Ficció i metaficció a 'Pale Fire', de Vladimir Nabokov (1)

Llovet, Jordi
Revista Literatures, Núm. 2 (Segona època) 2004

Quan vaig avenir-me amb l’amic Andreu Jaume a parlar en aquesta sessió de la SEL sobre Pale Fire, de Vladimir Nabokov, amb prou feines em recordava d’aquesta novel·la, que vaig llegir fa cosa de trenta anys: només tenia la vaga idea que era una novel·la que donaria molt de joc perquè no era un llibre d’aquells que s’entenen a la primera lectura, i això, per dir-ho així, no solament m’engrescava sinó que entrava de ple en els propòsits de la nostra Societat: exposar públicament el resultat d’estudis literaris d’obres que permetin que se’ls tregui força suc, encara més si la tasca és arriscada o és revessa.
Ara bé: la lectura d’un comentari del crític Alan Kermode sobre aquesta novel·la, he de confessar-ho, gairebé em va empènyer a demanar- li a l’amic Andreu Jaume que canviéssim de llibre, i parléssim, per exemple, de Lolita —els aspectes escabrosos de la qual sempre mantenen molt desperta l’atenció de qualsevol auditori— en comptes de Pale Fire. Perquè, en efecte, Kermode va descriure Pale Fire com “una de les novel·les més complexes mai escrites”. Comprendreu que, amb una expressió així de contundent, l’autoritat i la intel·ligència de Kermode em van caure al damunt com una llosa, una llosa gairebé funerària si tenim present que la segona part del llibre —és a dir, el poema escrit per John Shade— parla bàsicament de la mort sobre el rerefons del suïcidi de la seva filla Hazel (com Andreu Jaume ja ha explicat) i que la tercera part del llibre —és a dir, el Comentari a aquest poema escrit per Charles Kinbote— és una mena de subnovel·la policíaca en què no es para de donar voltes al misteriós destí del rei de Zembla (país del nord d’Europa imaginari, inventat per l’autor sobre el rerefons d’una Thule, més que una Atlàntida), al seu exili nord-americà, i a la suposada persecució de què és objecte aquest rei per una mena d’espia, un tal Jakob Gradus, alias Jack Degree, o de Grey, o d’Argus, o Vinogradus o Leningradus, segons aquesta polinomàsia neocervantina tan estimada per Nabokov que, molt més que en el cas de Cervantes, porta el lector fins a una desorientació
pràcticament esgotadora.
Però la tria ja estava feta, i, en funció del meu càrrec estava més obligat que ningú a assumir aquesta responsabilitat, per molt enrevessada que es presentés. Després d’haver rellegit tres vegades, tres, la novel·la —que per sort no és gaire llarga— i haver-me documentat amb una escassa sèrie de fonts bibliogràfiques secundàries, vaig entrar en la selva obscura del seu significat; i puc dir, en aquest sentit, que ara ja no afirmaria tan tranquil que hi hagi un joc de ficció i metaficció en aquest llibre, sinó una altra mena de joc, per no dir de juguesca, que guardaré com un secret, molt a l’estil nabokovià, fins al final d’aquestes pàgines. Vull dir que, si haguéssim tingut més temps, si el títol de la ponència l’haguéssim triat després d’haver estudiat tots dos, simultàniament, el llibre a fons, segurament la ponència no hauria estat presidida pel títol “Ficció i metaficció a Pale Fire de Vladimir Nabokov”, sinó una altra cosa, prou distinta.
