realitat que hauríem de celebrar.
La trobada ha contribuït, sobretot, a constatar el bon estat de la traducció del català a altres llengües europees. La traductora catalana Dolors Udina afirmà, en una entrevista concedida amb motiu del Premi Ciutat de Barcelona de traducció, que el bon traductor és el traductor que dubta. Al llarg d’aquestes dues jornades, hom pogué confirmar com els nostres ambaixadors d’Europa no només són fantàstics traductors, en tant que dubten, sinó que són traductors crítics, curiosos, traductors inquiets i, sobretot, responsables: la nit del divendres tots abandonaren la taula del sopar tot just tocada la mitjanit.