Com he traduït 'La caverna' de José Saramago

Pàmies, Xavier

Abans de passar a comentar algun tret estilístic de l'obra de Saramago i d'aquesta novel·la seva en concret, juntament amb algunes dificultats i solucions concretes de traducció, m'agradaria exposar primer "en quines condicions" he traduït La caverna. Em prenc aquest "com he traduït?" del títol d'aquesta taula rodona, doncs, no exclusivament com a sinònim de "quina tècnica de traducció he seguit", sinó també en el sentit de "en quines condicions he hagut de fer la feina".
Deixo de banda la qüestió de les tarifes de traducció. Només em vull centrar, breument, en la tendència creixent a haver de "córrer" per traduir una obra per exigències de màrqueting editorial. Crec que La caverna és un bon exemple de llibre que "ha de sortir" en una data límit determinada per exigències de mercat, en aquest cas perquè és una novetat d'un premi Nobel recent que dintre la península Ibèrica ha esdevingut un personatge públic força carismàtic.
A aquest tret peculiar se n'afegeix un altre de més general, que consisteix en el fet que el llibre s'hagi de publicar al mateix temps que la traducció castellana perquè així s'aprofita el màrqueting més poderós d'aquesta última. D'aquesta mena de casos urgents n'hi ha altres variants, com ara les presses per publicar alguna traducció perquè és imminent l'estrena de la pel.lícula basada en la novel.la original.
Tot això no és dir res de nou, però n'he volgut parlar de passada perquè la primera cosa que em va venir al cap quan vaig llegir el títol d'aquesta taula rodona ("Com he traduït...?") va ser la celeritat a què em vaig veure obligat a traduir l'última novel.la de Saramago. S'ha de tenir en compte que els editors de la traducció castellana ens portaven avantatge, perquè la traductora actual de Saramago al castellà, Pilar del Río, és la seva dona, i segurament la devia tenir una mica avançada quan a mi em va arribar l'original a les mans, en forma de còpia impresa per ordinador. La novel.la en portuguès encara no s'havia publicat. Érem a finals d'octubre, i la traducció havia de sortir pel desembre perquè estava previst que l'original es publiqués al novembre. Vaig fer la traducció en cosa d'un mes i una setmana; qui se la miri, que ho tingui en compte, perquè algun error podria ser degut exclusivament a la pressa. Al final, la traducció castellana va aparèixer la primera setmana de gener d'aquest any, i, la catalana, un parell de setmanes després. Aquest és un exemple de les condicions en què es pot arribar a haver de traduir (no una carta comercial, sinó una obra literària) per imposicions del mercat.
I ara miraré de parlar una mica d'aspectes de traducció pròpiament dits, centrant-me en l'estil literari de Saramago.
A La caverna, igual que a les seves novel.les anteriors, Saramago infringeix la puntuació ortodoxa i converteix el text en una seqüència fluida de paràgrafs llargs. Dintre de cada paràgraf estableix només dues llargades de pausa: la coma i el punt i seguit. Per separar paràgrafs se cenyeix al punt i a part convencional. El punt i coma no apareix mai, com tampoc els dos punts, les cometes, els parèntesis ni els signes d'admiració i d'interrogació. Al costat d'aquests trets de puntuació, d'altra banda, ens trobem amb la seva particular manera de puntuar i de disposar els diàlegs en l'espai del paper, que potser és la característica més conspícua de l'estil de Saramago. Saramago no se serveix del punt i a part i el guió llarg per a cada intervenció dels personatges, ni fa els incisos del narrador entre guions, sinó que introdueix cada intervenció dintre el cos del text marcant-ho amb una coma prèvia i amb la inicial de la primera paraula de la intervenció en majúscula. Així, un diàleg com
"Quasi a l'instant va sonar una veu eixuta d'home:
-Servei de Seguretat.
La rapidesa de la resposta no la va sorprendre; tothom sap que quan es tracta d'assumptes de seguretat cada segon compta.
-Voldria parlar amb el guarda de segona classe Marçal Gacho -va dir la Marta.
-De part de qui?
-Sóc la seva dona; truco des de casa." es converteix en:
"Quasi a l'instant va sonar una veu eixuta d'home, Servei de Seguretat, la rapidesa de la resposta no la va sorprendre, tothom sap que quan es tracta d'assumptes de seguretat cada segon compta, Voldria parlar amb el guarda de segona classe Marçal Gacho, va dir la Marta, De part de qui,
Sóc la seva dona, truco des de casa."
