Eugeni d'Ors, el Glosari i un breu apunt a Gualba

Chavarria, Adrià
Revista Literatures, Núm. 3 (Segona època) 2005
 

¿Qué es vivir, en el sentido moral de la palabra?
Vivir es gestar un Angel, para alumbrarlo en la Eternidad.

Eugeni d'Ors

I. A tall d'introducció

De vegades, els moments engolits per la por et paralitzen l'escriptura —aquest no fou, o no sabem si fou, el cas d'Eugeni d'Ors. Escriure és tornar a repensar sobre allò que has pensat abans, prèviament. Quan les lletres travessen el paper —quan el diàleg (indispensable per al pensament)(1) amb tu mateix i amb l'altre comença a fluir— aleshores pots abrivar al món, com deia Goethe, el monstre que et turmenta les entranyes, i comences a escriure; el trasbals t’empeny a escriure.
Eugeni d'Ors és un personatge incòmode, i defenestrat del món polític i cultural català a principis del 1920. El seu viratge espanyolista, després de la desfenestració a Catalunya, s'ha palesat amb una certa recança cap a la seva obra escrita, fins i tot la de l'etapa catalana. El desconeixement cap a l'obra escrita en castellà és absolut, especialment després del seu festeig amb el nacionalcatolicisme(2). Aquest entrebanc polític i cultural és una de les accions que potser més trasbalsa, a l'hora d'enfrontar-nos amb el llegat de la seva obra.
Indagarem en un dels textos més sorprenents, i d'una veu més profunda, de l'etapa catalana d'Eugeni d’Ors: Gualba, la de mil veus(3), conjunt de trenta-set gloses(4), que durant els mesos d'agost i setembre de 1915 van aparèixer al diari La Veu de Catalunya, el mitjà on Xènius publicava, dia rere dia, les gloses(5) que teixiren el Glosari "català", durant 14 anys, de l'1 de gener de 1906 fins al 8 de gener de 1920, i que després intentà continuar al diari El Día Gráfico, des del 20 d'abril de 1920 al 3 de juliol de 1921.
Gualba, la de mil veus és la segona oceànida(6) de les quatre que Ors bastí al llarg dels anys, malgrat que un primer esbós de projecte les ampliava a nou. Les Ocèanides interrompen la mirada atenta del seguiment quotidiani de la realitat, que Ors bastí al seu Glosari en català, i que després continuaria amb el Nuevo Glosario i el Novísimo Glosario, ja un cop establert a Madrid.

II.