Perquè, entrant en matèria, què entenem habitualment per metaficció? Patricia Waugh, que té un llibre esplèndid sobre la qüestió, la defineix en aquests termes: “[Metaficció] és la celebració del poder de la imaginació creativa afegida a una incertesa sobre la validesa de les seves representacions; una extrema autoconsciència del llenguatge, la forma literària i l’acció mateixa d’escriure ficció; una inseguretat molt penetrant sobre la relació entre la ficció i la realitat; un estil d’escriure paròdic, juganer, excessiu o enganyosament ingenu.” I ella mateixa diu, més endavant:
“Metaficció és un terme atorgat a l’escriptura ficcional que, d’una manera conscient i sistemàtica, fa parar l’atenció en l’estatus d’aquesta escriptura com un artefacte, de manera que s’obrin preguntes sobre la relació entre la ficció i la realitat.” El cert és que Pale Fire, de Vladimir Nabokov, obre tota mena de preguntes més o menys relacionades amb aquesta definició, però, acabades ni que sigui provisionalment les meves reflexions sobre la novel·la, vaig haver de concloure —i així ho presento davant aquesta sàvia assemblea— que Pale Fire no gira precisament a l’entorn d’aquest problema.
Un artefacte, com acabo de llegir, sí que ho és, no en tinguéssim cap dubte: Pale Fire no és solament, com deia Kermode, una de les novel·les més complexes mai escrites, sinó, en funció d’una sèrie de mecanismes que presenta i que analitzaré de seguida, un dels artefactes
literaris més artificiosos i tramposos que mai s’hagin escrit. Com si l’autor hagués volgut reivindicar el caràcter d’objecte estètic que ha de tenir, abans que cap altra exigència, una obra d’art literària, va escriure una
obra en què l’artificiositat, o la tècnica mateixa i totes les trampes i trompel’oeil que se’n descabdellen, es troben en tot moment davant la perspectiva intel·lectual de qui llegeix. Per si la crítica occidental hagués oblidat —nosaltres no, que consti— que la paraula ars és l’equivalent llatí de la paraula grega tekhné, i per si hagués oblidat que una obra d’art és, abans de res, un constructe tan mecànic com un motor de gasolina o un rentavaixelles, Nabokov ens presenta, fins a la perplexitat i l’enfarfegament, una obra que, de l’inici fins al final, només es pot llegir (i entendre) com una enorme maquinària ficcional. Mary Mc Carthy, que
deu ser la crític literari més perspicaç que mai hagin donat els Estats Units, va entendre perfectament aquesta qüestió en un article de 1962 (cito en anglès i després tradueixo): “Pale Fire is a Jack-in-the-box, a Fabergé gem, a clockwork toy, a chess problem, an infernal machine, a trap to catch reviewers, a cat-and-mouse game, a do-it yourself kit”, és a dir, “Pale Fire és
una capsa de sorpreses, una joia de Fabergé, un aparell de rellotgeria, un problema d’escacs, una màquina infernal, una trampa que atrapa els escriptors de ressenyes, el joc del gat i de la rata, un kit de bricolatge…”
Ara bé, potser he presentat les coses com si tothom conegués perfectament l’estructura o el mecanisme més superficial d’aquesta novel·la.
Malgrat que l’Andreu ja ens ho ha explicat amb tot detall, la vocació pedagògica d’aquesta Societat m’obliga a no continuar avançant sense tornar a explicar, ni que sigui per sobre, una de les poques coses clares d’aquest llibre, és a dir, la seva estructura més òbvia. Pale Fire té quatre parts. La primera és una Introducció, signada per Charles Kinbote, en què aquest professor universitari que resideix als Estats Units es limita a donar notícia de la seva amistat amb John Francis Shade, “nascut el 5 de
juliol de 1898 i mort el 21 de juliol de 1959”, i del manuscrit que aquest va escriure, un poema que va quedar estroncat per la mort de l’autor, i que Kinbote s’ha preocupat d’editar al més pur estil de la justícia filològica, amb variants incloses, quan es presenten. Sempre en aquesta Introducció, s’hi expliquen els avatars de la vida del poeta coneguts per Kinbote, una sèrie d’anècdotes de la vida en una universitat dels Estats Units que no deixen de tenir la seva gràcia —i, més tard, certa rellevància en la maquinària general del llibre—, i la Introducció acaba amb un aclariment enormement significatiu: l’acadèmic Kinbote diu que hi ha molts secrets del poema Pale Fire que “només les meves notes desvelaran” i que “per bé o per mal, el comentari és qui té l’última paraula”.
