Els cànons de la literatura hispanoamericana: reformulacions estètiques i resignificacions socials

Vilanova, Núria
Revista Literatures, Núm. 5 (Segona època)

Probablement, des d'aquest costat de l'Atlàntic, cànon literari i lletres hispanoamericanes són, per a molts, dues idees que es contradiuen entre elles. D'una manera paradoxal, d'altra banda, la noció de cànon hispanoamericà només és aplicable des de fora del context llatinoamericà i per tant, pren sentit i és utilitzat en el nostre entorn. És a dir, mentre, d'una banda, constatem que a Catalunya i a Espanya, en general, la literatura hispanoamericana és associada implícitament amb un corpus narratiu i poètic alternatiu al cànon literari en llengua castellana, d'altra banda, la idea de la seva mateixa existència només és vigent fora d'Amèrica Llatina i per tant a Espanya i Europa, i en un sentit diferent, que explicaré més endavant, als Estats Units.

Aquesta mena de paradoxa pren sentit si pensem que la literatura hispanoamericana arriba al públic lector de Catalunya i Espanya als anys seixanta com una alternativa a les lletres espanyoles en castellà. És una literatura percebuda com atractiva i exòtica, en un moment en què les lletres espanyoles encara pateixen les conseqüències de la crisi en la qual van romandre submergides pels llargs anys de franquisme. D'aquesta manera, el fenomen editorial en el qual Barcelona juga un paper tant important en aquesta època i que és conegut com el boom(1) de la literatura hispanoamericana significa per a molts el seu moment inaugural, pel simple fet de ser aleshores quan nosaltres la vam descobrir (estic parlant, evidentment, del públic lector general del moment). Però és important tenir en compte que els textos literaris d'autors llatinoamericans que en la seva majoria es van publicar, com deia, a Barcelona en aquells anys no eren fundacionals de la literatura hispanoamericana i, tot i que en el seu moment van suposar una contundent resposta transgressora i revolucionària a les lletres hispàniques(2), ja que es tractava d'un corpus molt innovador estèticament i discursiva, també és cert que són precisament aquestes obres les que donaran a conèixer la literatura d'Hispanoamèrica entre nosaltres, les que amb els anys constituiran el seu cànon. Estic pensant, òbviament, en novel·les com Cien años de soledad (1967), de Gabriel García Márquez, La ciudad y los perros (1963), de Mario Vargas Llosa, o Rayuela (1963), de Julio Cortázar, només per mencionar algunes de les més significatives. El fet que la literatura hispanoamericana es doni a conèixer entre nosaltres a partir d'aquestes obres, que en el seu moment suposen precisament l'alternativa al cànon hispànic, la seva transgressió, fa que les lletres del continent llatinoamericà siguin d'alguna manera assimilades a una mena de contracànon. Dit això, però, cal que no perdem de vista que la identificació d'una literatura hispanoamericana és fruit d'una manera simplificadora de percebre les diverses literatures en llengua castellana de l'Amèrica Llatina i, com dèiem, l'establiment del seu cànon tindrà lloc fora del continent.

Arribats a aquest punt, és imprescindible que ens preguntem què és el cànon. Es tracta d'un concepte universal en el sentit que el podem aplicar indistintament a realitats literàries que sorgeixen de diversos contextos socials i culturals? Podem pensar el cànon com un fenomen dinàmic, que per tant es reformula constantment o bé és una condició estàtica i intransferible de què gaudeixen els textos escollits per formar una elit indiscutible? Podem dissociar el cànon del seu context històric, social i cultural? No és, precisament, l'hegemonia cultural, social i econòmica, marcada per la història, la que dicta el cànon? Aquest article es proposa reflexionar sobre aquests interrogants des de la perspectiva de les lletres hispanoamericanes, a partir de dues premisses plantejades al començament: d'una banda la idea que un cànon hispanoamericà només pren sentit fora d'Amèrica Llatina i, d'altra banda, el fet que la literatura hispanoamericana sigui entesa —de nou, fora del seu territori— com una literatura de per si alternativa i, per tant, no canònica. És per això que abans de continuar és fonamental establir els paràmetres del que entenem per literatura hispanoamericana. En principi, quan parlem de literatura hispanoamericana ens referim a la literatura de l'Amèrica Llatina escrita en llengua castellana. No ens referim tant a un territori sinó a una llengua comuna i és per això que excloem, tret que parlem de literatura llatinoamericana enlloc d'hispanoamericana, l'extensa literatura brasilera, que s'expressa en portuguès, i les expressions francòfones i anglòfones d'aquelles parts del continent que ho fan en aquestes llengües.