(Primer parèntesi abans de Gualba. Què fou el Glosari? Què representà aquest intent palpitador sobre la realitat? Sortim fora del parèntesi.)
L'any 1906, Eugeni d'Ors enceta la seva col·laboració diària a La Veu de Catalunya(7), l'òrgan d'expressió de la Lliga Regionalista. El Glosari és nat. Molts el consideraran la millor de les obres orsianes; alguns diran que de fet serà l'única, però Ors el prosseguí durant tota la seva vida. Primer a Catalunya i després a Madrid. Xènius —el pseudònim que adoptà per signar els articles ja el mateix 1906— posà a l'abast dels lectors una mena de diari intel·lectual on tractava els temes més diversos. Mercè Rius(8) va dir que l'autor bastí un espai —com qui diu un món— on el lector i ell podien trobar-se. Segons Rius, això li va atorgar una bona llibertat de moviments i una gran eficàcia, sobretot a l'etapa catalana. Després amb el Nuevo Glosario i el Novísimo Glosario, que publicà primer a ABC i després a Arriba, afectà més a la llibertat d’estil, i no va aconseguir del públic el contraban de complicitat que ell esperava.
Com la filosofia orsiana mateixa, el periodisme orsià va de l'anècdota a la categoria. En el pròleg a l'edició del 1906, Raimon Casellas dirà que el Glosari reflecteix allò que queda de la història, més que no pas el que hi passa. I el que restà dels esdeveniments, allò que supera llur irrepetibilitat i els lliga els uns als altres per confegir-ne un sentit, no fou cap concepte abstracte, sinó una certa regularitat: el ritme.
Comprendre el ritme de la realitat —heus ací el treball de la filosofia. La contribució que hi fa l'Ors periodista, si més no, la part de la filosofia que li toca, es resumeix així: transmetre a les pàgines de la La Veu les palpitacions dels temps. Una de les seves gloses més conegudes, publicada el primer any del Glosari el dia 3 de març de 1906, porta per títol "Més sobre la dignitat de l'ofici de periodista"(9). En aquesta glosa, Ors defineix, potser innovadorament per als lectors d'aleshores (potser ara el trobaríem ja massa innocent, en el nostre món desinformatitzat per la globalització), que el periodista serà el qui escoltarà les noves palpitacions del temps, les del Nou-cents que tot just s’enceta. Cal auscultar el pacient per poder donar-li un diagnòstic. Però, qui és el pacient? Catalunya. Catalunya pateix dues coses: la ressaca modernista, hereva del romanticisme malaltís que creu amb els pseudocomençaments absoluts, i el fet de no haver tingut, quan tocava, el seu renaixement propi, fill de la Mediterrània. Cal cercar-ne el diagnòstic, i és així com Ors s'incorpora a les fi les del que s'anomena tradició catalana. Per a ell aquest pas ferma una continuïtat amb els intel·lectuals de la Renaixença, però, alhora, comporta un nou començament. Aquest començament —allunyat, però, dels pseudocomençaments de caràcter romàntic— es dirà Noucentisme. Reivindicació d'un començament —no sortit de cap al·legoria romàntica, sinó empeltat a la tradició.
Ors publicà, en castellà, un interessant article en què reivindicava una tradició catalana, o si més no, emprenia la tasca d'autoritzar-se de certes fonts, tot refusant-ne unes altres. L'article en qüestió, publicat el gener de 1911 s'anomena "El renovamiento de la tradición intelectual catalana"(10), com a resposta a un qüestionari que la direcció del setmanari Cataluña havia fet arribar a una sèrie d'intel·lectuals catalans. Les preguntes eren les següents: "Què s'havia fet?" i "Què es devia fer, des del ram de la competència de cadascú?" L'article vindica el saber-se engatjat a una tradició(11), però que en bona part no fou ni aprofitada, ni evidentment prou continuada. Per una altra banda, és tornar a apostar pel català com a llengua de cultura (12), i per la ciència enfront de la vulgaritat estesa pel país; l'ideal no és pas la muntanya. Ors propugna una Catalunya abocada al mar, a la Mediterrània —d'aquí en podrem seguir després, desesperadament, les crítiques a Gualba, que no té vistes al mar. Les aigües del nostre mar són allò que les nostres costes tenen en comú amb Grècia —bressol de les nostres civilització i cultura— i també amb Itàlia, lloc on renasqué de manera esplenderosa. L'ideal que es vindica és el clàssic. Heus ací la tradició que Catalunya ha de regestar en el si de la ciutat. Es tracta de viure el Renaixement que no va tenir quan s’esqueia, i que se li continua imposant com una absència feixuga i causant dels seus retards. L'obra a través de la qual Ors intentarà mediatitzar amb els lectors la seva vindicació clàssica, i la seva visió del món, serà la del Glosari, primer el de l’etapa catalana, i després el de l'etapa castellana.
Ell mateix és conscient d’aquesta tasca emprenedora del Glosari, que almenys en l’etapa catalana, i a recer de la Lliga Regionalista, assumirà uns caràcters "imperials"(13) de primer ordre. Catalunya no pot perdre més el temps, necessita d'un nou impuls que la situï al nivell dels altres països europeus, i això només es pot fer si els seus individus se sotmeten normalitzant-se a la civilitat, i de retruc s'empelten a la tradició estroncada. Això sí, sempre fi tant Europa i la seva cultura. A Catalunya cal institucionalitzar, normalitzar els costums per a aconseguir individus harmònics —aquest serà l'intent d'Ors quan construeixi el mite de la Ben Plantada. L'individu harmònic és el que conjumina l’absolutisme de les seves passions amb l'intent de normativitzar la convivència col·lectiva, tal com els grecs ja havien experimentat, des de la polis, amb una identitat social i cultural. Aleshores el Glosari insisteix que, per tal d'esdevenir clàssics, hem de socialitzar el jo. Ara bé, socialitzar el jo exigeix l’esforç d’abdicar (no sempre) de la pròpia individualitat, i saber-se que hom pertany a una tradició. D'aquesta ens ve el bagatge per tirar endavant i a ella aniran a parar totes les nostres aportacions, incorporades per sempre més al patrimoni comú, i emancipades del nostre jo més egoista.
Anys més tard, ja en castellà, Ors examina el que ha estat la tasca del seu Glosario. En concret en una de les obres més interessants del seu darrer període, i on Ors planteja un dels temes que treballà més els darrers anys: el tema de l'Àngel(14). Aquesta introducció a l'angeologia(15), que ja veiem anunciada a Gualba, la de mil veus, i de manera claríssima al pròleg d’aquesta de 1935, fou un dels temes cabdals de la darrera etapa orsiana, amb connexions amb l'herència freudiana, i amb l'art i la imagineria heretada del catolicisme. Del catolicisme en recollirà la idea de l'àngel protector, que tots portem amb nosaltres mateixos. De l'herència freudiana pouarà les diverses regions de la vida psíquica, centrant-se sobretot en la regió de la consciència. L'àngel orsià vindria a ser una mena de sobreconsciència que ens dicta allò que nosaltres hem de ser, o hauríem '’arribar a ser. Dit d’una altra manera, el nostre avenir. Aquest àngel podria assimilar-se a la figura del daimon de cadascú, tot recordant aquell mateix que a Sòcrates li deia el que havia de fer, o no havia de fer.
Tornem, però, un moment abans de començar a endinsar-nos amb Gualba, a la idea de la construcció del Glosari. Potser el millor serà desplaçar-nos cap a la glosa XIII de la Introducción a la vida angélica, on el mateix Ors reflexiona sobre la tasca laboriosa que ha comportat aquest Glosari al llarg d'aquests anys:

“A mi Glosario aludo, que tú conoces; por lo menos (no nos hagamos ilusiones ni tú ni yo) hasta cierto punto. Y a su cotidianedad por tantos años, desde aquellos en que su autor era estudiante todavía. A su cotidianedad y a su libertad de materia, que ha permitido a éste recoger y aceptar como asunto cuanto la meditación o la sugestión le traían a mientes, sin cura de monografía, sin intervención de oportunistas aduanas interiores [...].
”Mi ilimitada poligrafía cotidiana, al revés, me permitía recogerlo todo. Cuanto pensamiento llamaba a las puertas de la refl exión, venido de Dios sabe dónde, era abierto, hospedado y servido. Parece indudable que, en condiciones tan hospitalarias, podíamos conocer pensamientos de más vario linaje —muchos, indudablemente, de catadura humilde— que los demás hombres de pluma.
”¡Cuántos principios de esta manera, presentados ya en 1912, no han tenido suficiente demostración hasta 1930! ¡Cuántas verdades, paradojas en el bisoño, se han convertido en raciocinio de veterano! ¡Cuántas preferencias, estéticas o morales, cuestión algún día de gustos —«sobre los quales no hay nada escrito»— alcanzaban poco a poco la categoría de tesis fundamentales, estructuradas por fin en riguroso sistema! A nadie ha escapado que, a medida que mi
Glosario avanzaba, se incrementaba su unidad.”