La segona part del llibre és el poema de John Shade pròpiament dit, que Andreu Jaume ja ha descrit prolixament. Només afegiré que, en el poema, Shade es presenta com un home de carn i ossos, no totalment però sí suficientment dibuixat, sense que hi faltin les referències a la seva vida matrimonial i professional i, especialment, l’impacte que va causar en la seva vida el suïcidi de la seva filla Hazel en un llac pròxim al seu
lloc de residència. Vull fer èmfasi en el poema mateix, en aquests 999 versos (als quals, després, Kinbote afegirà, com a editor, el que fa 1000, per arrodonir el poema, amb la hipòtesi, més endavant molt ben demostrada, que el vers final hauria estat una repetició del vers inicial del poema), vull fer èmfasi en aquesta segona part, deia, perquè és la part del llibre en què Nabokov se salva de totes totes de la crítica que se sol engegar als constructors de novel·les tan artificials com ho sembla aquesta, és a dir, se salva de la crítica que no vagi ser capaç de dibuixar un personatge viu, problemàtic, complex, amb una vida sentimental, i una experiència de la mort que l’agermanen, diguem-ho així, amb qualsevol dels grans personatges ben perfilats de la història de la novel·la: des de Don Quijote a Roskolnikov, passant per Madame Bovary o per qualsevol heroïna de Jane Austen, per afegir uns quants noms a la nòmina d’influències i cops d’ull de literària complicitat que Andreu Jaume ha detectat en aquest llibre.
La tercera part, la més llarga del llibre, consisteix en les notes, o el llarg Comentari, que Kinbote fa del poema del seu amic traspassat, a mena d’homenatge i com un acte de justícia filològica envers aquest amic i la seva obra inèdita. La veritat és que els grans problemes comencen
justament aquí; perquè Nabokov, d’una manera molt aleatòria
i capritxosa, tan aviat escriu una nota breu sobre un ocell o una papallona que surten en el poema original, com s’esplaia durant tres o quatre pàgines en un detall que sembla mancat de tota rellevància en el poema i en la vida de Shade, com dedica més de deu pàgines a oferirnos una sèrie d’informacions que no tenen res a veure ni amb el poema ni amb el seu context existencial —és a dir, la vida de l’autor del poema—, sinó més aviat amb un àmbit històric tirant a fantasiós, presentat voluntàriament i decididament com una faula, en què —amb grans esforços, això sí— acabem entenent que el comentarista aprofita el poema d’un altre per explicar detalls misteriosos sobre la pròpia vida. Més encara, no a la primera lectura del llibre però sí a la segona o a la tercera, o a la que fa deu, en casos recalcitrants, el lector arriba a dues conclusions: Kinbote no és cap altre que el rei destronat i exiliat del país de Zembla, que, per una alquímia certament prodigiosa, aconsegueix de fer quadrar les circumstàncies i el poema del seu amic John Shade amb les
circumstàncies de la seva vida en aquell regne, la seva fugida del país, el seu exili als Estats Units i la seva mania persecutòria. La cosa, com ja haureu observat, és de bojos; pero narrativament no presenta cap incoherència
perquè aquests comentaris estan trufats de dades i de reflexions en què Kinbote se’ns presenta —almenys a nosaltres, els lectors, sense que ell mateix en tingui consciència— com un dement, un psicòpata o com sigui que s’hagi de dir. Amb altres paraules: els comentaris de Kinbote al poema Pale Fire són comentaris propis d’un boig; no d’un ximple, sinó tot al contrari; però boig, segur que sí. La cosa, com veieu, comença a semblar empapada de cervantisme; però reserveu-vos un racó de curiositat per arribar, al final d’aquestes pàgines, a la conclusió que les distàncies i els jocs entre les categories de realitat i de ficció, a la novel·la de Nabokov, no tenen res a veure amb el joc, ja ben conegut
de tothom, que practica Cervantes al Quijote.
