L'evolució de la crítica literària a Catalunya. Obertura

Broch, Àlex
Revista Literatures, Núm. 3 (Segona època)
Benvolguts, benvolgudes:

Si l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana ens convoca avui aquí i al llarg de tres dies per parlar de Crítica Literària Catalana, si la taula rodona que ha de seguir aquesta intervenció d'obertura se centra sobre escoles i mètodes crítics, bo serà que, per ser metòdics i no crear falses expectatives, intentem acotar el sentit de les nostres intervenció i obertura que es presenten sota un encapçalament brillant i programàtic com és el de "L'evolució de la crítica literària a Catalunya" perquè, justament, la meva intervenció no se centrarà sobre la descripció d'uns paràmetres que ajudin a construir el que l'enunciat promet sinó sobre la constatació, fins avui, de la inexistència d'aquests paràmetres i, en conseqüència, sobre la dificultat de construir un discurs coherent i clar del que és i ha estat la crítica literària catalana des que existeix una literatura catalana moderna. Justament la meva intervenció és per remarcar aquesta absència, aquest buit teòric i, davant la realitat i la constatació, preguntar-nos què hem de fer, què hauríem de fer o què es pot fer.
L'organització d'aquest encontre l'ha dissenyat atenent tres instàncies o tres aspectes d'un mateix debat. Demà assistirem a una taula rodona que se centrarà sobre la crítica als mitjans de comunicació. És el lloc de debat de la contemporaneïtat, de la literatura de present. És l'espai, bàsicament, de la crítica militant, de la crítica que pren el pols del dia a dia literari. Una crítica que sense cap altre referent que el saber del crític comporta, sovint, l'estimulant risc de ser qui primer parla i també, no poques vegades i segons la personalitat del crític, qui obre, estableix i inicia els camins d’interpretació i valoració d'una obra. La importància de la crítica militant està a saber, també, que la seva funció no s'exhaureix en aquest present perquè, perduda la "bel·ligerància" del moment, si el treball del crític ho justifica, es converteix en un imprescindible document per a la història. El seu treball es pot convertir, doncs, en un referent obligat i necessari. La seva funció pot transcendir allò que la singularitza i la defineix: la immediatesa del present. Demà passat, dimecres dia 20, el tema motiu de la trobada girarà entorn de dos eixos que relacionen i lliguen la crítica amb la traducció per auscultar, segurament, el grau de fortalesa o feblesa d'aquesta relació o lligam. En el si de l'Associació i per la professió efectiva de molts dels seus membres, tot el que fa referència i es deriva de la funció i la problemàtica del traductor i la traducció, sempre ha trobat el consens necessari per ser motiu de reflexió, trobades i debats. I és bo que sigui així. En l'àmbit de la llengua el traductor és l'altre autor.
Si això passa demà i demà passat, a nosaltres, avui, ens toca entomar la reflexió sobre un pinyol complex i que apunta cap a una de les màximes centralitats del tema com és tot allò que fa referència a la teoria literària, a les metodologies crítiques i al seu grau d'aplicació a la literatura catalana contemporània. Com deia, un pinyol complex que ens situa en les coordenades d'un debat inèdit o quasi inèdit entre tots nosaltres o, almenys, entre tots aquells que hem fet de la crítica literària el nostre o un dels nostres camps de reflexió i treball. I en aquest punt, i davant la sempre persistent i continuada pregunta de si existeix o no una crítica catalana, una crítica, vull dir, que pugui ser homologada i homologable a la crítica literària d'altres llengües i cultures, el primer que cal dir i fer i el primer que jo vull fer i dir és plantejar la necessitat d’un canvi de focus, de la direcció del focus perquè sovint, fins ara, el que s'ha fet per intentar donar resposta a la pregunta, és focalitzar el debat entorn dels mitjans i de la crítica militant. És allà on, des de quasi sempre, s'ha anat a buscar i trobar la resposta. Penso i crec que si el focus continua en la mateixa direcció, el focus està mal dirigit i la formulació de la pregunta no adequada al camp que li correspon. Els mitjans, amb les dificultats que tots sabem, hi són. I els crítics, amb les característiques que tots coneixem, també hi són. De fet, l'única crítica que pot parlar d'una certa tradició és la crítica militant, la importància de la qual acabo d'esmentar en uns paràgrafs anteriors i de la qual no tinc ni puc tenir cap mena de dubte. La crítica militant és crítica però no exhaureix tot l'espai de la crítica. El que plantejo, doncs, és el canvi de la direcció del focus perquè la resposta a la pregunta de si existeix o no una crítica catalana no seria completa ni correcta si menystenim o oblidem l'eix principal i l'espai central on s'ha de situar la pregunta i la possible resposta.
