Tendències en la novel·la catalana de l'últim quart de segle (amb referències especials a les Illes Balears)

Joan i Marí, Bernat

Ficció sobre la ficció, en una cultura interferida

Deia Lluís V. Aracil que moltes vegades la literatura explica millor la societat que no la pròpia sociologia. Probablement tenia raó. És claríssim que tenia raó si ens referim, per exemple, a la literatura francesa del segle XIX. La gran literatura realista ens diu molt més de com s'organitzava la societat dins la qual es va generar que totes les descripcions que se'ns puguin fer des del camp de la sociologia o de la història. Encara diria més: avui dia la sociologia o la historiografia no poden acostar-se a unes determinades èpoques sense el concurs inevitable de la literatura.
En el cas de cultures com la nostra, se'ns planteja un problema afegit. I el tenim a causa de la nostra situació sociopolítica, de la nostra manca d'autocentrament, de la impossibilitat (almenys per ara) de veure'ns des de la perspectiva de nosaltres mateixos. Ens trobam, doncs, paradoxalment, davant ficcions sobre la nostra pròpia realitat (i sobre la nostra ficció, també). S'hi ha refereit diverses vegades n'Antoni Martí i Monterde en la seua conferència sobre la vigència avui de l'obra de Joan Fuster.

Potser aquesta ficció sobre nosaltres mateixos resulta del tot inevitable: un poble que no viu en un ecosistema polític normal té més dificultats a l'hora d'analitzar el poliedrisme de la pròpia realitat, especialment pel que fa a la perspectiva estrictament cultural. Som una cultura mediatitzada, interferida i amb els vicis propis de les comunitats humanes que poden decidir poques coses per si mateixes.

Al conjunt dels Països Catalans (i a les illes Balears en particular), hi ha hagut, durant els últims vint-i-cinc anys) una autèntica eclosió de narradors. Es fa difícil, doncs, establir unes línies mestres pel que fa a tendències narratives. D'altra banda, no tenim encara suficient perspectiva històrica per fer-ne una anàlisi gaire "acadèmica". Al contrari: el fet de participar en el dia a dia de la producció narrativa i novel.lística al nostre país -als nostres països- amb tota seguretat ens n'esbiaixa la perspectiva.

Participar, emperò, en aquest encontre, i formular algun tipus de valoració de conjunt sobre la novel.la catalana del darrer quart de segle implica un risc, que hom assumeix des del moment en què accepta presentar la ponència.

Novel·la i canvi social

Referim-nos, doncs, a les grans línies mestres de la novel.la catalana d'aquests darrers anys.
Per començar, cal apuntar la vigència de la preocupació -d'arrel realista- pels canvis socials. D'alguna manera, aquesta tendència continua el bo i millor de la literatura catalana de la postguerra, amb influències d'autors com ara Mercè Rodoreda o d'aquells que conrearen, quan més de moda estava pertot arreu, el realisme social.

A les Illes Balears, destacaríem, en aquest punt, l'herència de Llorenç Villalonga. El controvertit autor constitueix una referència constant per a bona part dels autors mallorquins i, en un bon nombre de novel.les, hi podem veure el retruc de la canonada villalonguiana.

Algun cop la crítica ens ha presentat Villalonga bàsicament com un nostàlgic. En part no s'equivoca, i en part sí. És un nostàlgic el Villalonga que escull per a les seues obres el tema de la Mallorca que s'acaba, però no ho serà el que diu allò de "l'integrista estava a punt de desintegrar-se". Més que novel.la psicològica o filosòfica, Villalonga escriu novel.la històrica i sociològica.

Villalonga ens apropa a la Mallorca que s'acaba (fonamentalment, a Bearn o la sala de les nines) i ens combina aquesta aproximació amb l'aparició dels primers canvis socials significatius que es produeixen a les Illes: el fenomen turístic apareix a Mort de Dama i a d'altres obres del novel.lista illenc més destacat.

Aquest món en canvi conforma el moll de l'os d'alguna de les novel.les més destacades que s'han escrit en les últimes dècades a les Illes Balears. Antònia Vicens, per exemple, escriurà la novel.la 39º a l'ombra, que constitueix la primera gran novel.la sobre el canvi social produït a les Illes al voltant del fenomen de l'eclosió turística.