 

Fins aquí la cita sobre la unitat del Glosari. Per tant, Ors, amb els anys i ja en l’etapa espanyola, ens intenta presentar la seva tasca de periodista-glosador, com un tot intel·lectual coherent. Alguns dels continguts i temes de l’etapa catalana, també apareixerien a l’etapa castellana. Per tant, l'àngel —la sobreconsciència— que bastí i fità Eugeni d’Ors — al llarg dels anys, habitava a les dues etapes. Tornem a la Introducción a la vida angélica, al final d’aital glosa esmentada, on ens insinua que el seu àngel ha estat qui li ha dictat la tasca de tots aquells anys:

"Pero, si esta unidad se incrementaba, sin excluir las partes antiguas, es porque ya existía anteriormente. Porque ya desde el principio presidía y compensaba a los más varios giros de sus juegos y diversidad. Existía, sin que el lector lo adviertera aún. Sin que —y eso es lo importante—, la consciencia del propio autor se percatara de ello.
"Existía, gracias a la organización previa —o, mejor dicho, superior al tiempo—, en que todo lo que una vida personal puede producir está proyectado en un plano superior, inconsciente para el sujeto sin duda, pero no reductible a la contradictoria prolijidad de lo subconsciente.
"«Por qué escribo esto», nos ha acontecido preguntarnos más de una vez. Yo no lo sabia, pero mi Ángel, sí."

 

Dins del sistema orsià es reforçaria la visió de la categoria per sobre de l'anècdota. L'àngel representaria la categoria de l'Ordre. Un ordre que es ressintiria del buit entre la infi nitud de la intel·ligència divina i la finitud de l’enteniment humà. Un buit on s'esgarriaria l'acció de l’home, l'eficàcia del noümen de les coses. Un noümen, que al seu torn, vacil·laria entre el monoteisme de la Raó Absoluta i el politeisme d'un món abocat a la dispersió, i al refús de qualsevol sentit transcendent; A Gualba, la de mil veus, l'Alfons té també el seu àngel...

III. Gualba: Accions i trasbalsos

Com a acció prèvia, obro abans un parèntesi a l’hora d'endinsar-nos en les gloses de Gualba, ja que m'és d'especial interès esmentar el pròleg de 1935 per la força que transmet el seu posicionament teòric. Recordem que fou la primera vegada que Gualba, la de mil veus aparegué en forma de llibre, compartint edició amb La Ben Plantada, i amb pròleg signat el febrer de 1935 a l'abadia benedictina de Solesmes. Per tant, Gualba s'inicia amb aquest pròleg on Ors ens comenta la tasca que està realitzant al voltant del tema de la construcció d’una Ciència de la Cultura(16) "a la qual es consagra avui una bona meitat dels meus esforços ideològics"(17) per tal de fer encabir els aspectes de la Subhistòria, la Història i la Cultura(18). Gualba fou escrita en plena I Guerra Mundial(19). És aleshores quan Ors qualifica la guerra com a violenta irrupció de la "Història" dins la "Cultura". La Guerra Gran(20), en declarar-se, deixà perplexa tota una generació d’intel·lectuals instal·lats, potser innocentment, dins d'un món idíl·lic i d’una alta volada de conreu humanista on la guerra no tenia cabuda.
"Escapar a la devastació exigí molta fortitud", comenta Ors a l'anterior nota que hem citat. Com expressar aquesta fortitud? Escrivint i raonant, entre altres coses, sobre el conlicte bèl·lic. La sèrie de gloses de Lletres a Tina(21), que s’inicien el 3 d'agost de 1914 i finalitzen el 2 de gener de 1915, representen la primera reacció i el primer posicionament d'Ors respecte al conflicte i al llegat amb què el corrent de la Subhistòria submergia la societat europea. Gualba, serà escrita l'estiu següent.
Gualba, la de mil veus és tota una altra cosa. Conforma la seva segona Oceànida del seu recorregut, i el descans necessari enfront de l'actualitat més immediata. La reflexió sobre l’amistat (l’amor, un amor impúdic?), la solitud (la por i l’aïllament enfront aquesta) i la crítica esbiaixada al romanticisme (les larves d’un poble de muntanya enfront de la civilitat de la ciutat) constitueixen els temes i les accions de Gualba. Ors, però, el qualifica de llibre romàntic, on una mena d'angúnia pànica l’habita; revers, evidentment, de l'efígie arquetípica, i angèlica a força del classicisme que Teresa representava a La Ben Plantada.
Teresa és clàssica i social; Gualba és solitària i romàntica, o més ben dit, anticlàssica. Ors, però, com a parèntesi demostra tot el seu emprenyament cap al que ell qualifica com a "ruralia del país"(22) per haver rebut tan espantadament, i amb tal reacció silenciosa, Gualba. Si bé l'epifania de Teresa fou ben acollida per la seva sociabilitat intel·ligent, que pretenia esdevenir arquetípica, i com a possible assaig filosòfic de la catalanitat, Gualba, amb la seva cabana montsenyenca, fou envoltada d'un buit mortal que es transformà en silenci. La classe benpensant, lectora de La Veu de Catalunya, no podia tolerar aquella història "estranya i misteriosa", de relació d'un pare i una filla. Com si la mateixa larvositat de la natura, que desprèn el paisatge de Gualba, envoltés també el seu propi destí: restar en silenci. No érem encara una societat prou irònica per "tolerar" la imprudència d’aquesta segona oceànida orsiana.
El mateix setmanari satíric Papitu, que al principi tingué el suport d'Ors, però que després l’autor va refusar i va deixar de col·laborar-hi per ordre expressa de Raimon Casellas i del mateix Prat de la Riba, qualificà Gualba com a nefanda per al públic català, i aquesta és l’excusa que Ors posa davant d'una possible anterior edició al 1935; l'ambient romàntic(23) de Gualba —moviment amb què Ors batallà sempre a la contra— es posicionà contra el mateix autor.
Però fou tan nefanda Gualba? Quina por s'expressava rere les larves que inundaven la falda del Montseny? Aquestes són algunes de les accions i dels trasbalsos que observem rere aquesta obra.

