L'evolució de la literatura infantil i juvenil a partir dels seixanta

Quaderns Divulgarius, 40: IV Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana
Joaquim Carbó

La represa
El personal que s’hagi incorporat els últims anys a imaginar i escriure històries per als infants, les noies i els nois –la millor professió del món–, és fàcil que s’hagi sentit atret per alguna tendència concreta: la moda, l’estil dominant del moment o algun corrent que li pot ser més propici, còmode o interessant, perquè ara hi ha de tot. Per això és ben difícil que es faci càrrec de la falta de referents que vam trobar aquells que ens hi vam iniciar per voluntat, per esperit de servei o, potser perquè no ens vèiem amb cor d’actuar en altres àmbits, quan es pot dir que recomença la nostra història. Les bombes que van ensorrar tantes cases i segar tantes vides al llarg de la guerra civil també havien acabat amb les revistes i els llibres infantils en català. Un desert que va durar vint-i-tres anys!
A finals de 1961 apareix de manera semiclandestina la revista Cavall Fort que representa l’inici de la represa. Fora d’alguna excepció gloriosa com El venedor de peixos, de Josep Vallverdú (Editorial Arimany, 1960), no hi havia hagut res més, a part d’alguns llibres de rondalles il·lustrades per Arthur Rakham que l’editorial Joventut reimprimia amb peu d’impremta de 1935 per tal que l’autoritat cregués que es tractava de restes de sèrie d’abans de la guerra, és a dir, que no s’havien imprès en aquells moments.
Vint-i-tres anys són molts anys. Tants, que els qui s’hi havien dedicat abans, s’havien exiliat, havien mort, els havien tapat la boca per sempre o ja eren massa vells.

Cavall Fort
La part literària de les modestíssimes catorze pàgines del primer número de Cavall Fort –desembre de 1961– la constituïen les col·laboracions de Ramon de Bell-lloc (pseudònim de Ramon Fuster i Rabés, l’il·lustre pedagog que més tard va ser el degà del Col·legi de Llicenciats), una pàgina de valors a càrrec de Josep Ruaix, i un conte, El maquinista de Cotentin, sense signar, del qual puc donar fe de ser-ne l’autor. Cal remarcar que a la part gràfica ja vam tenir la sort de comptar amb els enyorats Llucià Navarro, Cesc i Josep M. Madorell, aquest, autor de l’inoblidable Jep que no va faltar mai a la revista.
En els quatre números que, com un miracle, van venir a continuació, sempre a punt que ens caigués al damunt la prohibició del Govern Civil, ens vam mantenir Ramon Fuster i Rabés, Josep Ruaix i jo mateix. Marta Mata ja hi col·labora en el número 2; la seva mare, la mestra Àngels Garriga, en el núm. 3; Màrius Lleget, un especialista en astronàutica, en el núm. 4. I en el núm. 5 comença la seva fèrtil col·laboració Carles Macià.
El conte del núm. 6 ja no va ser meu, perquè Josep Vallverdú, amb qui havíem entrat en contacte, va escriure, expressament, el conte El clau d’or, amb què va iniciar la seva extensa i valuosa participació a la revista.
A partir d’aquí, i a mesura que els escriptors que durant vint-i-tres anys no havien tingut l’oportunitat de publicar-ne enlloc i que, per tant, no sabien que podien ser feliços escrivint per a la mainada, comencen a adonar-se que ho poden fer a les pàgines que els obre la revista. Malgrat tot, però, la seva incorporació és més aviat lenta. I els que integràvem el consell de redacció ens vèiem obligats, sovint, a treure les castanyes del foc. Així, en els cinquanta primers números hi va haver 23 contes meus, a més de 4 de Carles Macià; 3 de Pere Calders i de Josep Vallverdú; 2 de Josep Carner i de Martí Olaya i un de Llucià Navarro, Aurora Bertrana, Núria Albó, Montserrat Pelegrí, Ramon Fuster i Rabés, Joan Vila Casas, Joan Agut, Ramon Fontanilles, Jordi Elias, Baltasar Porcel, Antoni Ribera i Conxa Roca. La porta estava oberta, tan oberta, que en els últims cinquanta números no n’hi ha cap, de conte meu, perquè ja no calen i m’he pogut dedicar a altres feines com ara seleccions poètiques, números monogràfics, entrevistes, guions, articles... L’allau d’originals que arriben a la revista, la majoria sense que es demanin, ho fa innecessari.