Com em sembla que es pot apreciar, la disposició espacial del text condiciona notablement el ritme de lectura; en altres paraules, dóna ritme al text. És, doncs, un tret estilístic que s'ha de conservar a la traducció.
Un altre tret d'estil relacionat directament amb el ritme del text és la baixa freqüència de determinats connectors, especialment de les conjuncions i i però, absents en casos on l'ortodòxia les demanaria. Aquest recurs a l'asíndeton imprimeix al text bona part de la seva particular cadència trencada, i convé conservar-lo al màxim a la traducció.
En el cas de Saramago, el recurs a la fraseologia aforística constitueix també un tret del seu estil. Saramago és molt afeccionat a incloure en els seus textos mostres de "saviesa popular" en forma de frases fetes i refranys, que poden comportar problemes de traducció. Així com els trets estilístics comentats fins ara tenen relació essencialment amb el ritme, aquest estil aforístic afecta el registre del discurs. Frases fetes i refranys apareixen tant en els diàlegs dels personatges com en les intervencions del narrador, i donen al text un to filosòfic més aviat pedestre, d'estar per casa. I aquest to, com a part integrant de l'estil, s'ha de mantenir. Sempre que he pogut he traduït aquests idiotismes portuguesos per idiotismes catalans de to i sentit afins, però en algun cas, per exigències del context, he fet algun calc, he creat alguna expressió o n'he recreat alguna d'existent. Així, "Enfim, o que tiver de ser, será, disse o oleiro ao cão Achado, o diabo não há-de estar sempre atrás da porta. Por causa da manifesta diferença de conceitos e da distinta natureza dos vocabulários de um e outro, não podia o Achado aspirar sequer a uma mera compreensão preliminar do que o dono pretendia comunicar-lhe [...] teria de lhe perguntar o que era isso do diabo"
"Tampoc ha de sortir sempre el dimoni de darrere la porta", que és un calc, mentre que
"Será caso para proclamar que o Centro escreve direito por linhas tortas, si alguma vez lhe sucede ter de tirar com uma mão, logo acode a compensar com a outra, Se bem me lembro, isso das linhas tortas e de escrever direito por elas era o que se dizia de Deus, observou Cipriano Algor."
"Ja pot ben dir que el Centre tanca una porta i n'obre una altra, si mai li passa que ha de prendre una cosa amb una mà, de seguida acut a compensar amb l'altra, Si no ho recordo malament, això de les portes tancades i obertes es deia de Déu, va observar en Cipriano Algor", que és una solució "normal", és a dir, la traducció d'un idiotisme propi de la llengua de partida per un idiotisme de to i sentit afí propi de la llengua d'arribada.
Si es fa omissió d'aquestes pinzellades d'estil aforístic, el llenguatge de Saramago és estàndard, amb una lleugera tendència volguda a l'ampul.lositat, i no m'ha creat grans problemes a l'hora de traduir-lo. Si de cas, el perill inherent a tota traducció que es fa d'una llengua pròxima (com ho és el portuguès respecte al català) és "arrapar-se" massa a la sintaxi i al lèxic i caure en alguna incoherència gramatical o algun parany puntual. Això no passa tant en una llengua més distant, en què l'opció de la literalitat ja queda descartada més d'entrada. D'altra banda, la proximitat climàtica i cultural paral.lela a aquesta proximitat lingüística permet la traducció de refranys com O sol para a eira e a chuva para o nabal per
"Cada cosa al seu temps i les figues per l'agost", que potser no seria la solució escaient en una traducció d'una obra d'una literatura no mediterrània perquè quedaria com una marca massa local.
A La caverna, el protagonista és un terrissaire, de manera que al llarg de la novel.la van apareixent termes específics d'aquesta professió. Si el traductor no és un entès en la matèria, es veu obligat a consultar diccionaris o manuals especialitzats, o bé articles d'enciclopèdia, per trobar-ne els termes equivalents en català (subcapa és tapaporus, per exemple), i familiaritzar-se amb el tema ni que sigui per aprendre a diferenciar conceptes tan bàsics com "argila" i "fang", o "ceràmica" i "terrissa".
Pel que fa a diccionaris, a part del bilingüe i del de definicions, en el cas del portuguès és evidentment molt útil aprofitar ponts com el diccionari bilingüe castellà-català o el recull de modismes i frases fetes català-castellà / castellà-català de Josep Balbastre, especialment per l'estreta similitud fraseològica que hi ha entre el castellà i el portuguès.

Vilanova i la Geltrú, 2001.
IX Seminari sobre la traducció a Catalunya.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.