La quarta part sembla una bagatel·la, i molts lectors en prescindeixen equivocadament, perquè és un Índex alfabètic dels llocs, les persones i altres circumstàncies esmentades tant al poema com a les notes, en què Nabokov —de fet, sempre el professor Kinbote, que seria l’autor de tot el llibre llevat del poema o segona part— acaba de donar les pistes perquè entenguem alguna cosa d’aquest llibre. Així, per exemple, gràcies a l’Índex escampa qualsevol dubte sobre la identitat del professor Kinbote, perquè, a l’entrada “Carles II, o Carles Xavier Vseslav” —del qual es diu que va ser l’últim rei de Zembla, dit “el Benamat”, nascut el 1915, que va regnar de 1936 a 1958, que va exiliar-se als Estats Units, i que va estar a punt de revelar la seva identitat al seu amic John Shade— llegim, com a darrera referència: “vegeu també Kinbote”. Això sí; quan aneu a “Kinbote”, no trobeu la més petita referència al rei Carles II de Zembla. També és revelador d’aquell problema d’escacs de què parlava Mary Mc Carthy el fet que, en aquest mateix Índex, o quarta part del llibre, llegim: “Amagatall: vegeu potaynik.” Anem a “potaynik” i llegim: “vegeu taynik”. Anem a “taynik” i llegim: “(paraula rusa): lloc secret; vegeu Corona, Joies de la”. Anem a “Joies de la Corona” i diu: “vegeu Amagatall”, que és d’on ha arrencat la nostra recerca. De manera que es tanca el cercle, i ens quedem amb les ganes de saber què ha passat amb les famoses Joies de la Corona (suposem que del reialme de Zembla). Es tanca una mena de cercle que sembla viciós, però que, en realitat, no és tal cosa: és, més aviat, un tros més de l’eterna espiral que Nabokov deia que definia la seva literatura. Ho llegim en una pàgina del seu llibre autobiogràfic, Parla, memòria: “Una espiral és un cercle espiritualitzat.
En la forma espiral [que, per cert, també és la marca de la SEL], el cercle, que no queda ni tancat ni agreujat, deixa de ser viciós; queda lliure. Ja pensava en aquesta figura quan anava a l’escola; i també vaig descobrir que la sèrie triàdica de Hegel es limitava a expressar l’essencial espiralitat de totes les coses en relació amb el temps. Una volta de la rosca segueix una altra rosca, i tota síntesi es converteix en la tesi de la sèrie següent. Si considerem l’espiral més simple, poden distingir-s’hi
tres estadis, que corresponen als de la tríada: podem anomenar ‘tètica’ la petita corba o l’arc que inicia la convolució com a figura central; ‘antitètic’ l’arc més ample que s’encara al primer en el procés de la seva
continuació; i ‘sintètic’ l’arc encara més ample que és la continuació del segon, i embolica el primer i el segon arc pel seu exterior. I així contínuament.”
Potser és per aquesta espiralitat que Kinbote, que pretenia fer un acte de justícia filològica amb el poema pòstum del seu amic —amb la qual cosa almenys s’hauria tancat un cercle— ni tan sols és capaç de documentar el títol del poema, Pale Fire, que, de fet, es troba a l’acte quart, escena tercera, de Timó d’Atenes, de Shakespeare, on llegim:

[…] I’ll example you with thievery:
The sun’s a thief, and with his great attraction
Robs the vast sea; the moon’s an arrant thief,
And her pale fire she snatches from the sun;
The sea’s a thief, whose liquid surge resolves
The moon into salt tears
. […]

En admirable traducció de l’amic Salvador Oliva, que posseeix la marca insòlita d’haver estat l’únic membre d’aquesta societat que no ha vingut ni a una sola sessió,
[…] Mireu aquests exemples:

lladre és el sol, que amb el poder d’atracció
roba l’aigua del mar; lladre és la lluna vagabunda,
que roba al sol la seva pàl·lida claror;
lladre és el mar, que amb les onades roba
les llàgrimes salades de la lluna;[…]