Editorials i premis
Evidentment, si Cavall Fort va representar un estímul per a escriure contes, entrevistes, guions i articles, també ho va ser per a la redacció de tota mena de novel·les. La Galera, Estela –Laia, després–, les PAM, i la convocatòria dels premis Folch i Torres i Joaquim Ruyra, les col·leccions «La Galera d’Or» i, sobretot, «Els grumets de la Galera», «El Nus» i «La Xarxa», avancen en paral·lel a la revista. És fàcil que autors i il·lustradors coincideixin en els seus catàlegs. No cal que ara indiqui el nombre i la importància de les editorials que avui competeixen en aquest camp.
Ara mateix s’acaben de complir quaranta anys de la publicació a «Els grumets de la Galera» de quatre llibres que no han parat de reeditar-se: Rovelló, de Josep Vallverdú; Dídac, Berta i la màquina de lligar boira, d’Emili Teixidor, Viatge al país dels lacets, de Sebastià Sorribes i el meu de La colla dels deu, tots quatre procedents de la collita del premi Folch i Torres de 1968.
Si algú em pregunta els anys que porto practicant la professió, no tinc cap més remei que dir: «Tots!». Massa anys, evidentment.

L’evolució
És molt possible que un mateix, que no ha deixat d’estar al peu del canó, sigui incapaç de saber com ha evolucionat i que ho pugui explicar amb claredat en el cas indiscutible que ho hagi fet.
Si ens fixéssim només en els resultats, hauria de dir que he reculat com els crancs, ja que els dos primers llibres que vaig escriure i publicar, La casa sota la sorra i La colla dels deu, es reediten sovint, mentre que és gairebé segur que demà passat, acabat el Congrés, quan torni a casa, trobaré una carta –talment un certificat de defunció– en què alguna de les «meves» editorials m’informarà que ha descatalogat algun dels llibres que m’ha publicat fa just dos anys, i que els exemplars que quedaven al magatzem serviran per a fer pasta de paper per imprimir més i més títols nous que, fora de comptades excepcions, cada cop tindran una vida molt més curta del que voldríem.
En un moment donat sí que vaig ser conscient que feia un pas per sortir de l’estricte realisme en què em movia al principi. Això va ser en els temps llunyans del Congrés de Cultura Catalana (1976-1977) quan Teresa Duran i jo mateix coordinàvem l’àmbit del llibre infantil. El contacte sovintejat amb ella i els joves Josep Albanell, que acabava de publicar La guia fantàstica i el tristament desaparegut Joan Barceló, autor d’Ulls de gat mesquer, així com la lectura de les Històries a mig camí, de Robert Saladrigas i de les primeres traduccions que ens arribaven, em van obrir els ulls a una altra realitat, de manera que vaig combinar i assajar més camins. La màgia del temps va ser un homenatge a tots els companys escriptors, il·lustradors, crítics, editors, bibliotecaris i mestres amb qui compartíem l’àmbit del Congrés. Més endavant, m’he permès que la protagonista d’Interfase amb mosca sigui, evidentment, una mosca, però inexplicablement intel·ligent, egoista i especialitzada en informàtica.
Una prova de l’evolució dels nostres llibres infantils i juvenils és que al desert que hi havia el 1938 ara hi podem oposar una llista de centenars d’autors que s’hi dediquen amb empenta, rigor i, ai las!, una legítima i ben difícil aspiració a la professionalització. N’hi ha de totes les edats i procedències. El crític Josep M. Aloy n’ha catalogat uns vuit-cents. Jo mateix, aquests dies, he revisat els deu últims números de la revista Faristol i m’he trobat que hi havia comentaris crítics de llibres de tres-cents autors diferents.
D’aquests 300, o dels 800 recollits per l’Aloy, hi pot haver un silenci total sobre el que intenten fer. Alguns, amb poc historial, és possible que disposin d’un blog i que es facin notar entre un grup d’amics habituals a la consulta d’aquest nou sistema d’informació que pretén substituir diaris i revistes… La majoria del gremi, en general, però, tot i la nostra història, pertanyem a la categoria d’autors invisibles, com aquells poetes que pertanyen a la poesia secreta.