Tampoc no incloem, realment, encara que a vegades entrin com un annex, aquelles literatures, que alguns han anomenat alternatives(3), que s'originen en alguna de les llengües autòctones de la regió llatinoamericana, com pot ser el nàhuatl, el maia, el quítxua, l'aimara o el guaraní, només per mencionar-ne algunes. Avui en dia aquestes llengües, que són originàriament orals i només adopten l'escriptura a conseqüència del procés de colonització espanyola, compten amb un corpus sòlid d'obres que en la seva majoria han estat transcrites al castellà i a vegades fins i tot escrites d'entrada en aquesta llengua. Tot i així, si ens fixem en els catàlegs editorials o els programes d'estudis literaris de la regió, no pertanyen plenament al corpus de la literatura hispanoamericana. Fet que mostra, una vegada més, la gran fragilitat i ambivalència entre territori i llengua a l'hora de definir una literatura. Aquestes llengües es troben territorialment a Hispanoamèrica, però les seves literatures, quan s'inclouen en el corpus de la literatura hispanoamericana, ho fan només marginalment.

Estic parlant, com he dit al començament, des d'aquest costat de l'Atlàntic i d'una percepció de la literatura hispanoamericana que recorreria tant el mercat editorial, com el públic lector —que forçosament ha de coincidir—, com els estudis universitaris sobre aquesta àrea. Ara bé, si ens preguntem com s'entén des de la mateixa Amèrica Llatina la noció de cànon hispanoamericà, m'atreviria a dir que des de l'altra vora de l'oceà, aquest concepte es dilueix. L'èmfasi a Amèrica Llatina es posa en les literatures nacionals, és a dir, en les literatures que s'originen en els diversos països de la regió i, per tant, la idea d'un cànon hispanoamericà no és pertinent, tot i que comparteixin la llengua d'expressió. De nou, ens trobem amb la complexa delimitació entre llengua i territori.

En aquest cas, i amb una visió interna, els diferents països tindran els seus propis canons i molt difícilment aplicaran una visió més continental i, encara que sigui de manera més o menys marginal, depenent del país en qüestió, ells sí que tindran en compte aquelles literatures escrites en llengües indígenes que pertanyen al mateix territori, tot i que cauríem en un excés de romanticisme si volguéssim pensar que aquestes llengües i cultures, històricament marginades per les elits econòmiques, socials i culturals, de parla castellana, gaudeixen d'un equilibrat reconeixement en els seus territoris d'expressió. Ben al contrari, tot i que en alguns països, com Mèxic, ha tingut lloc, sens dubte, una important recuperació de les cultures originàries i de les seves expressions artístiques, més com una resposta a certs equilibris polítics de projecció tant interna com externa del país que com un fet de justícia històrica, també és ben cert que l'espai de subalternitat que ocupen les cultures originàries en els seus països actuals segueix fent-se palès en totes les esferes de la seva existència.