El títol del llibre, doncs, fa referència al robatori general que és la naturalesa, encarnada pel sol, la lluna i el mar, i —a línia seguida en el drama de Shakespeare— també per la terra, “que es nodreix i cria / de fems robats dels excrements comuns”; i resulta que Kinbote fa una cosa semblant amb el poema de Shade: li roba, o li estalvia, tot el que tenia de connexió real amb la vida del seu amic per emportar-se el sentit del poema, amb una invenció desmesurada i folla, cap al terreny de l’experiència pròpia, amb el benentès que aquesta experiència tampoc no és tal cosa, sinó una fabulació absolutament folla que gira a l’entorn del regne de Zembla, d’ell mateix com a rei exiliat, i d’un suposat espia que vol matar-lo. De fet, el que sí que s’aclareix en el llibre és justament que l’home que mata a John Shade ho fa per equivocació, però no perquè vulgués matar Kinbote-Botkin-el Rei de Zembla, sinó perquè confon Shade amb un jutge que se li assemblava i que li havia fet un
tort a l’assassí. Kinbote, naturalment per al lector assenyat, no té cap espia que el persegueixi perquè no és el rei de Zembla sinó un modest professor de literatura —com he dit, transvestit de vegades sota la persona d’un tal Botkin, anagrama de Kinbote— a la mateixa universitat que Shade. És com si Nabokov no solament ens estigués amagant o tergiversant contínuament la informació real, sinó també com si estigués robant permanentment a tots i cada un dels personatges de la novel·la la identitat que els és, o que pensem que els hauria de ser, pròpia; això,
un cop més, com ja ha assenyalat molt bé l’Andreu, per fer-se eco de les paraules que es troben al mateix Timó d’Atenes (i que l’autor no esmenta), uns versos més avall dels que hem citat: “Au, robeu-vos ara els uns als altres.” Arribats en aquest punt hem de preguntar-nos finalment si Pale Fire té alguna cosa a veure, o no, amb el que hem definit, seguint un llibre canònic, com a “metaficció”. Una pista per respondre aquesta pregunta —que és la base per a tot inici de comprensió d’aquest immens artifici literari— l’ofereix el mateix poema de Shade que, als versos 704-706, referint-se a la seva vida, parla de: ”A system of cells interlinked within / Cells interlinked within cells interlinked / within one stem”, és a dir, “Un sistema de cèl·lules encadenades a l’interior de cèl·lules encadenades a l’interior de cèl·lules encadenades a l’interior d’una sola tija.” Doncs
bé: així és exactament com està estructurada aquesta novel·la. La vida de John Shade (el cognom vol dir “ombra”), de la qual a penes sabem gaire cosa més que el seu matrimoni amb Sybil Shade i l’existència d’una
filla que es va suïcidar, és com una cèl·lula embolicada per una altra cèl·lula més complexa i més misteriosa, que és el seu poema; el poema de Shade, és a dir, Pale Fire, és una cèl·lula embolicada profusament per una altra cèl·lula, molt més vasta, que és el comentari de Kinbote; el comentari de Kinbote és una cèl·lula (o un símptoma magmàtic i del tot inconnex, com escau a les fabulacions d’un psicòpata) de l’activitat mental de Kinbote, de la vida del qual tampoc no sabem gairebé res, o
molt poques coses; i l’Índex final és una altra cèl·lula, que ho abraça tot d’una manera novament fantasiosa, en la qual, més que en el Comentari, Kinbote confessa finalment qui és i ve a demostrar als lectors, per primera vegada en tot el llibre, que no hi és tot, o que hi és massa. Diguem-ho a l’inrevés: l’Índex és una cèl·lula, atribuïble jo diria a Vladimir Nabokov, que exhibeix la fantasia i la insània mental de Kinbote continguda en el Comentari; el Comentari és una cèl·lula que demostra la impossibilitat de Kinbote de fer justícia hermenèutica a un poema; i el poema és un text que metaforitza la vida de Shade, pervertida per una pulsió de mort que és central en el poema, lligada al suïcidi de la filla —és a dir, és un poema, com sol passar amb tots els poemes, que amaga més que no diu, o que dissimula, per efectes de la metaforització, la realitat que té al darrere i de la qual, certament, parteix segons l’única, vaga llei de versemblança mimètica que es troba en tot el llibre.