Així mateix, el canvi social conforma, juntament amb una certa introspecció psicologista, el moll de l'os de Natura d'anguila, de Maria de la Pau Janer, on el fenomen turístic hi apareix només tangencialment, i encara en forma de riota inexorable.

Biel Mesquida ens hi ofereix el turisme de l'Imserso, més hivernenc i poc donat a aquest tipus de bromes, a la novel.la Camafeu. En aquesta obra, poc extensa però densa de contingut sociològic, l'autor ens mostra la transformació d'un espai idíl.lic: la caleta de joventut d'una turista de l'Imserso, mallorquina, resident al continent, que torna a Mallorca, molts anys després d'haver deixat l'illa, en un viatge de majors. La transformació de l'espai físic coincidirà amb tota una sèrie de transformacions que han afectat la vida del personatge i que han marcat profundament les característiques de la segona meitat del segle XX.

No només de la font de Villalonga, emperò, beu la narrativa del canvi social a les Illes. Assortadament, el segle XX ha servit per interconnectar més els autors illencs amb els de la resta dels Països Catalans. I, per tant, novel.listes com el Jaume Cabré de Senyoria o El llibre de Feixes constituiran autèntics referents per als nostres narradors de les últimes fornades. Com ho són, més recentment, autors com Ramon Solsona, en aquesta mateixa línia.

Novel·la amb transfons històric

La novel.la sobre el canvi social va inevitablement interconnectada amb aquella que ens presenta un transfons històric (sustentat de vegades en la pròpia investigació històrica -al Principat i al País Valencià, bàsicament) o en la pròpia memòria dels autors, tendència majoritària a les Illes, probablement per la influència cabdal de Blai Bonet.

Blai Bonet, a la novel.la El mar traça una línia important d'explotació literària. Aquesta novel.la és la més crua -i també la que presenta els passatges més reeixits, els cops de geni més vius- que s'ha escrit al voltant de la guerra dels tres anys i de la postguerra a l'illa de Mallorca. En aquesta obra s'hi donen algunes condicions del que s'anomena "pensament mític", del qual Bonet esdevingué un indubtable geni creador, mercès a la seua grandiosa ambició literària. Hi apareixen uns personatges atípics en la novel.la catalana (més i més en la literatura aparentment harmoniosa i classicitzant que fins aleshores s'havia escrit a Mallorca), una relació d'amor homosexual com a portal d'entrada i el context de la guerra -que agafa el protagonista en la infantesa- i la postguerra, en la qual creixen els personatges. No s'hi amaguen ni la ferotgia ni la dolentia que poden congriar una situació bèl.lica, ni se'ns estalvien pietosament alguns detalls escabrosos.

Segons apunta Toni Strubell a El cansament del catalanisme, la literatura catalana de postguerra no es va escarrassar a crear un pensament mític catalanista. A tot estirar, afirma Strubell, es feren consideracions sobre els desastres de la guerra i hom arribà a optar per sortides pseudoreligioses (pensem, per exemple, en el cas d'Incerta glòria, de Joan Sales). En el cas de Blai Bonet, Mallorca hi és omnipresent, encara que de vegades aquesta presència no hi sigui del tot explícita. I en el cas del Biel Mesquida de Camafeu, la creació de pensament mític autocentrat no només hi és explícita, sinó que fins i tot esdevé un dels pilars sobre el qual se sustenta tota l'acció del llibre. La protagonista estarà aïllada de Mallorca i residirà a Barcelona per un fet accidental: l'inici de la guerra del 36-39. Mesquida ens presenta una al.lota de l'Orfeó Mallorquí que se'n va a Barcelona a participar en la inauguració de l'Olimpíada Popular i que, per mor de l'inici de la guerra, ja no podrà tornar a Mallorca. L'al.lota vibra amb l'ambient de la Catalunya republicana, amb la seua ànsia d'independència i amb la seua solidaritat amb les causes que podríem considerar com a més justes. Mesquida pren partit i transmet al públic lector, a través del seu personatge central, el propi entusiasme.

A 39º a l'ombra, d'Antònia Vicens, se'ns presentarà una societat que ja es troba en plena transformació i que, malgrat tot, compta encara amb l'element del desastre que plana (sovint del tot silenciosament) sobre les consciències de la gent. Aquesta mateixa sensació, de vegades prou angoixant, la podem trobar a la seua última novel.la: Lluny del tren. (Villalonga, en canvi, sempre se n'havia anat més endarrera).

