Literatures, 6 / Les escriptores a Galícia: Subversió, gramàtica violeta i identitat múltiple

La literatura gallega dels darrers anys s’ha vist profundament transformada per la irrupció de les escriptores i una «gramàtica violeta», una literatura concebuda en femení, que ha afectat també l’escriptura d’autoria masculina. Les seves propostes no se situen, doncs, en el marge del camp literari, malgrat que numèricament són menys. A la narrativa han engegat ambiciosos projectes de subversió de gènere amb una bona recepció. A la poesia s’han convertit en models literaris per la seva capacitat d’experimentació i renovació integral de l’escriptura, fent quallar una gramàtica violeta. I l’espai virtual, convertit en laboratori públic del llenguatge, s’experimenta amb l’escriptura i la identitat múltiple.

«Acabamos de descubrir que somos paxariños,
terríbel e completamente independentes
»1 (Teresa Moure, 2008: 166)

Les escriptores gallegues s’han trobat davant del repte d’explicar l’oxímoron gènere/nació, per això han hagut d’adequar una cruïlla identitària on conciliar aquests dos termes que semblaven irreconciliables. Irreconciliables perquè al llarg dels segles XIX i XX s’havia desenvolupat la identitat de gènere com un dret individual, associat a la defensa de la igualtat i la ciutadania i com a tal no es podia «relegar» a cap altra identitat col·lectiva. Dit amb paraules de Virginia Woolf, «com a dona, no en tinc, de pàtria». Irreconciliables també perquè el discurs de la nació ha estat un discurs elaborat pel patriarcat nacional i aquest precisament ha relegat les demandes identitàries de gènere, considerant que aquesta demanda afectava només una part del col·lectiu nacional i, per això, s’havia de postergar o, com a mínim, adequara les demandes de la nació, que es comportaria com un tot. Allò que he denominat, tot seguint R. Radhakrishnan, el paraigua totalitzador (González Fernández, 2005).
En els darrers temps, però, el paper destacat que han anat guanyant les dones a la societat i la incorporació del discurs de la igualtat per a les dones a les polítiques d’estat, ha contribuït a un cert protagonisme de tot allò que afecta la lluita per la igualtat i la visibilitat de les dones. El discurs sobre la nació a Galícia, fonamentat en una tradició liberal al segle XIX, s’ha mantingut a l’actualitat en posicions, diguemne, d’esquerra i laiques. Això ha afavorit un paper destacat de les dones i les seves produccions i permet resoldre l’oxímoron. Com diu la poeta Ana Romaní: «Dona i nació són construccions. No existeix contradicció. […] Els processos socials són també els processos personals. La dona és nació que es construeix» (Nogueira, 2008: 136).
Rosalía de Castro, al seu pròleg a Follas novas (1880), que convé rellegir per tal d’estalviar-nos prejudicis superficials sobre l’autora, i Xohana Torres amb el seu «Eu tamén navegar», el vers que clou el poema «Penélope», de Tempo de ría (1992), van bastir aquest discurs que després han continuat les poetes i han desenvolupat de manera singular les narradores. Convé, però, deixar clar que les narradores més recents, tot i ésser poques, han aconseguit una bona recepció editorial i popular que s’ha d’explicar per les especials circumstàncies de la literatura gallega, com intentaré demostrar. En un article que tenia voluntat d’intervenció més que no pas de descripció (González Fernández, 2003) vaig afirmar que mai una literatura havia desitjat tant tenir-ne, de narradores, com li va passar a la literatura gallega recent. Aquesta necessitat inusitada es fonamentava, i es fonamenta, al meu parer, en dues raons complementàries. D’una banda, la profunda transformació que va suposar la poesia d’autoria femenina, especialment