En suma, ara que hem entrat decididament en un terreny aristotèlic: ¿què hi ha de real, o de referència a cap realitat, en tot el llibre? Pràcticament res. La Introducció és una falòrnia i una gran trampa, perquè Kinbote diu que edita el poema de Shade perquè ha convençut la seva dona que ell es va interposar entre el seu amic i l’assassí, cosa que és mentida doblement, perquè ni s’hi va interposar ni creia que volguessin matar Shade, sinó a ell mateix; el poema, tot i ser la part del llibre en què es mostra el Nabokov més habitual, generós en l’art de la ficció i perfectament capaç, molt a l’estil shakesperià, de tocar el fons d’una existència només amb quatre trets característics i, especialment, amb un estil impecable i elevat, el poema, deia, en la mesura que actua en el terreny de la metàfora i quasi gens en el camp de la metonímia o de la descripció “realista”, no ens acosta a la realitat de la vida de Shade sinó que la dispersa i ens n’allunya; el Comentari, que hauria de procedir com solen fer-ho els comentaristes d’un poema biogràfic, o sigui desvelar tota la càrrega de veritat o de realitat que s’amaga al darrere dels versos sempre críptics, no solament no fa això, sinó que es converteix en una excusa del comentarista per engegar-nos subreptíciament el seu deliri sense que sembli tal cosa; i l’Índex, per fi, com un nou acte de generositat de Nabokov —que els crítics de la novel·la sempre apreciaran com la veritable joia de la corona del llibre— ve a demostrar que el Comentari és delirant i que Kinbote no té el seny complit. Ho repeteixo:
al capdavall, de realitat no en queda pràcticament res de res; la ficció s’imposa per ella mateixa, de cap a cap del llibre, com si Nabokov hagués volgut demostrar-nos que el regne de la ficció no necessita per a res cap mena de suport en allò que anomenem realitat, o com si hagués
volgut dir-nos —cosa que també ens han dit molts altres autors, alguns amb més transparència, com ara Gide a Els falsificadors de moneda— que la ficcionalitat funciona sola, que és un món per si mateix, i que a penes presenta punts obligats de contacte ni amb la nostra experiència ni amb la de cap lector imaginable: d’aquí, possiblement, que tothom accepti que la lectura de novel·les eixampla d’una manera insubstituïble els límits de l’experiència del món de tot lector. Si només la reflectissin tal com ja la coneixem directament o per analogia, no ens aportarien tot el que ens aporten: vet aquí la diferència habitual entre periodisme i literatura.
Al Quijote, si em permeteu tornar a una comparació que els crítics de Pale Fire a penes han comentat, els llibres de cavalleries, per molt fantàstics que siguin o que fossin, actuen com a referència d’una determinada
experiència de la realitat, com una realitat viscuda per gent d’un altre temps; i aquesta realitat suposada és la que marca la conducta del cavaller cervantí sota l’aspecte de la follia, és a dir, sota l’emblema d’una disfunció entre la realitat i la fantasia. El que s’afigura Don Quijote és justament que aquelles experiències que va llegir tenen a veure amb la realitat, fins al punt que la seva realitat, com a personatge ambulant, quedarà inevitablement deformada per una mena d’hermenèutica apriorística, que és la que es va desprendre de les seves lectures dels llibres de ficció. Al llibre de Cervantes, doncs, hi ha un joc entre realitat, ficció i metaficció tan clar com els que coneixem en bona part de la novel·lística anglesa i francesa dels segles XVII i XVIII, procediment que acaba d’esclatar, per exemple, en l’obra del nostre contemporani Jorge Luis Borges. Això sí: a la novel·la cervantina, l’autor també va tenir la generositat
—per si algú no volia entendre que Don Quijote és boig— d’explicar-nos que tot plegat era culpa d’unes lectures mal interpretades (és a dir, interpretades com a realitat i no com a ficció), o, si ho voleu, d’una perversió de la realitat exercida, sobre el personatge principal, per la
pròpia literatura. Això, certament, pot ser considerat com l’articulació més exemplar mai escrita de realitat, ficció i metaficció. A Pale Fire, per contra, Kinbote no ha arribat al deliri per culpa de cap lectura —i mai no sabrem per quina causa s’ha tornat boig, a no ser que entenguem que Nabokov el presenta com a al·legoria universal de la imaginació literària. Kinbote és delirant, per entendre’ns, pel fet que viu immers solament en la ficció, sense el més petit point-de-repère o connexió amb la realitat: ni entén que hi hagi una vida de debò darrere del poema de John Shade, ni creu que la seva fantasia sobre el reialme de Zembla s’oposi en cap sentit a la veritat.