Si tota operació crítica comporta una seqüència triple que passa per la percepció, l'anàlisi i la valoració de l'obra haurem de convenir, almenys, que la segona, la de l'anàlisi, al llarg del segle XX ha obert una multiplicitat d'enfocaments i mètodes crítics que ha convertit i ha desenvolupat dins la crítica uns llenguatges interpretatius específics que li atorga la condició —si és que encara creiem amb els gèneres— de gènere literari. Un gènere concret amb la seva especifi citat i la seva problemàtica. La pregunta que ens hem de formular —i crec que és aquí, en aquest eix, on s'ha de formular— és si la crítica literària catalana ha incorporat, en el seu debat i en la seva formulació, tant en l'espai acadèmic o fora d’ell, les diverses metodologies que han estat presents en d'altres cultures, com a mínim, al llarg de tot el segle XX. Crec que ja és hora que dirigim el focus cap a l'intent d'il·luminar la resposta sobre la situació de la crítica catalana des d'aquest nou escenari. La voluntat de fer-ho no treu la dificultat de fer-ho. La crítica, per raó de ser, ha dirigit, bàsicament, el seu treball cap a l'anàlisi de l'obra de creació literària. I en un grau molt menor —passa a totes les literatures— cap a l'anàlisi i l'estudi d'allò que li dóna singularitat i especificitat com a gènere. Mirant cap a fora ens hem oblidat, o no hem tingut la seguretat ni la saviesa de mirar cap a dins, de fer la reflexió acurada de tot el que ens determina com a crítics, del que configura la nostra obra dins d'un context internacional que ha avançat molt més que no pas nosaltres en aquest camp. Un camp que troba el seu adob i les seves eines d'anàlisi en la teoria literària i les diverses metodologies crítiques que s'han anat desenvolupant com a resposta i evolució d'allò que ha de configurar un veritable pensament literari.
No cal insistir en el fet que una cultura —i una literatura— que no hagi avançat ni desenvolupat aquest debat és una cultura menor, "handicapada" en un dels seus nivells principals. No hi ha una literatura completa si al costat de l'obra de creació no desenvolupa una teoria ni incorpora uns sabers crítics que sí existeixen a les literatures majors. És just en aquest punt, i tal com hem dit, on s'ha de formular la pregunta sobre l'existència o no d'una crítica catalana, i és en l'anàlisi d'aquest punt on hem de trobar la resposta. I això només serà possible si la limitada bibliografia crítica publicada s'estudia no solament en funció de l'obra de creació que analitza sinó, a més i també, com un llenguatge propi i específic amb les seves lleis, la seva metodologia, la seva evolució i els seus condicionants. Si voleu, la crítica necessita una operació de metacrítica. Per tant, hem de reivindicar i reclamar, hem de potenciar i estimular el nostre propi autoestudi. El coneixement i el saber del treball del crític com a treball específic. Solament així sabrem on som, què hem fet i si els resultats justifiquen que puguem parlar d'una crítica literària catalana interrelacionada en l'evolució de la crítica literària internacional. No cal dir que el repte és gran i els resultats incerts. I per respondre al repte el primer pas és establir la bibliografia, les obres i els noms que ens haurien d'ajudar a construir aquest discurs sobre la crítica catalana. I, justament, que aquest primer pas està pendent —tot i les aportacions bibliogràfiques ja fetes— ens ho corrobora el fet que un enunciat com el que avui encapçala aquest encontre i aquesta sessió, "L'evolució de la crítica literària a Catalunya" és, avui per avui, un impossible. Un impossible com a discurs continu. No com a discurs fragmentat perquè, dins de la fragmentació, sí que trobaríem capítols d'un discurs total. Afortunadament els trobaríem i els trobem(1). Però el repte de cara al futur i d'aquí endavant és saber si serem capaços de construir la totalitat del discurs i quan trigarem a fer-ho.
Si en la solució a qualsevol problema allò que és primer i prioritari és establir un diagnòstic al més fiable possible el que caldria fer, a partir d'ara, és mirar, doncs, d'establir i trobar les possibles solucions que, en el nostre cas, passa per visualitzar o ajudar a construir la visualització d'aquesta continuïtat. I tal com hem fet en la construcció de la nostra història literària —tot i que encara incompleta—, probablement estem en una primera etapa "positivista" d'acumulació de materials i de la seva oportuna descripció; actitud que no exclou, lògicament, la seva pertinent interpretació. La feina és molt laboriosa i no és fàcil però el que us puc dir, ara i aquí, és que aquesta feina ja està feta encara que no acabada. El Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, sota la direcció de Joaquim Molas, ha construït un Repertori Bibliogràfic d'historiadors i crítics catalans que abasta des del segle XVIII fins als historiadors i crítics nascuts abans de la guerra civil espanyola. És a dir, des de la Il·lustració fins ben entrat el segle XX. Inventaria una seixantena de noms i recull la bibliograf a pròpia de tots ells, així com el millor i principal que s'ha escrit sobre ells i sobre la seva obra. Tota la bibliografia que, sobre aquests crítics, s'ha publicat fins l'any 2000. És, segur, la base de dades que es necessita per començar a construir la història i l'evolució de la Crítica Literària i els Estudis Literaris Catalans. Com tot treball de base històrica, s'atura allà on la perspectiva històrica diu i aconsella aturar. Ens queda, doncs, segur a nosaltres, establir aquesta continuïtat però ara, almenys, sabem que no partim del no res. I començar a treballar sobre aquesta continuïtat és, clarament, la voluntat i el sentit d'aquesta Obertura i de la taula rodona que seguirà tot seguit que, amb els matisos que cadascú aporti, pretén, a partir del ja fet, ajudar a construir unes bases de reflexió sobre el pensament crític i les metodologies crítiques que, amb un sentit temporal ampli, participen del debat crític contemporani. L'organització de l'encontre ho entén com un primer pas i com una primera temptativa que, recollint models anteriors, en el futur podria tenir continuïtat. Si als autors de creació, quan participen en una conferència sobre la seva obra, sovint se'ls demana alguna de les raons del seu treball literari, res no impedeix sotmetre els crítics al mateix procés. Si la crítica catalana, atesa la feblesa de la institució literària catalana, encara no ha estat capaç d'explicar les raons i les formes de la seva evolució, bé podríem pensar, des del silenci en què sovint treballa la crítica i des de la realitat del buit existent, a plantejar la conveniència de demanar als teòrics, historiadors i crítics contemporanis les raons, els motius i els interessos que orienten la seva funció intel·lectual. Bo serà, també, que la crítica comenci a parlar de la crítica.
