Traduir per als infants

Quaderns Divulgatius, 42: XVIII Seminari sobre la Traducció a Catalunya
Desclot, Miquel

Ara fa un any, la mateixa Associació d’Escriptors que ens reuneix avui em va encarregar una ponència sobre la llengua de la literatura infantil per al IV Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana, que va tenir lloc a Mollerussa pel maig de l’any passat. I en aquella ocasió em va semblar útil d’encetar el tema descrivint amb un cert detall les relacions entre l’escriptor i el públic infantil. Ara, com que dono per fet que tots devem estar d’acord que el traductor no és sinó un escriptor més, us demano sisplau que em permeteu de retreure un fragment d’aquella ponència, només lleugerament adaptat al nostre context d’avui, perquè crec que pot ser un punt de partida pertinent.
«El públic infantil és constituït, com l’adult, per persones, per criatures humanes. Persones, això sí, amb menys història, amb menys recorregut que les persones del públic adult, però crec que justament aquí s’acaben les diferències entre les dues menes de públic. Els nens presenten la mateixa genètica quan tenen tres anys que quan en compliran trenta, i per tant disposen de bon començament d’un aparell intel·lectual de bona llei, encara que sigui de potencial variable (vull dir amb això que, entre el públic infantil, la intel·ligència i l’estupidesa estan repartides en percentatge idèntic al que trobem entre els adults). Els nens estan dotats, doncs, d’un cervell, d’una intel·ligència (d’un ordinador, un hardware, si ho voleu dir així) que els durarà tota la vida tal com l’han rebut de fàbrica, si no els sorgeix cap entrebanc pel camí. El cervell, com les altres vísceres, els creixerà una mica, però el potencial intel·lectual serà equivalent; per dir-ho ràpidament: el nen que ha nascut amb un coeficient intel·lectual baix no arribarà als trenta anys amb un coeficient de superdotat, per més que li creixi el cervell; i és prou evident que hi ha nens de tres anys amb un coeficient intel·lectual superior al de molts adults de trenta. Els infants, doncs, no són pas menys intel·ligents que els seus pares o els seus mestres, i en bastants casos pot ser que ho siguin més i tot. Aleshores, doncs, què és el que diferencia l’infant de l’adult, més enllà de la mida i les hormones? Una obvietat: l’edat, el temps viscut. És a dir, l’aprenentatge, l’experiència. I el primer aprenentatge que fa créixer l’infant és justament el del llenguatge verbal, l’aprenentatge de la llengua. La llengua actua damunt la intel·ligència com el sistema operatiu damunt l’ordinador; en realitat, la llengua és el sistema operatiu de la intel·ligència, la xarxa que reticula i dóna formes d’interrelació al nostre cervell, que prèviament no és més que una massa amorfa. Una intel·ligència sense llengua seria una maquinària tan desaprofitada com un ordinador sense sistema operatiu: un malbaratament, una inutilitat, una potència incapaç d’esdevenir acte. Doncs bé, l’aprenentatge i refinament progressius de la llengua en una criatura no fan sinó acréixer les possibilitats reals del seu potencial intel·lectual, igualment com la posada al dia del sistema operatiu del nostre ordinador en millora i en poleix les prestacions. L’aprenentatge verbal dota l’infant molt aviat de les bases del sistema, de les regles del joc, de la sintaxi del pensament, però això no vol dir de cap manera que aquest aprenentatge s’hagi de considerar enllestit una hora o altra, perquè el sistema es pot continuar refinant ad infinitum, encara que a l’últim ja només sigui potser per adquisició de nou vocabulari que permeti continuar opografiant territoris inexplorats de la realitat. L’infant és, per tant, un individu en constant aprenentatge verbal. Però no tan sols això. De la mateixa manera que el desenvolupament del sistema operatiu de l’ordinador permet al seu torn el desenvolupament posterior de tot el programari de què disposava, o fins i tot la incorporació de programes nous, l’adquisició creixent de recursos lingüístics en l’infant propicia pel seu cantó la intensificació de tots els altres aprenentatges imaginables en un cadell de persona, des dels científics o els artístics fins als socials o els morals. L’infant és, en definitiva, gràcies al creixement en la llengua, un individu en constant aprenentatge, en tots els fronts. Ras i curt, un individu en ple procés d’adquisició d’experiència. És a dir, en suma: un individu com qualsevol altre de la seva espècie, que a qualsevol edat és sempre subjecte d’experiència. Al cap i a l’últim, doncs, la diferència fonamental entre un infant i un adult és només una diferència de grau: de grau d’experiència.