Si fins ara estem plantejant el cànon de la literatura hispanoamericana des d'Espanya —podríem fer-ho extensiu a Europa— i des de la mateixa Amèrica Llatina, no podem deixar de banda els Estats Units si volem tenir una visió més panoràmica. És precisament en el país territorialment més proper a Amèrica Llatina i amb la millor infrastructura universitària a nivell internacional on tindrà lloc la proliferació més gran d'estudis dedicats a la regió. Cal tenir en compte que el mateix caràcter innovador i dinàmic del món universitari dels Estats Units impulsarà una renovació constant del corpus dels estudis llatinoamericans, que a més es veuran ben nodrits per un gran nombre de professors llatinoamericans que formen una elit intel·lectual molt prestigiosa, que es caracteritza per la seva visió generalment crítica i qüestionadora del sistema establert que transmetran en els seus programes de curs i en la seva recerca. És per tant, en aquest sentit, una acadèmia transnacional, que es defineix per la constant preocupació per establir el corpus d'estudi d'acord amb les seves idees. En els diversos departaments universitaris dedicats als estudis llatinoamericans, el cànon de la literatura, en aquest cas, llatinoamericana (tal i com s'entén i s'estudia des dels Estats
Units), es reformula constantment i dóna lloc al que s'ha anomenat el cànon postmodern, precisament per la seva constant innovació i, a la vegada, fragmentació. Escriu Román de la Campa, d'origen cubà i professor a Nova York:

Els debats actuals sobre representacions de gènere, desplaçaments teòrics, maneres de perioditzar i marcs comparatius nous —tots els paradigmes sense dubte que confronten les literatures canòniques de l'acadèmia europea-americana- incorporen sense excepció la literatura llatinoamericana. La recerca de les universitats del Estats Units segueix invertint en els estudis llatinoamericans, moltes vegades de manera concertada amb el creixent interès en àrees relacionades amb aquesta com són els estudis Hispanos i Latinos(4), i amb un èmfasi considerable en la literatura contemporània i la cultura preformativa. Les antologies noves de literatura global i multicultural inclouen la llatinoamericana. Si existeix un cànon postmodern, sens dubte, Borges i García Márquez s’ensenyen com integrants del seu centre i la narrativa testimonial de la Rigoberta Menchú, del seu marge multicultural(5).

Tal i com queda palès en aquest text, és al món universitari dels Estats Units on s'escau, com ja deia abans, una reformulació dinàmica del cànon llatinoamericà com a conseqüència del constant qüestionament de les teories i paràmetres literaris que tradicionalment han sustentat el cànon, i que sense dubte tenen relació amb delimitacions més tradicionals dels gèneres literaris, les estètiques narratives i els loci d'enunciació(6). És imprescindible, en aquest sentit, tenir també en compte, tal i com queda esmentat en el paràgraf anterior, el creixent interès pels estudis dels grups culturals que, provinents del món hispànic, principalment, llatinoamericà, han anat ocupant un lloc més central en el panorama cultural dels Estats Units. L'interès acadèmic per Amèrica Llatina no es pot deslligar d'aquest fet.

Un cop feta una panoràmica general del que significa la literatura hispanoamericana i el seu cànon, voldria reprendre les preguntes formulades anteriorment i veure quin és l'impacte transatlàntic en la literatura hispanoamericana i en la delimitació del seu cànon. No deixa de sorprendre que a El cànon occidental (7), llibre provocador i tendenciós, el seu autor, Harold Bloom, col·loqui dins del que ell anomena l'Edat Aristocràtica, la poeta religiosa mexicana sor Juana Inés de la Cruz en l'apartat d’Espanya. La gran poeta escriu en el Mèxic colonitzat del segle XVII i és evident, doncs, que Bloom la inclou territorialment a la colònia espanyola i, per tant, a Espanya. D'altra manera no s'explica per què més endavant, quan la classificació arriba a l'època actual, l'anomenada per l'autor l'Edat Caòtica, Amèrica Llatina constitueixi en si mateixa un apartat, sense gaudir de la classificació per àrees lingüísticoculturals, com ho fa Catalunya, que es troba en un apartat diferent a Espanya, sinó que tota l'Amèrica Llatina, inclòs Brasil, està inclosa en el mateix llistat. Això comporta grans absències, com ara, en el cas del Brasil, que la literatura d’aquest país només serà representada per un sol escriptor, el poeta Carlos Drummond de Andrade, sense constar-hi ni tan sols un dels millors escriptors llatinoamericans de tots els temps, Joaquim Maria Machado de Assis (Rio de Janeiro, 1839-1908), central en el cànon de la literatura brasilera. Amèrica Llatina, doncs, és inclosa en un bloc compacte, que no distingeix cap mena d’especificitat cultural nacional. En el bloc de divuit autors llatinoamericans, hi ha, com deia, grans oblits, com el que acabem d'esmentar de la literatura brasilera, i, de manera significativa, l'oblit de no haver estat considerada cap dona escriptora, ni tant sols la Premi Nobel de Literatura 1945, la xilena Gabriela Mistral (1989-1957). A què respon aquesta classifi cació tan discutible?