aquella que va bastir una gramàtica violeta. D’una altra, la sensació de carència que afectaria al conjunt del sistema literari en tant que subaltern i per això estaria sempre atent a incorporar aquells indicadors que evidencien innovació i contemporaneïtat; és a dir, aquells elements que servirien per a equipar-la com a literatura «universal», «normal», «no local». Aquesta carència resultava encara més paradoxal en una literatura que té com a figura canònica autoral, i amb més projecció internacional, una dona, Rosalía de Castro. La manca de narradores, doncs, situaria el conjunt del sistema literari en posició de desavantatge en relació amb altres sistemes literaris en els quals la moda literària violeta, i més concretament, la narrativa escrita per dones, s’havia convertit en un indicador d’aggiornamento i, alhora, en una manera eficaç per a fidelitzar el creixent nombre de lectores. Aquesta necessitat de narrativa violeta era encara més evident després del fenomen que va suposar la irrupció de les poetes gallegues al llarg de la dècada dels 90. Ara bé, no es pot oblidar que encara ara la poesia, en la literatura gallega, és el gènere en què s’escriu el discurs de la tribu, i ocupa, per això, un lloc central (Vilavedra, 2007: 54).
La manca de narradores s’hauria assumit com una carència sistèmica que afectaria la consideració del conjunt de la literatura gallega més que no pas les necessitats específiques d’un grup, el moviment feminista. I aquesta carència encara la feia més evident una crítica feminista o profeminista molt influent, que ocupa posicions fonamentals en els mitjans culturals de referència (com ara les revistes Grial, Anuario de Estudos Literarios Feministas o el programa Diario Cultural de la Radio Galega que dirigeix la poeta i feminista Ana Romaní). Així, doncs, en la necessitat de fomentar l’aparició de narradores van coincidir alhora les demandes feministes i de les dones, i la indústria editorial gallega, tot neutralitzant un espai en el qual les diferències entre literatura feminista i literatura d’autoria femenina es desdibuixaven. Ara bé, els agents literaris (entesos en el sentit sistèmic), i especialment les editorials van promoure accions per a fomentar l’aparició de noves narradores, especialment Edicións Xerais, una de les principals editorials comercials. En primer lloc, va publicar una antologia de vint-i-cinc narradores joves i, fins i tot, inèdites, Narradoras (2000), que, tal com consta a la coberta era «un libro que, por primeira vez en Galicia, recolle nunha antoloxía o estado da narrativa galega escrita por mulleres» que «están a formar un corpus literario que, sen dúbida, marcará o futuro da literatura galega». Aquesta era la segona vegada que l’editorial posava en marxa un projecte per a incentivar la literatura de dones. Ho havia intentat amb poc èxit deu anys abans amb Contos eróticos. Elas (1990); aquell, però, era un moment de poetes, com es feia palès a les pàgines de la revista Festa da Palabra Silenciada. A les Narradoras de l’any 2000 no es van incloure, a propòsit, aquelles que tenien ja una trajectòria reconeguda en aquest gènere literari (M. Xosé Queizán, Marina Mayoral, Helena Villar, Marilar Aleixandre, Úrsula Heinze) perquè l’objectiu era donar a conèixer-ne de noves. La seva procedència era diversa: algunes procedien de la literatura infantil i juvenil (com ara Ana Alfaya, Uxía Casal i María Canosa), unes poques de la poesia (aquest era el cas de Luísa Villalta, María Lado o Marica Campo), i altres serien els noms a tenir en compte en els anys següents (com va ocórrer amb Rosa Aneiros, Inma López Silva –totes dues guanyadores del Premio Xerais en edicions posteriors–, Begoña Paz o Beatriz Dacosta).