Antoni Vidal Ferrando ha fet una novel.la reposada, complexa i rica de matisos -La mà del jardiner- on a través de la memòria, l'autor recrea. Per a Vidal Ferrando, la literatura compta amb elements que permeten la "comprensió del món" diferents de la historiografia o de la ciència. Segons Vidal, "la literatura és (...) una manera de conèixer. Sempre m'he interrogat sobre la vida, sobre l'existència, sobre les coses i el que m'apropa a elles. El que em fa arribar més al fons possible de les preguntes és escriure, és a dir, escrivint em conec millor i escrivint, de vegades també conec més bé les coses que em deman" (A. Vidal Ferrando, dins Mestres i artistes. Homenatge, a cura de Joan Antoni Mesquida i Gabriel Seguí. Palma, Conselleria de Cultura del Govern balear, 1990).

Vidal, abans que narrador, és poeta, i els crítics coincideixen a afirmar que en les seues dues novel.les s'hi observa clarament la mà del poeta. Això ocorre amb d'altres narradors illencs més recents, com ara Sebastià Alzamora. Per aquest motiu, farem referència a la imatge del país que presenta en Vidal, a través d'un conegut poema seu (que podríem considerar, a grans trets, com l'embrió de les seues novel.les": "Racó de n'Aulet" (publicat dins el poemari que duu el mateix títol). "El poema que obre el llibre i que li dóna títol ens presenta un espai concret, que reflecteix els trets essencials dels éssers que l'habiten. El "racó de n'Aulet" és, així, el símbol del nostre país: un lloc "mandrós", on "som pocs i minsos", una "terra ensopida" i sotmesa, a la qual fins i tot "els estels matiners" "neguen l'alba" (Pere Rosselló Bover. "Els ferros niquelats de la memòria. Una aproximació a la poesia d'Antoni Vidal Ferrando". Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, Miscel.lània Giuseppe Tavani. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2001).

Aquesta desesperança en relació al futur del país, Vidal Ferrando la supera a través d'una narració de caire més intimista, més analitzable des d'un punt de vista estrictament psicològic, amanida amb una prosa pausada i reposada -alguns crítics n'han dit "prosa de poeta", amb tocs de vegades barrocs, d'altres amb flamarades que acompanyen els estats d'ànim de qui ens fa avinent la narració dels fets.

Un autor atípic que posa el dit a la nafra: Miquel Bauçà

En els orígens, Bauçà és bàsicament poeta, però, amb el temps, la seua obra va evolucionant, i duria cap al que Rosa Calafat ha qualificat de "poesia filosòfica". Si entenem per poesia, acte creatiu, podem situar Bauçà entre els prosistes i, sense dubte, caldrrà situar-lo entre els prosistes més destacats de les Illes.

Miquel Bauçà constitueix un paradigma per explicar què és el fenomen de la urbanització i per explicar algunes coses sobre la solitud de l'home modern: quan decideix convertir-se en eremita i viure tot sol, se'n va a l'Eixample de Barcelona. La solitud es pot trobar en moltes circumstàncies diverses, però avui dia no hi ha res que l’acompanyi més, ni que permeti més l’anonimat, que viure en una gran ciutat. Des de la seua vida de Simó del Desert ciutadà, en Bauçà dissecciona, amb una punyent intel.ligència —que, al nostre entendre li ha confegit un segell propi dins la nostra literatura i dins la nostra intel.lectualitat en general-, la vida social i política dels catalans. Miquel Bauçà en fustiga les carrincloneries d’allò que hom sol considerar "políticament correcte", l’estupidesa ambiental, la covardia i la manca de decisió d’aquells que són responsables del govern de la cosa pública, l’abandonament a la seua sort de la llengua catalana per part de les institucions suposadament autonòmiques (i per part dels propis catalans)...

Malgrat el reconeixement de l’obra de Bauçà i la seua innegable qualitat literària, tenim la impressió (que voldríem falsa) que no se’n fa la promoció ni el cas que caldria, perquè resulta una obra summament incòmoda per als poders establerts.