El cànon occidental té una visió molt crítica i intolerant de les darreres tendències crítiques i teòriques que busquen obrir el concepte mateix de literatura i per tant de cànon literari, i que el desplacen del centre hegemònic de producció del que tradicionalment s'ha entès per literatura cap els marges que es posen al descobert mitjançant els processos de migració i globalització. Aquestes noves perspectives, com constatàvem en el text de De la Campa, tenen una forta tirada en els estudis culturals i regionals que es centren en zones conflictives, amb gran diversitat cultural i social, generalment antigues colònies europees i, també, molt sovint, amb alt índexs de pobresa i desigualtat. No és, doncs, casualitat que els anomenats estudis postcolonials(8), per exemple, s'originin a l'Índia i tinguin els seus màxims exponents entre els intel·lectuals indis que treballen a universitats britàniques i dels Estats Units. De la mateixa manera, els estudis llatinoamericans, tal i com vèiem al paràgraf anterior, s'adscriuran majoritàriament a les noves tendències teòriques marcades per la postmodernitat i la busca de nous paràmetres d'apropament a les realitats culturals i també literàries d'Amèrica Llatina.

Comparteixo amb el crític americà, autor d'aquest controvertit llibre, la reivindicació del text literari, que aquestes teories crítiques a la llarga han anat oblidant, a causa d'un excés d'abstracció teòrica. Penso, com ell, que el text literari mereix un lloc de preferència en uns estudis que en principi el tenen com a base de treball. Crec, però, que no se sosté la persistent utilització de categories binàries que pretenen distingir entre literatura culta i literatura popular i estètica i política, argumentant que la literatura pertany al terreny de la primera, i l'encara freqüent divisió tradicional de la narrativa, la poesia, l'assaig i el drama, com a gèneres indiscutibles de la literatura. També cau Bloom, al meu entendre, en una altra i perillosa abstracció, la de les realitats socioculturals i històriques, de les quals sorgeix qualsevol manifestació artística i literària i de les que aquestes són, encara que a vegades es faci difícil reconèixer-ho, indissociables.

Si pensem en Amèrica Llatina i en la seva literatura, encara que això és igualment aplicable a moltes altres regions del món, es fa imprescindible entendre les diferents cultures que la constitueixen, les seves diverses maneres de percebre el món, de representar-lo i d'interpretar-lo, la complexa coexistència entre elles i les seves confl ictives estructures socials, econòmiques i polítiques si volem apropar-nos críticament a les seves expressions culturals, artístiques i literàries. Aquest món complex i heterogeni no és fàcilment abordable des de compartiments estancs i inamovibles, a partir de categories d’anàlisi que no es corresponen a la realitat. Ben al contrari, cal entendre que la multiculturalitat no és només un discurs sobre un dels resultats de la globalització sinó que és també la coexistència de maneres a vegades antagòniques d'entendre i representar el món, i que per tant apropar-se a les expressions que en sorgeixen requereix noves eines teòriques per entendre-les i analitzar-les obertament.