IV. Més accions i trasbalsos

L'arribada de ciutat per la nit emmarca el quadre de l'inici de Gualba. Aquest se’ns presenta com una comèdia davant els ulls de l’espectador. Eugeni d'Ors ens retrata un paisatge amistançat amb la natura, que es declina per excel·lència d’una manera romàntica. No és una veu —la de la civilitat de la ciutat—, són mil veus les que clamen a Gualba: "Com me plau, a nou lloc, una arribada així, nocturna! [...] Les primeres al·lusions de nostra Gualba seran els seus arbres en la negror, els seus viaranys, en la penombra... [...] La llum de la matinada completarà l'«exposició» i coneixerem el plantejament de la «intriga». [...] «I doncs, què és aquesta remor tan gran?» [...] —És la veu de Gualba, amiga meva, que ens explica Gualba... No era una veu, eren mil veus."(24)
El suposat romanticisme dels protagonistes (Alfons i Tel·lina —pare i filla/ mestre i alumna obedient—), procedents de la burgesia barcelonina que ja comencen a estiuejar al camp, troben el seu escenari musical a Gualba. Si bé Teresa té una ànima i un posat d’escultura, Tel·lina és pura música, i al parer d'Ors l'art de la música és quelcom molt més fràgil i sinuós —per tant que no té tant d’equilibri— que no pas l'art de l'escultura. L’escultura és una cosa més ferma, la música s’agombola d’un tarannà més passional. A Gualba l'orgue magnífic predomina dins del quadre tràgic de l’acció. Els protagonistes són imbuïts per la música de l’orgue de Gualba, allunyat del mar. L'ordre de la civilitat mediterrània no té lloc en aquest poblet català. L'arribada només pot ser a la nit, i no a la llum del dia. El clímax de la tragèdia també es produirà a la foscor de la natura; ells al començament de l'obra no ho saben. No s'adonen que la natura i ells constitueixen un mateix fenomen que cada vegada serà més evident, fins que conclourà en el desastre. No comprenen; només senten. La contemplació de la natura els dóna "una subtil manera de romàntica inquietud"(25).
Per a Ors el paisatge natural va entrelligat al que serà la tragèdia. La ciutat és el lloc de l'home del Nou-cents, tal com havia estat a l'època clàssica i a la Roma imperial. En canvi, la natura és el lloc del desiquilibri. Allí la causa noucentista té totes les de perdre. Dit d'una altra manera, la natura no té redempció, i els qui conviuen amb ella poden caure dins del parany de les larves. La ciutat, on ha d'imperar el regne de l’ordre, és el lloc de l'home. I a més a més és el lloc on els homes poden "salvar-se". Els homes poden redimir els seus pecats, però la natura mai no serà redimida —i aquesta forma part de la subhistòria, per tant és un lloc on encara no hi cap la cultura. Els homes per no matar-se entre ells han de viure irremeiablement a ciutat; i això que quan Ors escriu Gualba, encara no ha elaborat la seva teoria críptica de la subhistòria, història i cultura, que ja apareix en el pròleg de 1935.
Malgrat tot a Gualba, la de mil veus se'ns manifesta una tensió. Ors planteja una tensió entre romanticisme i classicisme. Com superar aquesta aparent contradicció? Doncs amb l'exercici de l’escriptura. És a dir, Ors fa una obra de caràcters romàntics, però, escrivint-la, esdevé quelcom clàssic. La redimeix del pecat. Exorcisme d'Ors. L'activitat clàssica serà controlar i conjurar el dimoni romàntic que tots portem dintre. El mètode per conjurar-lo serà la pròpia escriptura: la nominació del pecat. La delimitació del fenomen, en aquest cas romàntic, i escrivint sobre ell per tal d’expiar el possible pecat romàntic per la natura.
A Gualba el romanticisme és present d'una manera ordenada i precisa, i aquest és el motiu que convertirà, malgrat tot, l’activitat d'Ors en clàssica. José Luís López Aranguren va dir que Gualba és la "representació clàssica d’un drama romàntic"(26). Un drama romàntic situat a la muntanya, i on el pecat principal (entre Tel·lina i Alfons)(27) es cometrà a la nit, clímax de l’acció romàntica per excel·lència (glosa XXXII):

"Sí, havien treballat en el seu Rei Lear. L'ambient de dolor i follia els havia presos com mai i posseït. En acomiadar-se a la nit, dalt de l'escala, tremolaven tots dos, talment les fulles ja caduques que, fora, flagel·lava la ja desfermada tempesta. Tremolaven i no sabien separar-se i miserablement ajuntaven el tremolor. Aleshores s'esdevingué una cosa abominable. La làmpara de petroli va escapar-se de la mà d'ell. D'amunt, on la mà la tenia, caigué al mig del pit de la noia que ja tancava els ulls. L'essència diabòlica vessà, s'escampà, fou tot d'una un torrent de flames. I en fou la noia tota vestida, en les robes, en els cabells, en les mateixes carns. I ella udolà i udolà ell, com les feres udolen. I ella fou en terra, que es torcia en la lira del foc. I ell s'hi precipità a estrènyer les flames, amb els braços oberts, amb tot el cos, amb la cara, amb les mans... Jo dic, Senyor, l'horror com va ser. Jo dic l'incendi com va ser."