La intermediació
Falla la intermediació. Hi ha alguns casos de pedra picada com Josep M. Aloy, que intervé eficaçment, com ho fan també Eugènia Morer i M. del Carme Roca, a Escola Catalana; la militància d’Andreu Sotorra a l’Avui; d’Anna Díaz-Plaja, Teresa Mañà, Víctor Aldea; l’equip del Faristol, encapçalat per Teresa Duran, Pep Molist i Joan Portell; alguns comentaris més esporàdics de Clij, els adreçats directament als infants a través de Cavall Fort, etc., etc., tot plegat ben meritori, entusiasta i rigorós però situat en mitjans d’aparició irregular i d’escassa difusió… Els mitjans més amplis i normalitzats –diaris i revistes de tirada regular– acostumen a ocupar-se’n poc i, quan ho fan, ho deixen en mans d’uns crítics molt joves i poc informats. En el «Quadern» d’El País del 23/02/08 hi havia dues pàgines sobre el còmic en català: ni una sola referència a les 3.000 pàgines de Josep M. Madorell, creador dels àlbums d’en «Massagran», «Jep i Fidel», «Pere Vidal»... Ni una a Joma, del «Cresques»; ni una a Infante, del «Zig i Zag»; ni una a Viladoms, dels «Pesquis i Baliga», i en «Pere sense Por», ni al Picanyol de l’«Ot, el bruixot», ni...
Què pot fer un autor perquè se sàpiga que ha publicat un llibre? Com s’ho pot fer algú que seria feliç llegint-lo si ni tan sols sap que existeix i, si ho sabés, no el trobaria a gairebé cap llibreria? La distribució és un problema difícil de resoldre. A les llibreries no hi ha espai per exhibir l’allau de novetats. Si abans tenir un fons era una bona inversió, avui és una ruïna.
Cal que tothom que estigui afeccionat als llibres tingui el seu «llibreter de capçalera» tal com abans teníem el metge. Un llibreter que ens conegui i que tingui agilitat per moure’s per la xarxa, capaç d’encarregar i proporcionar-nos allò que necessitem perquè és gairebé impossible que tingui a la botiga aquell títol que ens fa gràcia i que necessitem com el pa que mengem.
Un canal de sortida ben habitual és l’escola, no la llibreria: el llibre que l’editor i l’autor col·loquen a l’escola. Durant molts anys he participat d’aquesta difusió que podríem qualificar de ser tan dubtosa com efectiva. D’un llibret meu poc atractiu que aplegava una trentena de contes ja publicats a Cavall Fort se’n van fer sis edicions, però va desaparèixer així que vaig decidir retirar-me de visitar escoles. No practicar aquesta activitat estanca la difusió de la major part dels títols i força la reticència d’alguns editors quan saben que l’autor que els ofereix un llibre no els pot ajudar a vendre’ls d’aula en aula. Els comercials, que cada cop tenen més pes a les editorials, és fàcil que desaconsellin l’edició d’un nou títol d’un autor que no els pot ajudar a difondre’l amb la seva presència. És un fet, però, que passa a tot el món.
Així, els mundialment famosos Paul Auster, John Irving, Imre Kertész, J. M. Coetzee, etc., quan publiquen una novetat, es dediquen al llarg d’un parell de mesos a visitar redaccions dels diaris i platós televisius de tot el món. Nosaltres, en un pla molt més modest, atesa la dificultat que ens tradueixin a altres llengües, ho hem de fer trepitjant centres cívics, escoles, esplais, cases de cultura, biblioteques locals.

Un homenatge

Voldria acabar amb el record emocionat d’uns companys que ens han deixat pel camí i que amb la seva col·laboració van participar, cadascú des de les seves especialitat i dedicació, en aquesta evolució. Em referiré, només, als que han participat a Cavall Fort i que em són més propers.