En conseqüència, sembla que l’única diferència que hi deu haver entre el públic lector infantil i el públic lector adult és justament aquesta: el grau d’experiència de l’un i de l’altre. Experiència lingüística, per començar, però també experiència cultural i, al capdavall, experiència vital. Per a nosaltres, escriptors i/o traductors, això vol dir que quan ens adrecem al públic infantil ens dirigim a persones tan intel·ligents com aquelles que ens llegeixen quan ens adrecem al públic adult. Tan capaços com els adults d’experimentar i processar les emocions estètiques que puguin desvetllar els nostres castells verbals. És cert que, malgrat això, la seva experiència menor ens obliga a tenir en compte certes limitacions; per exemple, no podem abusar de la seva experiència lingüística perquè sabem prou que un infant de sis anys no pot tenir encara el cabal de vocabulari d’un adult de vint; tampoc no podem exigir-los una experiència cultural fora del seu abast, perquè no podem esperar que un infant tingui posem un coneixement de Petrarca com el que hagi assolit un estudiant de filologia romànica; ni, encara, podem pretendre que els infants tinguin un coneixement dels revolts de la vida que als adults els ha costat una colla d’anys d’acumular. Tot i havent de respectar poc o molt aquestes limitacions, però, l’escriptor i/o traductor que s’adreça als infants treballa amb els mateixos materials i amb els mateixos recursos, amb la mateixa art en definitiva, que el que s’adreça als grans. Quan Josep Carner, T. S. Eliot, Fernando Pessoa o Vladímir Maiakovski, per esmentar quatre grans noms de la poesia del segle passat, s’adreçaven als infants, ho feien amb la mateixa intel·ligència, amb la mateixa finor artística, amb la mateixa saviesa i, sobretot, amb la mateixa eficàcia, que quan escrivien per a adults. En altres paraules: no els calia deixar de ser els grans escriptors que eren per adreçar-se als més petits.»
Demano excuses per aquesta autocitació tan llarga, però és que crec que havia d’iniciar la meva intervenció amb la mateixa mena de reflexió de fa un any, i m’ha semblat que era una mica absurd que la tornés a escriure, revestint-la simplement amb frases diferents. De la qual reflexió, en suma, es deriva sense entrebanc un corol·lari –o més aviat un sil·logisme– molt senzill: si l’escriptor treballa de la mateixa manera per a un infant que per a un adult, amb les úniques limitacions imposades per l’experiència del seu públic, i el traductor no és res més que un escriptor, la conclusió és que el traductor ha de traduir per a un infant de la mateixa manera que ho faria per a un adult. I, en el seu cas, fins i tot m’atreviria a dir que no cal que es capfiqui amb les limitacions imposades per l’experiència del seu públic perquè se suposa que això ja ho ha fet l’escriptor de l’obra original. El traductor, doncs, en deu tenir prou de ser fidel a l’escriptor que serveix: si l’autor de partida utilitza un vocabulari ric, el traductor no té per què empobrir el seu propi vocabulari, com si cregués que el seu públic és més beneitó que l’original. I viceversa, és clar: si el text a traduir presenta un vocabulari limitat, el traductor no té per què esmenar la plana a l’autor. I, naturalment, qui diu vocabulari diu sintaxi, i diu tot el que penja.