Els udols, la cosa abominable es donà. Només les flames del foc podien purificar-lo. A les cendres hi roman el pecat, però, expiat. L'estiu s'acaba i del record que en aquella casa "vivia l’amistat perfecta" ningú no se'n recordarà. Excepte, potser, les veus rancunioses i xafarderes del vilatans. Els solitaris i la gent del poble no van lligar. Ésser sol és un pecat social, i cultural. L'home per pensar necessita de la solitud (això sí, acompanyada). Allunyar-se de la plebs, aturar-se a pensar(28), per tornar-hi després amb el nou pensament.
Se senten diferents de la gent i Alfons comprèn que "ésser diferent és un pecat" i que "el càstig s'anomena solitud". Per un moment és lúcid perquè veu que "estar sol, que és un càstig, també és un pecat" (gloses XVIII i XX). La lucidesa, però, no li serveix de res. O, més ben dit, li serveix per justificar i exacerbar les inclinacions latents. No són capaços d'abandonar la solitud pel tracte amb la gent. Alfons medita sobre la solitud, sobre el desig de companyia, sobre l’amistat, sobre l'amor: "La gran tragèdia de l'home és que està sol. La gran recerca de l'home és la companyia [...] Irriquit és el nostre cor tant com som u només. I ve aleshores que invoquem els Àngels que acudin al nostre socors i ens escoltin com els contem les nostres coses(29)."
En escriure Gualba, Ors fa un exorcisme. Dit d’una altra manera, l'autor converteix aquest exorcisme en una activitat racional que diu el nom de l'enemic, i ho esdevé en matèria d’albir. Ors porta i trasllada el romanticisme a cultura a força d'inserir-lo en la raó, dins la lògica d'un discurs a la vegada més discursiu i ordenat. Era la seva manera de mirar el món. Al final, amb l'escriptura, el text s'havia de convertir en quelcom clàssic.
Gualba potser significava un pas de venciment cap a quelcom romàntic, però, per afermar el seu classicisme tan present, des de l'inici, a les pàgines del seu Glosari. El romàntic idolatra la natura. El clàssic —Xènius i el seu àngel— la sotmet, la controla, la controla i la lliura neta de toxines al públic. Només un pas de venciment, ja que no podem oblidar que Gualba, la de mil veus és escrita en un moment de màxima eufòria noucentista, en el moment de confiança més gran en el nou moviment.

V. Una brevíssima conclusió

Potser Ors va voler una nova Muntanya d'ametistes més difícil i complexa. Literàriament no és comparable Gualba amb l'obra de Guerau de Liost. Però malgrat el "silenci cellajunt de la ruralia de la societat catalana" no puc deixar de pensar que aquesta fou coronada per l'èxit, a banda que sóc del parer que literàriament és una de les més belles peces orsianes. Per què parlo d’èxit? Perquè almenys allò que importava a Ors —la defensa del classicisme— s'acomplí. Encara més: Xènius no hauria pogut escriure Gualba, la de milt veus si no hagués estat segur del seu èxit i, sobretot, si no hagués estat segur que el missatge classicista que havia anat predicant des de feia deu anys havia triomfat. En altres paraules, Gualba, la de mil veus marca —no ella sola, però hi participa— l'època de més gran confiança per part d'Ors en les seves idees, a despit que anys més tard presenti la situació —en el pròleg ja esmentat de 1935— en termes contraris.
La consolidació ideològica dels postulats orsians és ja un fet (després vindrà la fatídica defenestració catalana i el seu allunyament, que causà tant de mal i tanta rancúnia). El camí havia estat llarg, però sempre ascendent; amb meandres, potser, però també amb una voluntat clara i decidida de superar les imprecisions i contradiccions en què haguessin pogut incórrer les sèries de formulacions que, a través de les gloses, havien anat apareixent al llarg de tots aquells anys.
És des d’aquesta perspectiva que cal entendre els treballs filosòfics o aproximadament filosòfics que havia anat publicant al Glosari, o en conferències publicades posteriorment. No li serveixen per avançar en la investigació, sinó per corroborar les idees que ja tenia prèviament.
Tanmateix, hom hi troba una progressió, no estrictament en un sentit d'avenç, sinó més aviat en el sentit de cenyir l'objecte dels seus interessos, d'enfocar la investigació en el punt més productiu per abonar les seves idees; idees que després expressarà, ja per sempre més en castellà, i mai més en català. Una pèrdua irremeiable per a una política cultural catalana. Mercè Rius, a la introducció del seu llibre sobre Ors, ens deia en "L'Advertiment del lector": "D'Ors català o d'Ors castellà? Com qui diu, quin teixit aguanta tal consistència? O també, quina ha estat la perspectiva? La meva vull declarar-la ara mateix. Aquell llibre traspua tot ell almenys una convicció bàsica: L'àngel d'Eugeni d'Ors es diu —eternament— Xènius(30)."
I res més. Marxem. A casa nostra alguns van de glosadors —sense dir-ho per no ser qualificats de traïdors. A veure què passa.