I això sense oblidar que el discurs crític també és un discurs de la crisi. Un discurs instal·lat entre totes les apories i contradiccions del pensament estètic i literari contemporani. No és ara el moment, en aquesta intervenció de reflexió i estímul i des d'aquesta posició d'Obertura a l'encontre, d'entrar en les raons d'aquesta crisi. Però si pensem en l'evolució de la teoria crítica occidental en aquests darrers trenta anys hem de dir que ens vam educar i créixer —més enllà dels mètodes formals com l'estilística, el formalisme rus, o l'estructuralisme, que, en el seu moment, també vam fer nostres—, en paradigmes crítics que certificaven certeses interpretatives de l'obra literària i la cientificitat del mètode i, també, en la defensa que era possible la persecució d'una veritat objectiva o d'una totalitat significant que clausurava tota interpretació. Des d'aquelles certeses i seguretats el pensament crític ha passat a d'altres paradigmes situats en el dubte, la incertesa i la fissura, conseqüència de totes les teories postestructuralistes, fins arribar al deconstructivisme, on es qüestiona la mateixa existència d'un únic centre eix o estructura que faci possible tota interpretació la qual cosa ens planta, com sempre ha fet la filosofia, davant les possibilitats i els límits de la raó interpretativa i del saber possible. Però com que això ja ve de lluny no ens ha de sorprendre. Per tant, no solament no hi renunciem sinó que ja
ens hem acostumat a moure’ns entre límits —sempre hem estat heterodoxos de qualsevol dels "ismes" que hem assumit: l'estructuralisme, el marxisme, o el nacionalisme— i afirmem, per a ús personal, les nostres veritats que passen per la formulació d'uns principis que es fonamenten en base i en l'afirmació dels axiomes següents: 1. Que el centre existeix encara que no és el centre de tot; 2. Que les regularitats existeixen encara que no tot són regularitats; i 3. Que hi ha un sentit interpretatiu encara que aquest sentit no explica tot el sentit. En definitiva, i només per posar un exemple, si alguns mètodes crítics han qüestionat la certesa d'un concepte com el de "totalitat", nosaltres ampliem el marc i l'abast del concepte i tenim en compte totes les contradiccions internes que qualsevol principi comporta sempre que està en joc una operació epistemològica o de coneixement. Això ens permet no haver renunciat i creure, encara, en la funció i les possibilitats de la crítica literària. Estem en contra de qualsevol relativisme crític i en la defensa d'explorar totes les possibilitats metodològiques perquè tenim la certesa que tota operació crítica il·lumina, interpreta, alguns dels aspectes formals i immanents d'una obra literària. D'altra banda, també és bo i oportú assenyalar que el desplaçament i el qüestionament d’un centre únic deriva en una satelització de centres, en altres centres possibles i en la construcció de noves mirades. Això ha permès i ha generat l'estudi i el millor coneixement d'aquests altres centres fins ara considerats secundaris, fet que ha facilitat el camí a les teories i crítica feminista, a les teories i crítiques postcolonials, a les teories i crítiques gais i lesbianes o al desenvolupament d’un nou historicisme i d'una nova esquerra crítica. Tot això, és clar, per a desesperació i neguit del senyor Bloom que ha vist i ens ha explicat, en el seu Cànon occidental i amb màxima preocupació, com l’eix central perilla i es mou.
I vull acabar, des de la intencionalitat que ha mogut aquesta intervenció, intentant ser del tot pràctic i posant sobre la taula dues qüestions i dues preguntes. La primera fa referència al Repertori Bibliogràfic d'historiadors i crítics catalans que he anunciat. He dit que està fet però no acabat. Malauradament, la migradesa dels recursos de les nostres universitats i la inflexible distribució de les partides pressupostàries fa que hi hagi diners per a la publicació del llibre però no per pagar el becari que ha d'introduir les darreres dades descobertes i les correccions necessàries al material existent. ¿Podrà l'Associació d’Escriptors o, a través de l'Associació, la Institució de les Lletres Catalanes ajudar a cobrir aquesta despesa per fer viable el projecte que hem explicat i que és el primer pas per poder donar fluida resposta a l'enunciat que encapçala avui la meva intervenció? I la segona, i com a segon pas i conseqüència lògica del primer, podrà l'Associació d'Escriptors o, a través de l'Associació, la Institució de les Lletres Catalanes assumir la possibilitat que un encontre com aquest, amb l'únic objectiu de sentir els crítics o els estudiosos reflexionar conjuntament i en veu alta sobre el seu treball per tal d'actualitzar els referents crítics contemporanis, pugui tenir continuïtat en el futur, cada dos anys per exemple? Si la primera pregunta té una resposta positiva ben aviat podríem celebrar la publicació del primer Repertori Bibliogràfic d'historiadors i crítics catalans. Si la segona també tingués resposta positiva, ens hauríem d'emplaçar tots en un futur no gaire llunyà per continuar la reflexió pública dels temes que avui ens han convocat aquí.
Moltes gràcies