Jo us haig de confessar que tinc un currículum bastant migrat en el camp de la traducció per a infants. Però sí que puc dir que en presento un de peculiar: les traduccions més rellevants que he fet són en vers. Els editors em solen trucar quan tenen un text en vers per traduir. O, encara més recargolat: em sol·liciten quan tenen un text cantat per traduir damunt la partitura perquè també es pugui cantar en traducció. Naturalment, la traducció en vers, que a més sol ser vers rimat, posa problemes força particulars, que obliguen el traductor a un esforç d’imaginació musical a afegir a l’esforç de fidelitat semàntica i literària (ja no cal dir si, a més, aquest text s’ha d’ajustar als accents musicals d’una obra per ser cantada!). Però, fet i comptat, tot es torna a reduir a un tema de fidelitat: si l’original és escrit en versos cantadors i enginyosos, la traducció també ho hauria de ser. Si l’autor original ho ha sabut fer en la seva llengua, el traductor també ho hauria de saber fer en la seva. Aquests darrers anys m’ha escaigut de traduir dos llibrets deliciosos de l’autor nord-americà Peter Newell (1862-1924), un escriptor i il·lustrador que es mereix sense embuts el reconeixement d’un clàssic: El llibre esbiaixat i El llibre amb coet. De seguida em va sorprendre que l’autor, un autèntic precursor del gènere del còmic i dels llibres inclassificables, es deixés tan esportivament de romanços didactistes i escrivís uns versos rics, enginyosos i fins complexos, que evidentment demanaven una traducció equivalent. Al punt, vaig pensar que els nens nord-americans de fa un segle devien ser més intel·ligents que els nostres d’ara, però pensant-hi dues vegades vaig arribar més aviat a la conclusió que potser era el negoci editorial el que era més intel·ligent que el nostre d’ara, que no se sol enrojolar de donar autèntiques ximpleries als petits amb l’argument que això és el que es ven, i doncs el que volen els nens. No res d’això! Pura xerrameca de xarlatà! I els xarlatans, com sabeu, sempre han confiat més en l’estupidesa que no pas en la intel·ligència del seu públic.
Un altre tema interessant per a nosaltres seria el de les adaptacions, on l’escriptor-traductor de fet ja no tradueix fidelment sinó que reescriu al seu aire. Fa una vintena d’anys, per exemple, vaig escriure, per a una col·lecció de clàssics universals adaptats per a nens, una versió d’Els contes de Canterbury, de Geoffrey Chaucer, i una altra del Kalevala finès. Llavors vaig escometre tots dos llibres amb molta llibertat, però alhora amb un grau bastant elevat d’exigència lingüística, en honor a la qualitat dels originals. No fa gaire, però, una amiga prou lletraferida em confessava que havia llegit Els contes de Canterbury a la seva filla de dotze anys i que hi havien ensopegat amb molts entrebancs lingüístics. Segurament, tenia raó ella: en aquests vint anys darrers, el nivell de competència lingüística de la mainada (i de la societat en general) ha baixat molt sensiblement, per raons diverses que ara no tinc temps d’analitzar. Probablement, jo ara no escriuria (o reescriuria, no sé com dir-ho) aquells llibres de la mateixa manera: com deia més amunt, hauria de comptar amb l’experiència real del públic d’avui. Tot i que continuaria procurant no perdre de vista un aspecte que també remarcava a la ponència de Mollerussa: que l’escriptor és quasi l’últim mestre de llengua que ens queda en aquesta societat progressivament desverbalitzada. És a dir: intentaria sempre el desitjable equilibri entre el mestratge de l’escriptor i l’experiència verbal del lector mitjà.
Per acabar, doncs, la meva conclusió és que el traductor de literatura infantil té exactament el mateix ofici que el traductor de literatura sense adjectiu.
 
Miquel Desclot. Nascut al Clot, a Barcelona, el 1952. Estudis de filologia catalana a la Universitat de Barcelona. Professor de la Universitat Autònoma de Barcelona entre 1975 i 1980 i entre 1982 i 1991. Lector i professor a la Universitat de Durham (Anglaterra) entre 1980 i 1982. Professor convidat a la Universitat Pompeu Fabra (2007). L’any 1971 publica el seu primer llibre de poesia, Ira és trista passió, i també el seu primer llibre per a infants, El blanc i el negre. Des de llavors ha anat publicant amb regularitat llibres de poesia, de literatura per a infants, de prosa memorialista, d’assaig i de traduccions poètiques i teatrals (Shakespeare, Molière, Blake, Dante, Petrarca, Michelangelo, Goldoni, Apollinaire, etc.). Ha escrit sobre música i ha proveït textos per a compositors diversos.