-----------------------------------------------------------
1. D'Ors apel·larà al diàleg com a principal virtut per al pensament. Aquesta és la idea que es desprèn de la conferència que va llegir a la Residencia de Estudiantes de Madrid, el 1914. Portava per títol: De la Amistad y del Diálogo. Actualment es pot consultar en l’edició D'Ors, Eugenio: Trilogía de la Residencia de Estudiantes. Barañáin: Eunsa Ediciones Universidad de Navarra, 2000 (ps. 37-57).
2. Aquesta actitud menyspreadora cap a l’Ors de l'època franquista ja la veiem, per exemple, en un article de Josep Maria Corredor de l’any 1946. Dit article fou publicat a la revista Quaderns d’Estudis polítics, econòmics i socials, núm. 15, abril-maig, a Perpinyà (ps. 4-7).
3. Des de 1935, fins fa molt poc, Gualba, la de mil veus compartia edició amb les gloses de La Ben Plantada, publicades per la Llibreria Catalònia. L'edició que consultem fou publicada a la col·lecció "MOLC" d'Edicions 62, 1992, cinquena edició. Fins fa molt poc dèiem, perquè dins el projecte d’editar tota l'obra catalana d'Eugeni d'Ors per part de Quaderns Crema, l'any 2004 es publicà en edició solitària La Ben Plantada. Barcelona: Quaderns Crema, 2004. Edició de Xavier Pla.
4. Sé que escrivint "gloses" amb una sola essa cometo una falta d'ortografia descarada. Ho mantindré, expressament, amb una sola essa al llarg d'aquest escrit ja que era la manera com Ors ho escrivia. Espero que m'ho perdonaran.
5. Amb aquest nom de "glosa", Eugeni d'’Ors va anomenar la majoria dels seus escrits, que apareixien diàriament, des de 1906 fins a la seva mort l’any 1954, amb molt pocs intervals, i amb dues llengües. Fins al 1921 en català, i des d’aleshores en castellà. Una glosa no era exactament un article periodístic, ni cap columna d'opinió a la manera com les entendríem dels col·laboradors habituals als diaris. Era més aviat una peça literària, filosòfica i política, amb la qual l'autor anava presentant —a la vegada que anava fent— allò que podríem anomenar la seva concepció del món, la seva ideologia, i allò que amb el temps —com veurem al pròleg de 1935 de la mateixa Gualba, la de mil veus— arribà a anomenar com a "Ciència de la Cultura". Amb aquest títol, després del seu traspàs, es publicà en forma de llibre el seu intent de sistematitzar la filosofia. Podeu consultar D'Ors, Eugeni: La ciencia de la cultura. Madrid: Rialp, 1964.
6. Les quatre Oceànides o tetralogies van ser: La Ben Plantada (1911), Gualba, la de mil veus (1915), en català, i Sijé (1927), i Lídia de Cadaqués (1954) en castellà. Aquests conjunts de gloses temàtiques alleugerien la feixuguesa de l’article palpitador que, cada dia, Ors oferia al diari. Les Oceànides van ser sempre personatges femenins. Les seves figures són idees, arquetípics, i els seus éssers símbols. Un petit intent de definir aquestes Oceànides, el féu el seu fill Carlos d'Ors al pròleg de Sijé. Barcelona: Planeta, 1981; el mateix Eugeni d’Ors ens comenta molt de passada el seu projecte sobre les Oceànides, al pròleg de 1935, en l’edició de Tina i la Guerra Gran de la Llibreria Catalònia. Al final de dit pròleg diu el següent: "Literàriament, Tina i la Guerra Gran ha de veure's situada dins la sèrie de paràboles sobre l'Etern Femení i les seves consolacions, que, sota el títol general Les Oceànides, ha de contenir nou narracions, des de La Ben Plantada, fins a la relativa a La Mercè, objecte d'un vot religiós —l'ajornament del qual contorba l'autor de penediments—, i que passa per les que porten els noms de Gualba, la de milt veus, Oceanografia del tedi, El somni és vida, Sijé, Eugeni i el seu dimoni i —títols no encara definitius— Xantipa i La Majordona." Podeu consultar aquesta edició a D'Ors, Eugeni: Tina i la Guerra Gran. Barcelona: Edicions 62, col·lecció "L'Alzina", 1987.
7. La col·laboració d'’Ors amb la Lliga finà amb la seva expulsió de la Mancomunitat i del diari l’any 1920. Les relacions amb el diari, però, no foren sempre fàcils. De vegades, Ors es queixà a Raimon Casellas per la censura d'alguns dels seus articles, així com pel tema de la seva col·laboració amb el diari humorístic Papitu, de la qual Ors, per desig exprés de Prat de la Riba, hagué de disculpar-se des de les pàgines de la pròpia Veu. Algunes de les cartes d'Ors a Casellas, entre el període de 1905 a 1909, foren recollides per Jordi Castellanos en un article a Els Marges. Podeu consultar: Jordi Castellanos "Memòria d'Eugeni d'Ors". Els Marges, 22-23, 1981 (ps. 73-95). En aquest mateix article Castellanos constata que la direcció política de la Lliga marcà la pauta editorial del diari. I diu encara més: "En qualsevol cas, La Veu de Catalunya, com a òrgan periodístic de la Lliga, es convertí en el centre a través del qual s'establiren les relacions entre els intel·lectuals i el poder" (p. 74).
8. Mercè Rius pensem que és la millor coneixedora de l'obra orsiana, sobretot des de la vessant de la filosofia. De fet, féu la seva tesi doctoral sobre la fi losofia d'Eugeni d'Ors, tant de l'etapa catalana, com de la castellana. L'any 1990 guanyà el premi d'assaig Carles Rahola amb el treball: La filosofia d'Eugeni d'Ors. Barcelona: Curial, 1991. El llibre porta el mateix títol que el publicat en castellà per José Luís L. Aranguren el 1947, com a primer intent sistematitzador de l'obra orsiana. El treball de Mercè Rius, però, el supera en escreix, és tota una altra cosa. És agut, crític, i precís. Per desgràcia, com passa tot sovint a casa nostra, aquesta obra ja no es troba a les llibreries. Agraïm a Mercè Rius el regal del llibre, i les seves intuïcions sobre l'obra orsiana.
9. Cito Ors directament, una part d’aquesta glosa, publicada a La Veu el dia 3 de març de 1906, primer any del Glosari, perquè és molt significativa quant a l'ofici de periodista: "El qui escolta les palpitacions del temps no és el Filosop; perquè la funció d'aquest és negoci de coses eternes, i aquí es tracta de quelcom d'actual [com el Nou-cents que s’enceta].