En aquest sentit és ben pertinent el comentari de Román de la Campa quan situa el testimoni com a gènere i concretament l'obra de la guatemalteca maia Rigoberta Menchú, guanyadora del Premi Nobel de la Pau l'any 1992, Me llamo Rigoberta Menchú y así me nació la conciencia (1982) com un referent clau del que seran les reformulacions del cànon que sorgeixen d’expressions originades als marges socials i culturals. Sense dubte, aquest testimoni que donà a conèixer al món la seva autora i la lluita dels seus en la devastadora guerra civil de Guatemala (1960-1996) és paradigmàtica de la mobilitat i el dinamisme que experimenta el cànon de la literatura hispanoamericana, principalment per l'impuls de les universitats dels Estats Units.

Si tornem a les preguntes formulades al principi, es fa palès des de la perspectiva que adopta aquest article, que no podem pretendre un concepte de cànon que sigui vàlid i pertinent universalment, és a dir que sigui aplicable a les diferents realitats que el defineixen. Les relacions de poder seran sempre un condicionament ineludible en la seva formulació, tant si parlem de la selecció que fa el mercat editorial —i aquí també caldrà tenir molt en compte a quin tipus de lector es dirigeix— com si pensem en els programes universitaris dels Estats Units, o bé en els nostres propis, que solen prioritzar una visió més tradicional i hegemònica de la literatura hispanoamericana. Cap perspectiva, cap classificació no és innocent. O és que quan Bloom inclou sor Juana Inés de la Cruz, poeta central del cànon mexicà, en la literatura espanyola, no està implicant una visió que considera la literatura colonial hispanoamericana com literatura espanyola, com ho fan molts dels nostres departaments de filologia hispànica que des de la literatura espanyola s'apropien de les obres hispanoamericanes colonials?

Certament, qualsevol perspectiva, sigui conservadora o progressista, estarà condicionada per factor contextuals en els quals inevitablement intervenen les lluites de poder. El cànon, doncs, no és innocent. En major o menor mesura està contextualitzat i travessat per la història i les seves especificitats socials i culturals. En el cas del que anomenem literatura hispanoamericana, en referència als textos literaris d'Amèrica Llatina escrits en castellà, el cànon, com he intentat explicar al llarg d'aquestes pàgines, és un cànon dinàmic que, per una banda, a Europa, i principalment a Espanya, té com a referent el fenomen editorial del boom literari dels anys 60, que va posar a la palestra una literatura, que era desconeguda fins el moment i es presentava d'una manera innovadora i transgressora. Per una altra banda, a la mateixa Amèrica Llatina resulta indefinit, per la prevalència de les literatures nacionals en cada país, i a les universitats dels Estats Units, espai important en el desenvolupament a nivell universitari dels estudis llatinoamericans, el cànon es reformula a partir de teories literàries rupturistes i innovadores vinculades a la postmodernitat i al postcolonialisme. Més enllà d’això, i de les diferents maneres d'entendre aquesta temàtica, crec fermament que és imprescindible apropar-se a la literatura hispanoamericana, i llatinoamericana en general, des d'una perspectiva que sigui capaç de transitar per les diferents cultures i les seves formes de representació i interpretació i, per tant, és imprescindible d'una banda ser capaços de fer servir eines i paràmetres d’anàlisi que ens ho permetin i, d'altra banda, resituar, en la mesura que ens sigui possible, el nostre propi locus d'enunciació.