Membres del Consell de redacció de Cavall Fort

– Pere Albages: Va morir molt jove després que hagués col·laborat a la revista amb idees i articles.
– Jaume Ciurana: Farmacèutic, enòleg, activista en camps ben diversos, inclosa la política, i innovador pel que fa a la redacció d’articles de divulgació que van marcar un camí.
– Josep Ferrer Costa: Autor de l’espai gairebé surrealista Rient-rient, d’unes lliçons ben originals d’anglès en català i de diversos articles sobre cultures orientals.
– Ramon Fuster i Rabés («Ramon de Bell-lloc»): Il·lustre pedagog i creador de les aventures del general Richards i el seu ajudant John Smitt, a la primera època de la revista.
– Jacob Mai: Especialitzat en històries i aventures relacionades amb els viatges.
– Marta Mata: Més que com a autora, el seu pas per Cavall Fort va ser decisiu pel que fa a marcar l’orientació de la revista.
– Llucià Navarro: Il·lustrador des del primer número i impulsor de la línia plàstica al llarg dels primers anys.
– Maria Novell: Bibliotecària i filòsofa, creadora d’una sèrie d’articles de tema històric molt importants, recollits a la seva mort en un llibre fonamental en què el veritable protagonista era el poble: Viatge per la Història de Catalunya.
– Montserrat Ribalta: Bibliotecària que va substituir la seva companya Maria Novell, quan aquesta va morir.
– Josep Tremoleda: Fundador i primer director de Cavall Fort, activista en tots els fronts del catalanisme, des de l’organització de classes de català en temps de prohibicions fins a l’edició de discos de sardanes i recitals de la cançó.
– Ricard Tusell: Industrial que va posar al servei de la revista la seva experiència, a part d’ajudar a il·lustrar-la i d’orientar-ne els continguts.

Altres col·laboradors de Cavall Fort desapareguts

– Avel·lí Artís-Gener («Tísner»): Autor d’algun article d’humor i diverses il·lustracions.
– Joan Barceló: Mort prematurament, després d’haver-se acreditat com a poeta i novel·lista. Va escriure, entre altres, Ulls de gat mesquer i va ser premi Folch i Torres amb: Que comenci la festa…
– Pere Calders: Autor d’una dotzena de contes, entre ells, «En començar el dia», a partir del qual Dagoll-Dagom va crear Antaviana, una obra de teatre que ha fet història.
– Ricard Castells: Expert il·lustrador.
– Francesc Vila Rufas, el gran Cesc: Acudits i, sobretot, portades sensacionals. Mentre va viure en va dibuixar moltes i, en especial, les de cada Nadal.
– Ernest Corral i Coll del Ram: Una bona col·lecció de contes.
– Helena Cortés: Excel·lents dibuixos amb profusió de color.
– Jordi Cuadras: Jove autor de contes.
– Aurora Díaz-Plaja: Bibliotecària activista que escrivia apassionades guies de lectura.
– Guillem d’Efak: Cantant i autor, entre d’altres, del conte-cançó El dimoni Cucarell.
– Jordi Elias: Especialista que va escriure tot d’articles sobre el circ.
– Josep Faulí: Periodista fundador de l’Avui, que redactava miscel·lànies i resums dels primers anys de la revista.
– Joan Lleó: Il·lustrador de contes al llarg dels primers anys.
– Josep M. Madorell: El més constant dels col·laboradors gràfics. Autor de portades, il·lustracions i, sobretot, còmics: «Jep i Fidel», «Massagran», «Pere Vidal i Henry Balua», «La Pona», «Els Bufanúvols»…
– Anna Murià: Alguns contes deliciosos.
– Pedrola: Eficient il·lustrador.
– Ferran de Pol: Autor d’aguns contes i articles ben importants publicats els primers temps de la revista.
– Antoni Ribera: Articles de divulgació, la majoria relacionats amb l’espai.
– Montserrat Roig: Dos o tres contes que anunciaven la seva projecció professional posterior.
– Maria Lluïsa Solà: Una sèrie de contes publicats els primers anys.
– Carme Suqué: Autora d’uns quants contes d’intens contingut humà.
– Guillem Viladot: Poeta, narrador, novel·lista i autor d’un seguit de contes plens d’humor.

JOAQUIM CARBÓ. S’inicia com a narrador a finals dels anys cinquanta. Vinculat a Cavall Fort des del primer número (1961), forma part del consell de redacció de la revista i desenvolupa una extensa dedicació als llibres per a infants i joves, que alterna amb narracions i novel·les per a adults. Ha obtingut diversos premis literaris, tant per les seves obres per al públic adult com per les adreçades als infants.