El fenomen de la narrativa de dones a Galícia es pot marcar amb dos projectes literaris ambiciosos, explícitament compromesos, en els quals té tanta importància la ficció com l’assaig: el de María Xosé Queizán i, més recentment, Teresa Moure. Totes dues comparteixen l’interès per la narrativa de tesi en la qual els personatges encarnen la possibilitat de l’emancipació de les dones, i en certa manera totes dues s’han convertit en dos referents fonamentals d’aquesta narrativa de dones i feminista que ha aconseguit fer-se un espai propi a la literatura gallega. María Xosé Queizán, que és una escriptora prolífica, ha publicat recentment una novel·la provocadora sobre la pedofília i el concepte tradicional de maternitat en el context històric dels anys 70 i 80, titulada Ten o seu punto a fresca rosa (2000), i dos llibres d’assaig, en els quals se situa teòricament en un feminisme de la igualtat: Racionalismo político e literario (2004) i Anti natura (2008). Per la seva banda, Teresa Moure, que es dóna a conèixer com a escriptora de referència amb la seva segona novel·la Herba moura (2005), traduïda a moltes llengües, entre d’altres, al català (Herba d’enamorar, La Campana, 2006), es va convertir en un fenomen editorial no planificat. Segons va declarar l’autora en una entrevista a l’Avui aquest era el seu propòsit: «He volgut escriure la història de les dones des d’un punt de vista alternatiu a la història que ens han explicat […] Tenia la intenció de desmuntar el mite segons el qual l’ésser humà és un animal racional. Ens passem la major part del temps fent coses irracionals. Som animals passionals.» (Piquer, 2006). La literatura militant, situada en un feminisme de la diferència i expressament ideologitzada, es va convertir en un èxit de vendes reconegut per multitud de premis; aquesta literatura respon a l’assumpció social d’una part de l’agenda feminista, per això el seu èxit no és aliè a la moda literària femenina. Dolores Vilavedra (2006) i Helena Miguélez-Carballeira (2006) ofereixen una anàlisi de la recepció crítica d’aquesta novel·la que ens situa en el difícil diàleg entre l’avenç ideològic i la lectura popular. Curiosament, també en les seves incursions teatrals tant Queizán com Moure obren camins en paral·lel. Si a Antígona ou a forza do sangue (1991, reed. 2008) Queizán reescrivia aquest mite en un context medieval que s’havia d’entendre alhora com la reivindicació de la dona i de la nació, Moure fa servir el mateix període històric, el de la revolta Irmandiña, per a encarnar en una abadessa un context per a la llibertat i el dret a l’amor lèsbic en Unha primavera para Aldara (2008), Premio Rafael Dieste 2007, que ha estat portada a escena pel Teatro do Atlántico, sota la direcció de Xúlio Lago. I potser perquè el teatre va sentir la mateixa carència que abans la narrativa –gairebé no hi ha dramaturgues–, l’any 2008 el Teatro do Morcego va posar en escena una altra novel·la amb bona acollida lectora, O club da calceta (2006) de María Reimóndez, adaptada i dirigida per Celso Parada.
Entre les narradores més recents s’han de tenir en compte, a més a més, uns quants noms. Rosa Aneiros, autora d’un llibre de relats situats a la costa gallega que aconseguia explicar la realitat màgica del finisterre, Corazóns amolecidos en salitre (2002), va publicar també una novel·la situada a la revolució portuguesa, Resistencia (2003). Begoña Paz, que fins ara només ha publicat dos llibres, A ferida (2004) i As mellores intencións (2008), escriu històries quotidianes paròdiques i de suspens que evidencien el desig de les dones i com pateixen la normativa del rol dels gèneres. I Rexina Vega, finalment, ha publicat la seva primera obra, Cardume (2007) tot situant-la a la guerra de 1936.