La Pedrera, 18/IV/05.

 

-----------------------------------------

 

1.Només per posar un exemple, en aquests darrers anys ha sorgit una creixent bibliografia crítica que estudia i analitza l'obra dels crítics de la postguerra. Així Lectures al quadrat (1995), a cura de Núria Perpinyà, que amb estudis d'H. Alonso, M. H. Rufat,T. Serés i J. Suïls, analitza l'obra der J. Molas, J. M. Castellet, J. Triadú i J. Fuster. També Creació i crítica en la literatura catalana (1993), a cura d'Enric Bou i Ramon Pla que, amb aportacions de diversos autors, analitza l'obra de J. Triadú, J. M. Castellet i J. Molas. Sobre Triadú, Agustí Pons ha escrit una biografia humana i literària Joan Triadú, l’impuls obstinat (1994), mentre que J. M. Castellet i J. Molas han rebut el reconeixement en homenatges diversos que s'han traduït en llibres i aportacions importants. Del primer, Homenatge Castellet (1996), de diversos autors, i De sombras y de sueños. Homenaje a J. M. Castellet (2001), de diversos autors i a cura d'Eduardo A. Salas Romo. Del segon, A Joaquim Molas (1996), de diversos autors, i Professor Joaquim Molas. Memòria, Escriptura, Història vs. I i II (2003), miscel·lània amb nombroses aportacions. També l'obra de Castellet ha merescut una primera tesi doctoral presentada a la Universitat de Granada per Eduardo A. Salas Romo i que s’ha convertit en llibre, El pensamiento literario de J. M. Castellet (2003). Sobre Gabriel Ferrater, Laureà Bonet va publicar, l'any 1983, Gabriel Ferrater entre el arte y la literatura, mentre és ben recent la publicació de La crítica de Gabriel Ferrater (2004) de Jordi Julià. Sobre el mateix Ferrater, anteriorment, Núria Perpinyà havia publicat Gabriel Ferrater: Recepció i Contradicció (1997) i també s'han publicat les actes d'un congrés dedicat a ell, Gabriel Ferrater, "in memoriam" (2000), a cura de Dolors Ollé i Jaume Subirana. Mentre que sobre Joan Ferraté, Víctor Obiols, l'any 1997, va publicar Catàleg general, 1952-1981: elements intertextuals en l'obra poètica de Joan Ferraté i Núria Perpinyà li dedicava un article a Els Marges, número 47, "Les lectures de Joan Ferraté". I només esmentar, sense especificar-ho, la creixent bibliografia crítica sobre la persona i l'obra de Joan Fuster que, després de la seva mort, ha crescut de manera notable. Recordem, pel seu caràcter d'aproximació humana i per ser un dels primers, l'Àlbum Fuster (1994), a cura d'Antoni Furió. Però avui, els estudis sobre Joan Fuster, ja són nombrosos.