No és tampoc l'Historiaire, només atent a les coses consumades. No és l'Home de Ciència; car, àdhuc els qui entenen en les anomenades Ciències morals, com l'Estadística, la Sociologia, etc., arriben tan sols a proporcionar elements, fonts, a n'aquell qual funció és oir les palpitacions dels temps. A voltes he pensat que aquest devia ser el Poeta. Però no conec cap poeta que hagi fet això: els lírics sols escolten les palpitacions del cor propi [...]. Crec que el nom amb què la societat moderna ha de designar n'el qui oeix les palpitacions del temps, no és el de Filosop, ni el de l’Historiare, ni el de Científic, ni el de Poeta. ÉS EL DE PERIODISTA [...]. Sa Informació serà d'idees, millor, d'ànimes. Farà gasetilles d’eternitats." Podeu consultar-la a Eugeni d’Ors: Glosari 1906-1907. Barcelona: Quaderns Crema, 1996. Edició de Xavier Pla (ps. 36-38).
10. D'Ors, Eugeni: "El renovamiento de la tradición intelectual catalana". Cataluña, 170-171, 7-14 de gener de 1911 (ps. 2-7).
11. Aquests són alguns dels noms que Eugeni d'Ors reivindica per tal d'empeltar el Nou-cents a la tradició catalana: "[...] Nuestros canales, los que nosotros hemos traído nuevamente á la luz del día, helos aquí. Se llaman Ramón Llull, se llaman Ausias March, se llaman Crónica del Rey en Jaume, se llaman Diplomatari dels reis d'Aragó. ¡Es esta el agua que ha apagado nuestra sed!... El siglo XIX es aquí el extraño. [...] los falsos maestros de nuestros poetas, no son los «Mestres en Gay Saber», los Viejos, los Verbos de raza, los Ausias March y Jordi de Sant Jordi; los maestros de nuestros ideólogos no se llaman Cuadrado, Balmes, Comellas y Cluet ó Mañé y Flaquer, sino Ramón Llull, Ramón de Sibiude, Arnau de Vilanova, Bernat Metje. A ellos invocamos, para que la actual revolución de la ideología catalana se cifre en una restauración de la ideología catalana; en su tradición vivimos, nos movemos y somos." D'Ors, Eugeni: "El renovamiento de la tradición intelectual catalana". Art. cit. (p.3).
12. “Y por último, para que nuestras tradiciones ideológicas sean restauradas, para que lleguemos a poder incorporar nuestro esfuerzo intelectual al acervo del mundo, es necesario —eso principalmente, eso capitalmente, eso indispensablemente, eso vitalmente— escribir en catalán, profesar en catalán, hacer ciencia y fi losofía en catalán... ¡Escribir en catalán! [...] Hacer ciencia y filosofía en el dialecto del Rector de Vallfogona o de Serafí Pitarra, ni siquiera en la lengua de mosen Cinto ó de Juan Maragall, no. Para que nuestra habla haya comenzado á servir á las necesisades de la expresión abstracta, para que alcance á encarnar los matices y sutilidades de la especulación, ha sido precisa, continúa siéndolo aún, una labor transformadora, intensa, que represente para ello algo análogo á lo que la influencia del cartesianismo representó para el idioma francés.” D’Ors, Eugeni: “El renovamiento de la tradición intelectual catalana”. Art. cit. (p.5).
13. En aquests dos darrers anys qui ha parlat de l’“imperialisme” en l’obra de dos polítics catalans —en concret, Prat de la Riba i Cambó— i de retruc d’Eugeni d’Ors en l’etapa catalana ha estat l’historiador Ucelay da Cal. Podeu consultar: Ucelay da Cal, Enric: El imperialismo catalán. Barcelona: Edhasa, 2003. Una magna obra que intenta aclarir el concepte del dit imperialisme polític català, tant en la seva aplicació pràctica a Catalunya, i de retruc en la política estatal.
14. Mercè Rius, quan parla a la seva tesi de l’estil d’Ors, dedica tot un apartat al tema de l’àngel orsià. Rius, Mercè: La filosofia d’Eugeni d’Ors. Op.cit. (ps. 358-386).
15. D’Ors, Eugeni: Introducción a la vida angélica. Cartas a una soledad. Madrid: Tecnos, 1986. Edició de José Jiménez. Aquest recull de gloses fou publicat per primera vegada a Buenos Aires l’any 1939. Les “gloses angèliques” havien vist la llum, però, per primer cop els anys 1933-1934 al diari El Debate.
16. Amb aquest títol, l’any 1964, al desè aniversari de la seva mort, es publicà el llibre La ciencia de la cultura. Madrid: Rialp, 1964. Material compost bàsicament de conferències i cursos preparats per Ors per a centres culturals i universitats espanyoles i estrangeres. E. Rojo Pérez ens diu al pròleg que: “La ciencia de la cultura representa el esfuerzo orsiano de explicar, ordenar y sistematizar la historia, reduciendo sus cambiantes manifestaciones a lo largo del tiempo a valores inmutables de cultura. Un esfuerzo que supone como base indispensable, ya lo hemos indicado, una previa sistematización fi losófi ca. La ciencia de la cultura es el fruto de la aplicación de ese sistema al fugitivo acontecer histórico. Una filosofía de la historia, por tanto." (p. 9 del pròleg).
17. Aquesta cita forma part del pròleg de Gualba, la de mil veus de l’any 1935. Consultem l’edició d’Edicions 62 de l’any 1992.
18. A la glosa XXII de la primera part d’Introducción a la vida angélica. Cartas a una soledad, Ors ens parla de tres aspectes de la vida psíquica que estarien en paral·lel amb l’intent de sistematitzar aquesta ciència de la cultura. Parla de tres regions: la subconsciència, la consciència i la sobreconsciència, que actuarien com una espècie de trinitat psíquica. (ps. 40-43). L’àngel formaria part de la darrera regió, la sobreconsciència, que de retruc és també la regió de la cultura.