Alguns tendeixen a no fer-ne cas tot sortint per la tangent i desqualificant el pensament de Bauçà. No resulta tampoc sorprenent, especialment si hom no està avesat a aquests personatges felanitxers, empeltats de gavina, lliscant pel món sobre la seua voladura, però alhora lúcids i punyents com ells tot sols (siguin aquestes paraules, també, un homenatge a Nadal Batle). El poeta filòsof, narrador o novel.lista, o senzillament poeta, observa des de la barrera la nostra voluntat de suïcidi col.lectiu, i en deixa constància, sense perdre per aquest motiu (malgrat tot, dramàtic) la seua impertorbabilitat.

Metaliteratura sobre l’autor o sobre l’entorn

Resulta una temptació per a molts escriptors (no entraré en si es tracta d’autors menys fantasiosos que d’altres o no), escriure sobre si mateix, sobre el fet d’escriure o sobre elements d’actualitat del propi entorn. D’altres, en canvi, usen la història com a element per a les mateixes finalitats. En certa manera, podem distingir-ne de tres tipus:

Els que fan literatura sobre la pròpia obra, l’obra d’algú altre o sobre el fet mateix d’escriure (exemple, Víctor Fox, de Víctor Gayà).
Els que literaturitzen elements de la societat que tenen al voltant (i aquí, en major o menor mesura, hi podrien entrar la majoria dels escriptors actuals de les illes Balears, i
Els que escriuen novel.la històrica, o aquells que prenen un determinat episodi de la història per encabir-hi la trama novel.lesca que han imaginat (en aquest aspecte, n’hi ha de tan notables com L’emperador o l’ull del vent, de Baltasar Porcel).
Al voltant de la metaliteratura.
La metaliteratura, al marge de la pròpia crítica literària, apareix habitualment en l’àmbit de la creació poètica, però resulta menys habitual en el context d’altres gèneres literaris. Per aquest motiu, sorprèn, per l’originalitat del tema Víctor Fox, obra de Víctor Gayà en la qual l’autor ens presenta una mena d’alter ego. Jugant amb una mena de configuració de cercles concèntrics en què l’autor i el personatge es confonen sistemàticament (precisament perquè l’autor ens planteja, amb tota la (mala) intenció, aquest joc de malentesos).

Literaturitzaciío d’elements reals.
La combinació d’anàlisi de personatges i de l’entorn històric i social constitueix el rovell de l’ou en obres com ara Lluny del tren, d’Antònia Vicens, que retrata els trets més destacats d’una generaciío que l’autora coneix de ben prop. En certa manera, l’obra de Vicens havia començat amb títols força més sociologistes. L’evolució la porta a una major introspecció en els personatges, snse abandonar, emperò, la influència del temps històric i de l’entorn sociològic.

En la mateixa línia, i reprenent un tema d’extraordinària actualitat —la incidència de la sida sobre les relacions humanes, especialment entre els homosexuals-, Maria Antònia Oliver ha bastit una novel.la que l’ha reenganxada en la seua producció literària, després de notables trasbalsos vitals: Tallats de lluna constitueix un retrat punyent i alhora valent de les condicions que posa a les persones humanes que pateixen aquesta malaltia el fet d’haver-la contret, i la influència de la imatge social de qui la pateix sobre el desenvolupament de la pròpia vida, dels propis sentiments, de la relació amb les altres persones, etc. Amb sensibilitat tant pel que fa a la perspectiva sociològica com envers la perspectiva humana, Oliver ens ofereix una obra que resultarà molt útil a l’hora d’entendre alguns aspectes importants del temps que ens ha tocat de viure.

La tendència historicista.
Molt forta en la literatura catalana en el seu conjunt, aquesta tendència també es troba ben present en la literatura escrita a les illes Balears al llarg d’aquests últims anys. Hem fet referència a diverses obres que ens mostren el canvi social que s’ha operat a l’arxipèlag amb l’arribada del turisme, i que utilitzen aquest temps i aquestes circumstàncies per crear ambient literari (o com a element central en la construcció de les pròpies novel.les). Aquestes novel.les que es refereixen al canvi social immediat les podem trobar també amb una certa freqüència al Principat i al País Valencià (esmentem, per exemple, Villatoro o Cabré, com a autors destacats dins aquest corrent).