Bibliografia
ADORNO, Theodor. 1997. Aesthetic Theory. Minneapolis: University of Minnesota Press.
BEVERLEY, John. 1999. Subalternity and Representation: Arguments in Cultural Theory. Durham: Duke University Press.
BLOOM, Harold. 1994. El cànon occidental. Barcelona: Columna, 1995.
CLIFFORD, James. 1988. The Predicament of Culture: Twentieth Century Ethnography, Literature, and Art. Cambridge, Mass.: Harvard University Press.
CLIFFORD, James. 1997. Routes. Travel and Translation in the Late Twentieth Century. Cambridge, Mass. Harvard University Press.
CORNEJO POLAR, Antonio. 1994. Escribir en el aire. Ensayo sobre la heterogeneidad socio-cultural en las literaturas andinas. Lima: Editorial Horizonte.
DE LA CAMPA, Román (1999). Latinamericanism. Minneapolis: University of Minnesota Press.
JAMESON, Fredric i Masao MIYOSHI, eds. 1998. The Cultures of Globalization. Durham and London: Duke University Press.
HALL, Stuart. 1997. Representation: Cultural Representation and Signifying Practices. London: Sage Publications Ltd.
HALL, Suart i Paul DU GAY, ed. 1996. Questions of Cultural Identity. London: Sage Publications Ltd.
KAPLAN, Caren. 2000 (1996). Questions of Travel. Postmodern Discourse of Displacement. Durham: Duke University Press.
LEFEBVRE, Henri. 1991. The Production of Space. Oxford: Blackwell Publishing Co. 1st Edition in French Editions Anthropos 1974.
LEINHARD, Martin (1992). La voz y su huella. Lima: Editorial Horizonte.
MIGNOLO, Walter. 2000. Local Histories/Global Designs: Coloniality, Subaltern Knowledges, and Border Thinking. Princeton: Princeton University Press.
MILLS, Sara. 1997. Discourse. London, New York: Routledge.
RAMA, Ángel. 1994. La ciudad letrada. Hanover: Ediciones del Norte.
English Edition. 1996. The Lettered City. Durham: Duke University Press.
RODRÍGUEZ, Ileana, ed. 2001. The Latin American Subaltern Studies Reader. Durham: Duke University Press.
ROWE, William and Vivian SCHELLING. 1991. Memory and Modernity. Popular Culture in Latin America. London: Verso.

Notes
1 En el context de la literatura hispanoamericana, el boom fa referència a la proliferació editorial dels anys 60 i 70 d'autors de la regió, alguns d'ells instal·lats a Barcelona, ciutat que serà on tindrà lloc aquest fenomen. Entre els escriptors més destacats del boom hi ha Mario Vargas Llosa (Perú), Gabriel García Máquez (Colòmbia), Carlos Fuentes (Mèxic), Julio Cortázar (Argentina) i molts altres com el mateix Juan Rulfo (Mèxic) i Augusto Roa Bastos (Paraguai), que no tindran una recepció tan àmplia a nivell de lectors, però que es donaran a conèixer ran d'aquest moment. El boom suposa un reconeixement entre el públic lector espanyol i europeu de l'existència d'una literatura llatinoamericana que, sens dubte, s'origina molt abans. Els autors de l'anomenat boom seran ràpidament canonitzats i passaran a ocupar les primeres files de la literatura llatinoamericana.
2 Entenc per lletres hispàniques la literatura escrita en llengua castellana a qualsevol país o continent.
3 Veure Leinhard, Martin (1992) La voz y su huella (Lima: Editorial Horizonte), pp. 12-19.
4 És a dir aquells estudis que es dediquen a la cultura dels llatinoamericans a Estats Units. He deixat els dos conceptes en castellà per no crear confusions al traduir-los al català.
5 De la Campa, Román (1999). Latinamericanism (Minneapolis: University of Minnesota Press), pp. 1-2.
6 Concepte que s?aplica per delimitar des de quin espai de consciència emet el subjecte literari, crític o teòric, el seu discurs.
7 Bloom, Harold (1994). El canon occidental (Barcelona: Columna, 1995).
8 Impulsats per acadèmics indis des de Gran Bretanya o Estats Units, els estudis postcolonialistes sorgeixen com una resposta a les teories principalment de la deconstrucció que tot i promoure plantejaments alternatius eren incapaces de desplaçar el seu locus cap a realitats perifèriques dels centres hegemònics de producció intel·lectual marcades per la seva condició de marginalitat i subalternitat.