19. A la glosa XVIII de Gualba, la de mil veus, s’esmenta de passada el conflicte bèl·lic. Al ball del poble els senyors comenten “assenyadament” el conflicte europeu. El protagonista, Alfons, contra la germanofília dels senyors formals, respon amb un impertinent anglicisme. De totes maneres, en aquesta glosa la guerra s’expressa de passada, ja que el tema que tracta és la tensió entre els solitaris estiuejants de Gualba, Alfons i Tel·lina (pare i filla), i la gent del poble. Els solitaris i el poble. Ors contempla l’ésser diferent com un càstig que abriva a la solitud. Les larves i els murmuris de Gualba no entenen la relació “perfecta” i tancada entre pare i filla.
20. De la Guerra Gran i de l’abassegament i la perplexitat que produí als intel·lectuals i a la regió de la Cultura, Ors en l’esmentat pròleg de l’edició conjunta de Gualba i La Ben Plantada, ho qualificà com d’inundació de la Història al jardí cultural: “La Guerra Gran sobtà, en declarar-se, tota una generació instal·lada, amb il·lusió de redós, en un dels més deliciosos jardins de Cultura que mai la humanitat hagi conegut. Així el foc central de la terra, vessant-se, calcinador, sobre els mosaics elegantíssims de Pompei, així a nosaltres un riu de lava històrica, anàrquica i nacionalista, cuidà submergir-nos. Escapar a la seva devastació, exigí molta fortitud. Jo hi vaig posar la que tenia. No tothora amb el mateix èxit.”
21. La sèrie de Lletres a Tina fou publicada igualment a la Veu de Catalunya. Actualment es poden consultar a l’edició de l’obra catalana d’Eugeni d’Ors: Lletres a Tina. Barcelona: Quaderns Crema, 1993, a cura de Josep Murgades. Conformen l’obra la ficció de tota una sèrie de cartes d’Ors a una nena prussiana, Tina. A través d’elles Ors ofereix la seva primera impressió del conflicte. Es posiciona, tot registrant els encerts i els excessos de França i Anglaterra, i per una altra banda Alemanya. La por al gegant de l’Orient, Rússia, és constant. La Guerra Gran entre França i Anglaterra és sentida com una guerra civil dins del Sacre Imperi Romà i Germànic. El resultat fi nal, però, seran els Estats Units d’Europa, i l’afermament del socialisme, que no té res a veure ni amb la revolució posterior soviètica ni amb les prèdiques submarxistes de segon ordre que ja posaven en boga els teòrics leninistes d’aquells moments. No podent desenvolupar més el tema Ors fou qualificat, però, de germanòfil pel contingut d’aquestes gloses; l’edició anterior de 1987, a càrrec d’Edicions 62, a la col·lecció “L’Alzina”, però, conserva el títol Tina i la Guerra Gran. Aquest fou el títol que Ors escollí per a l’edició de 1915, formant part del volum editat del Glosari d’aquell mateix any. L’edició de 1935, dins la col·lecció “Quaderns Literaris” portava el mateix títol. En l’edició de 1962 es conserven la nota-pròleg a l’edició de 1915 i l’escrit de l’agost de 1935, signat a Platja de s’Agaró, així com el “Manifest dels Amics de la Unitat Moral d’Europa”; en canvi, a la de Quaderns Crema se suprimeixen, quan pensem que són tres textos testimonials i històrics a tenir en compte, i que ofereixen més pistes al lector. Podeu consultar l’edició, ja introbable, a D’Ors, Eugeni: Tina i la Guerra Gran. Barcelona: Edicions 62, col. “L’Alzina”, 1987.
22. "L’escàndol només va defraudar-se a força de silenci, d’aquest silenci rancuniós i cellajunt en què la ruralitat de tot un sector influent dins la societat catalana excelleix." Aquesta és una cita d’Ors a l’esmentat pròleg per a l’edició de la Llibreria Catalònia de 1935.
23. Diu el mateix Ors, al pròleg esmentat de 1935: "I Tel·lina no és nua, sinó coberta i secreta sota set vels. Si aquests vels palpiten, al pujar d’un pit tempestuós, les aigües misericordioses de Gualba renten el pecat; coral ofici d’una Natura, on la mateixa dita contra-natura és innocència."
24. Aquest fragment entretallat, que porta per títol "L'arribada", és la primera glosa de Gualba, la de mil veus (ps. 120-121) de l’edició citada anterioment. La descripció del paisatge de Gualba és la primera porta que ens situa i avança la tragèdia. No és una veu, són les mil veus de les larves de Gualba. L'efecte anguniós de la larva se’ns fa ja present des de bon principi. L’efecte romàntic del paisatge se’ns manifesta ja com un indici dels "efectes perversos" que vindran en posterioritat. Segons els diccionari de l’IEC larva és: "Espectre repugnant/ primersa fase de desenvolupament d’un insecte en sortir de l’ou, sense ales i generalment vermiforme."
25. Aquesta afirmació correspon al final de la V glosa de Gualba, que porta per títol "L’altre orgue silenciós".
26. López Aranguren, JL.: "Sentit ètic de les ficcions novel·lesques orsianes". Aquest capítol forma part del seu llibre Religiosidad intelectual. Madrid, 1966 (ps. 83-91).
27. Recordin que el rebombori de Gualba fou degut a l'incest entre el pare i la filla, tema tabú aleshores, gens tractat a casa, però que segur que coneixia a través dels llibres de Sigmund Freud. No debades a la XXVI de Gualba es diu "Què cosa sap Freud de l'amor". Ors ens parla del complex i de l'imago d'Èdip i Electra. A banda, però, de l'incest real ens trobaríem davant la idea d'un possible incest cultural: l'home culte es "menja" la filla. És a dir, li transmet la saviesa i l'altra el serveix. Una possible relació de pederàstia cultural que ens recordaria alguns dels diàlegs de Plató.
28. Hannah Arendt ens recordava a Plató, en concret al Convit, que Sòcrates es parava a pensar a qualsevol lloc. Aleshores li era igual si tenia una cita, o si feia tard a un convit, o si estava amb altra gent. Arendt ho menciona al seu llibre La vida de l'esperit. Hi ha traducció al castellà a Paidós per Fina Birulés i Carmen Corral. Barcelona, 2002.
29. Aquest bell fragment forma part de la glosa XX "L'Amistat perfecta" on Ors, de la mà d'Alfons, ens fa un petit tractadet sobre l'amor i la solitud. És la primera vegada que a Gualba apareix l'àngel, que com ja hem dit abans, tindrà tanta importància després en l'obra orsiana.
30. Rius, Mercè: La filosofia d’Eugeni d’Ors, op.cit. (ps. 5-6).