Així mateix, podem trobar novel.la històrica amb referències prou anteriors a les més immediates del nostre passat. En aquest sentit, obres com Camí de palau, de Miquel Mas Ferrà, entroncarien amb d’altres escrites al Principat com ara L’Atles furtiu, d’Alfred Bosch, o, al País Valencià, Crim de germania, de Lozano.

Sara i Jeremies: la Bíblia i la societat com a font d’inspiració

Ja hem apuntat més amunt que una de les característiques dels novel.listes mallorquins és que n’hi ha que, abans que novel.listes (i potser fins i tot per sobre del fet de ser novel.listes), són poetes. Ens referíem, per exemple, a Antoni Vidal Ferrando. Ara ens toca parlar d’un altre autor que comparteix aquestes característiques: Sebastià Alzamora. Alzamora ha destacat sobretot com a poeta (i com a promotor i gestor cultural: recordem que , per exemple, ha dirigit durant una temporada l’Espai Mallorca, a Barcelona).

En el camp de la novel.la, podem destacar l’última que ha escrit, i que fou guardonada amb el ciutat de Palma: Sara i Jeremies. En aquesta obra, Alzamora conjumina l’element bíblic, com a punt de partida de la trama narrativa, amb les característiques socials i històriques de la Mallorca preturística, potser com a forma de donar una certa transcendència als elements que hi apareixen narrats. Tenguem en compte, d’altra banda, que la Bíblia i la Grècia clàssica ens forneixen elements mítics i simbòlics d’enorme productivitat en qualsevol literatura actual.

La connexió europea i americana dels nostres novel·listes

S’ha criticat, en aquest mateix encontre, la manca de connexió, de diàleg fluid i fecund, amb el bo i millor de l’actual literatura europea i americana. Sense discutir que, a grans trets, aquesta aseveració pot ser ben real, no podem oblidar la tasca d’autors que han treballat en aquest sentit.

El revulsiu que en el seu moment va constituir la tasca creativa de Quim Monzó, un autor amb una forta personalitat pròpia, però també amb un sòlid entroncament amb allò que es produeix a la nostra part del món en conjunt, ha tengut continuïtat en autors com ara Sergi Pàmies i d’altres més joves. A les Illes, hauríem d’esmentar, en aquesta línia, el malauradament ja traspassat Biel Galmès.

Avui dia ens trobam en una societat en què cada vegada les comunicacions són més fàcils i més diverses. Això facilita la interconnexió amb el món i el diàleg de tu a tu amb d’altres cultures i amb d’altres literatures. Però també vivim en un país regionalitzat i trossejat que no aprofita el potencial d’un públic lector propi d’un espai cultural compartit per onze milions de persones.

La llengua catalana es troba entre les vint llengües del món amb més presència a Internet, però l’ús del català, a nivell informal o entre els jóvens, recula arreu de la nostra societat.

La configuració de la realitat cultural i social de les diverses comunitats humanes va esdevenint cada vegada més complexa i polièdrica; i nosaltres no comptarem amb els mitjans necessaris per poder-la analitzar adequadament fins que no arribem a constituir una societat plenament autocentrada, lluny de les ficcions sobre nosaltres mateixos que, dia a dia, ens fan arribar, a través dels poderosos mitjans de comunicació de masses, aquells que ens comanden.

En la mesura en què reeixim en el nostre autocentrament, podrem construir una visió més adient sobre nosaltres mateixos.

L’escriptor italià Alessandro Baricco, a Next (el llibre més interessant qe he llegit sobre la globalització) explica com es crea virtualment allò que acaba esdevenint realitat. Posava com a exemple un espot publicitari d’una famosa empresa de material informàtic, en què hi apareix un monjo tibetà connectat a Internet. Baricco volgué saber què hi havia de realitat en l’anunci. Telefonà a l’Agència Tibetana, a Londres. Allí li digueren que era del tot impossible i, encara, ho reblaren afirmant que es devia tractar de propaganda xinesa. L’IBM, emperò, creava la ficció amb una intenció molt clara: aconseguir que, en poc temps, fins i tot les zones més remotes esdevinguin mercat potencial per als seus productes.

Com a novel.listes, com a crítics, com a escriptors, nosaltres també construïm una realitat cultural, social i nacional determiinada (que, alhora, ens contrueix a nosaltres mateixos). Caldrà tenir-ho molt en compte i, d’acord amb les nostres consciències, actuar en conseqüència.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.