S’acaba l’enrevessament. La literatura occidental de ficció, des dels seus orígens, s’ha basat habitualment en una mena de substrat èpic segons el qual la realitat pot ser elevada, transformada, metonimitzada i metaforitzada fins i tot, però sempre amb un cert ancoratge amb aquella
experiència del comú que anomenem “realitat”. A uns fets o a unes dades de la realitat li corresponen, en una mena de reflex especular, els fets narrats en la ficció. Com ja he apuntat, la ficció sempre ha estat, en aquest sentit, un pont entre ella mateixa i dues altres realitats: la de l’experiència viscuda i la de l’experiència possible, encara no esdevinguda però versemblant, del lector. A Pale Fire, per contra, la ficció abandona voluntàriament tota connexió amb la matriu de tipus èpic, i es torna, per veritable art de màgia, autosuficient i autoreferencial: no hi ha res fora de la ficció; sembla que Nabokov ens digui, en aquest llibre prodigiós, que la ficció és real per si mateixa, i, més encara, que potser no hi ha realitat més sòlida que la que es deriva d’una ficció ben construïda. La fórmula escolàstica que tots coneixem: nihil est in intellectu quod prior non fuerit in sensu es transforma a Pale Fire, des del punt de vista d’un gran artista literari, en aquesta altra fórmula: no hi ha res en els sentits, ni en la realitat, que pugui esdevenir matèria d’intel·lecció fora que ho faci per la via d’una construcció verbal; i com més arbitrària, millor. O, fins i tot: la realitat enganya sempre i la ficció, per contra, diu una veritat que s’aguanta sola.
Per tant, ¿hi ha ficció i metaficció a Pale Fire, de Vladimir Nabokov, en el sentit que la ficció seria una primera lectura èpica de la realitat —una lectura ingènua, hauria dit Adorno—, i la metaficció una relectura d’aquesta lectura? Jo diria que no. Jo diria, si em permeteu el castellanisme, que a Pale Fire, l’únic que hi ha és ficció, més ficció i requeteficció. Això sí: la gran lliçó nabokoviana en aquest llibre —que, com ens ha
explicat Andreu Jaume, només es pot entendre com un homenatge metaficcional a La tempesta de Shakespeare com a pur desideràtum del tot exterior a la novel·la—, la lliçó de Nabokov a Pale Fire, deia, resideix en el fet que aquest món de ficció tan absolutament autònom tingui a veure, malgrat tot, no sols amb la literatura sinó també amb les nostres vides. El misteri, o la lliçó extraordinària d’aquest llibre de Nabokov, és que la dignitat exagerada i emfàtica de la pròpia ficció no espatlla del tot (una mica, sí) la nostra relació amb la vida, sinó al contrari. Perquè Pale Fire ens mou a entendre la vida i l’existència humana
com el mateix que és aquest llibre: “una capsa de sorpreses, una joia de Fabergé, un aparell de rellotgeria, un problema d’escacs, una màquina infernal, una trampa que atrapa els escriptors de ressenyes, el joc del gat i de la rata i un kit de bricolatge.” I qui es pensi que la vida és una cosa més senzilla, és que no ha llegit mai, ja no Cervantes o Nabokov, sinó una sola novel·la de qualitat del temps que sigui. Moltes gràcies.

--------------------
(1) Extracte de la Contraponència pronunciada al SEL, de Barcelona, el 13 de novembre de 2003.