«no medio Eu: Eu é unha greta» (Chus Pato 2008: 61)(2)

Des de la dècada de 1990 les poetes s’han convertit en les generadores d’un espai autoritzat per a les dones i l’escriptura transformada pel discurs feminista: subjectivitat sexuada, cos, diferència, desig, revisió… i totes aquelles tècniques que han servit per a adequar el discurs heretat a aquesta localització identitària que no tenia espai dins les arts. La dècada dels 90 suposa la irrupció d’un gran nombre d’escriptores, gairebé totes poetes, que ocupen literalment l’escriptura i amb les seves veus autoafirmatives, però diferenciades, resultava impossible confinar-les en un únic estil poètic, en una tendència (Xela Arias, Ana Romaní, Olga Novo, Lupe Gómez, Yolanda Castaño, Pilar Beiro). En conjunt van procedir a un programa de reescriptura subversiva que va sorprendre, va fascinar any rere any (cfr. la secció Panoràmica de poesia a l’Anuario de Estudos Literarios Galegos). El repte, però, era escriure fora dels models establerts, anar més enllà de la representació i produir un discurs nou, centrar-se en el llenguatge per a portar la paraula més enllà dels límits. Aquestes poetes van prendre el lloc de l’avantguarda, van experimentar amb la interdiscursivitat, amb una narrativitat creixent, amb la multiplicació del jo enunciador com si fos un ventríloc i, finalment, amb la simulació identitària, que és una manera de superar els estereotips del gènere sense deixar de pensar-hi.
En aquest anys Chus Pato ha esdevingut un referent fonamental per a tota la poesia recent. La seva trilogia formada per m-Talá (2000), Charenton (2004) i Hordas de escritura (2008) s’ha concebut com un tractat sobre les identitats i els límits trencats de l’escriptura. La seva proposta demana llegir amb el magatzem de lectures disponible i, alhora, llegir només des de les pautes que marca una poètica que porta el vers al límit d’allò narratiu (es reconstrueixen els relats que ens han format: la nació, el gènere, les identitats, el paisatge, la mort, el cos, els mites…) i al límit d’allò dramàtic (amb una multitud de veus parlant alhora). Precisament aquest interès per integrar l’alteritat i l’oralitat és un dels eixos de la recerca poètica de María do Cebreiro, qui és capaç d’anar del més popular a les fonts més cultes per a integrar en el poema la multitud, la diversitat. Entre la seva obra recent,cal destacar Hemisferios (2006), una profusió de veus, organitzada en planetes, i Cuarto de outono (2008), una profusió de cites. No és fàcil escollir entre la resta de poetes encara no citades, però entre les recents, s’ha de seguir amb atenció Xiana Arias i Olalla Cociña.

«unha criatura entregada á biomecánica que escribe esta liña
nun ordenador
» (Estíbaliz Espinosa, 2007: 30)(3)

En una literatura en què s’ha de parar més atenció als blocs i la ràdio que no pas als diaris per assabentar-se de l’actualitat cultural, el bloc ha esdevingut no només un espai per a l’autoedició sense mediació sinó també un laboratori literari en obert, que és, al meu parer, el repte més interessant. Hi ha encara prejudicis al voltant d’un suport que atempta contra molts dels criteris que fa servir qualsevol cànon (estabilitat, text tancat, reconeixement…), i malgrat això la literatura digital i la hipertextual, que no són ben bé el mateix, comencen a guanyar pes. La necessitat de transgredir la linealitat del text en la doble dimensió compta amb antecedents en la poesia fonètica i visual de les avantguardes del s. XX, i entre les poetes gallegues recents ho va proposar, i sobre paper, Chus Pato a m-Talá o Charenton, que es fragmenten en molts textos, com si el paper fos una pantalla, i incorporen la figuració cíborg. Des de llavors, els límits de la pàgina i la linealitat han estat un repte en els seus poemes.
Anxos Sumai és la pionera a escriure narrativa autobiogràfica en forma de bloc en les seves dues seccions a Culturagalega.org, que es van publicar en llibre: Anxos de garda (2003; aquesta versió impresa es va convertir en un èxit de vendes imprevist malgrat continuar disponible la versió digital) i Melodía de días usados (2005). Després d’aquestes dues incursions, segons va reconèixer en una intervenció recent,(4) trobava que no podria continuar escrivint amb una concepció del suport en dues dimensions, per això es va passar a la narrativa convencional i va publicar Así nacen as baleas (2007). I una altra narradora, la premiada Inma López Silva, va publicar New York, New York (2007), el bloc que va escriure al llarg de la seva estada en aquella ciutat per tal de no haver d’escriure correus electrònics. Ara bé, la literatura en bloc obliga a una escriptura diària, en fragments petits, o posts, en la qual escriptura i lectura són gairebé simultànies. Amb aquests estris Lupe Gómez, que com a columnista ja escrivia articles setmanals en format bloc al diari Galicia Hoxe, va publicar una biografia singular, Luz e Lupe (2005), una biografia gens convencional d’una exiliada a París, en la qual, dia rere dia, anem coneixent més bé Luz des dels ulls de Lupe, més interessada en el procés de descobriment d’aquella dona i la seva vida que no pas a bastir un relat biogràfic.
El projecte, però, més ambiciós d’escriptura hipertextual, aprofitant les possibilitats de simulació i multiplicació d’identitats, és el d’Estíbaliz Espinosa, que porta a la pràctica la proposta formulada per Donna Haraway al seu manifest cíborg d’hibridar natura i tecnologia. Ella mateixa és una creadora en un sentit molt plural: cantant, actriu (forma part del repartiment de la ja citada versió teatral O club da calceta), i poeta que ja havia publicat uns quants llibres, com ara Pan (libro de ler e desler) (2000) i número –e (2004), el qual,  de fet, marca un canvi cap a la recerca de la identitat que caracteritza la seva última obra. L’any 2005 va posar en marxa el seu blog …mmmm… (la seva url actual és: estibalizes.wordpress.com), que juga en el títol amb una onomatopeia i amb les sigles de «models mentals mediats pels media». El bloc serveix de laboratori de creació real en el qual la subjectivitat es converteix en performance, per això Estíbaliz Espinosa –el jo– representada en el text, les imatges i el so es multiplica i es defineix com a híbrid d’homo sapiens i criatura mecànica. El resultat poètic d’aquest bloc és un (no) llibre de poesia, zoommm. textos biónicos (2007; disponible en pdf a www.aregueifa.net), que s’ha de completar amb els vídeos que pengen del bloc. Espinosa aconsegueix dissoldre les fronteres i situar-se en el punt que ocupa un lloc fonamental en el debat literari actual: el suport digital i l’escriptura hipertextual.
Com ja havia passat a la dècada anterior, de nou les poetes estan en posició d’innovar i generar models per al conjunt de la literatura gallega.

Notes
1 «Tot just hem descobert que som ocells, terriblement i completament independents.»
2 «Al mig Jo: Jo és una escletxa».
3 «Una criatura entregada a la biomecànica que escriu aquesta línia en un ordenador».
4 Conferència Dentro do acuario, a la Universitat de Barcelona (07.10.2008). Vid. www.ub.edu/cdona

Bibliografia citada
Espinosa, Estíbaliz. Zoommm. Textos biónicos [pdf ]. A Regueifa. 2007. Consulta: 03-XI-2008. http://www.aregueifa.net/.
González Fernández, Helena. «Mulleres e ficción en Galicia ou a necesidade de superar os estados carenciais». Escrita e mulleres. Doce ensaios arredor de Virginia Woolf. Coord. Belén Fortes. Santiago de Compostel·la: Sotelo Blanco, 2003.
—. Elas e o paraugas totalizador. Escritoras, xénero e nación. Vigo: Xerais, 2005.
—.«[Ressenya] Zoommm. Textos biónicos». Anuario de Estudos Literarios Galegos 2007, 2008. En premsa.
Miguélez Carballeira, Helena. «Inaugurar, reanudar, renovar. A escrita de Teresa Moure no contexto da narrativa feminista contemporánea». Anuario de Estudos Literarios Galegos 2006, 2007, ps. 72-87.
Moure, Teresa. Unha primavera para Aldara. La Corunya: Deputación, 2008
Nogueira, María Xesús. «Los signos de la diferencia. Entrevistas con las poetas Chus Pato y Ana Romaní». Palabras extremas: escritoras gallegas e irlandesas de hoy. Eds. Manuela Palacios i Helena González.
La Corunya: Netbiblo, 2008, ps. 127-140. Pato, Chus. Hordas de escritura. Vigo: Xerais, 2008.
Piquer, Eva. «[Entrevista] Som animals passionals». Avui (15-IX-2006), p. 37.
Vilavedra, Dolores. «Atopando o seu espazo. Narrativa do ano 2005». Anuario de Estudos Literarios Galegos 2005, 2006, ps. 168-173.
—. «Valencias identitarias e canon literario: Manuel Rivas y En salvaje compañía». Monogràfic Más allá de la periferia: narrativas de identidad en Cataluña, Galicia y el País Vasco, in Antípodas. Journal of Hispanic and Galician Studies, XVIII, 2007, ps. 63-82.

Helena González Fernández, Centre Dona i Literatura, Universitat de Barcelona.